1/6/2021 |
https://www.nuvol.com/musica/classica/lauditori-que-ens-fara-estimar-i-odiar-182944
L’equipament públic innova amb una presentació que posa èmfasi en la música en viu i les emocions que desperta
Dimecres passat dia 26 de maig es va presentar la nova temporada de L’Auditori. Amb aforament limitat i emès per streaming, el que no va faltar va ser espectacle. I és que la gran casa pública de la música catalana pot lluir-se sense fer grans despeses, ja que compta amb formacions pròpies com l’OBC i la Banda Municipal de Música de Barcelona, que van tocar des de l’escenari Pau Casals per il·lustrar les paraules del director, Robert Brufau que, des que està al capdavant de l’equipament, ha demostrat que no només sap cosir temporades quirúrgiques, sinó que és ben capaç de fer-nos emocionar, amb un discurs que fins ara era molt factual i, des de fa poc, s’ha tornat més profund i idealista, sense ser un artefacte intel·lectual inabastable, totalment despullat de parafernàlia. Brufau pensa i fa. I les dues coses, força bé.
És aquesta propera temporada quan, finalment, veurem la seva veritable petjada al capdavant de la direcció general i artística, encara que fa anys que és una peça imprescindible de l’equipament. De la seva mà podem gaudir des de fa temps de la ferma aposta per la música contemporània i de nova creació amb Sampler Sèries, d’explorar els límits de les disciplines a Sessions o Escenes, de donar una vida nova a les obres en cicles com Sit Back i oportunitats a artistes joves amb el Festival Emergents, a banda de mantenir una excel·lent programació de cambra, acollir festivals internacionals i programadors privats, fer reviure amb els ulls del vint-i-u la música antiga o continuar impulsant el que és, probablement, el projecte educatiu més important d’Europa. Després d’haver fet virgueries per a targets força concrets, només li faltava revolucionar els cossos estables que tenen la funció d’interpel·lar-nos a tots, el Titànic que acull passatgers de primera, segona i tercera classe. Més enllà de la tasca amb la Banda, aquesta inusualment complexa temporada que estem tancant ja hem vist una transfiguració en el vaixell insígnia, que és l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, (OBC), amb programes que equilibren el gran repertori amb petites joies, un plantejament més poètic i menys efectista, la defensa de la paritat amb dones al podi que gràcies al compromís i perícia de Brufau hem pogut descobrir i, conscient que el so de l’orquestra més important de Catalunya no està al nivell que ha d’oferir una primera espasa, ha dit adéu a Kazushi Ono, que s’ocupa potser massa del branding personal i tendeix a mandrejar i empatar a zero amb l’artefacte més poderós del nostre patrimoni. Per això, Brufau fa temps que cavil·la qui pot assumir aquest projecte majúscul amb un càsting que durarà tota la temporada, la del 21-22, que retornarà, en sòl del Fort Pienc, els orígens del gran simfonisme tant canònic com de noms estimulants.
La tasca ja feta per Robert Brufau -i la de la invisible omnipresència de Santi Barguñó– camina cap a una institució moderna, basada en la digitalització i la sostenibilitat. Amb L’Auditori Digital s’ha fet pas enorme cap a noves maneres de generar encontres amb el públic que, a més, han coincidit amb el canvi de paradigma pandèmic, a banda de l’aposta per la música coral, amb la imminent creació d’un nou cos estable professional com és el Cor de L’Auditori, dirigit per Xavier Pastrana, que, no és balder de posar en valor, construirà llocs de treball per a artistes i, tot això, gràcies a la consciència del director que cal assumir els reptes més importants als quals ens hem d’enfrontar com a sector i com a societat: compartir la música i, a més, amb una política artística feminista que s’ha convertit, en dos anys, de promesa en realitat. Fins a nou directores es posaran al capdavant de l’OBC, des d’Anja Bihlmaier, Alondra de la Parra, Ruth Reinhardt, Tabita Berglund, Anna-Maria Helsing, Laurence Equilbey, Stephanie Childress, Lina González-Granados fins a Giedré Slekyté, i es reivindica la figura de la compositora a través de Lili Boulanger, Sofia Gubaidúlina, Andrea Tarrodi, Betsy Jolas, Raquel García-Tomás, Mariona Vila o Kaija Saariaho. Apropa Cultura és també una eina fonamental per fer arribar les expressions artístiques a tothom.
El gir d’un discurs factual a un de vivencial ens fa entreveure la voluntat de Brufau per continuar trencant barreres i abandonar la idea de l’auditori com a museu d’obres d’art intocables. Es tracta d’insuflar vida al repertori, el canònic i el dels marges, amb virtuosisme i rituals, però sobretot amb plenitud, carícies, somriures còmplices, fantasia i improvisació. És a partir d’aquest esperit que neixen els tres moviments de la primera veritable obra de Brufau. Enguany hem gaudit d’’Obertura’, i la proposta pel 2021-22 és ‘Amor i odi’, que culminarà el 2022-23 amb ‘Mort o retorn’. Idees plasmades, en part, a partir de la lectura d’Erich Fromm, l’etern sociòleg i psicoanalista que entén l’amor com el major impuls creatiu. I l’amor és concòrdia i discòrdia, és viure la realitat amb altres perspectives, les que incorporem com a nostres a partir de la mirada endins, però també assumint la mirada l’altre, l’estimat. I, des d’aquesta postura, torna el gran simfonisme, en una temporada turbulenta que acull des de l’amor de joventut de Daphnis et Chloé, la tempesta de sang a Romeu i Julieta , l’amor paternal a l’idil.li de Siegfried, l’amistat a les Variacions Enigma, la fantasia a Peer Gynt, en un mapa on es veu l’evolució de les emocions humanes al Poema de l’èxtasi. En aquest context en què estimar i odiar son tan creatius com destructius, el moment dialèctic de síntesi arriba amb la decisió de caminar ‘cap a la llum, anhelem la llibertat i el seu esclat, sentim-ho tot intensament’. Perquè L’Auditori assoleixi el que es proposa, cal tenir presents els orígens com a ens públic que defensa la música com a expressió universal, que promou el talent de casa i incorpora les mirades de les tendències emergents del globus amb una veritable i ferma aposta per la nova creació i la posada en valor de les formacions de casa que, enguany, tindran l’ocasió de fer una gira per Escandinàvia. L’OBC i Juanjo Mena, al costat de Pablo Ferrández, faran un viatge que pivota entre l’Elbphilharmonie d’Hamburg i el Konserthuset d’Estocolm.
La veu és la gran novetat de la temporada i, a més, el punt de major confluència entre els dos compositors convidats. Brufau ha evidenciat una preferència històrica, almenys, en la figura de Bernat Vivancos, que només pot tenir el correlat de Joan Magrané en la següent fornada. Magrané professa la literatura polifònica renaixentista per emetre un so diàfan, d’una puresa que pot arribar a transmetre certa frivolitat, per la seva finor i filigrana, que se sustenta en un cos harmònic extremadament mil·limetrat, i amb una expressió tan elegant que mai arriba als extrems, tendint a la contenció, i amb infinits plans semàntics i retòrics musicals, poètics i visuals. Vivancos viu l’espiritualitat des dels seus orígens a l’Escolania, i és tan arcaic com transgressor, amb el culte de l’espectralisme que ens porta a la vivacitat musical, però també a una bellesa que cerca la transcendència, en part, també, a partir del treball amb la natura com “la presència sonora de la fe”.
L’OBC
Totes dues figures tenen una especial sensibilitat per la cerca de la transcendència i el repensar el passat. Un díptic que pot arribar a emetre un discurs pla, si l’entenem des de la manca de contrastos evidents -en una temporada plantejada conceptualment a partir de pols oposats-, però que pot servir per estimular noves maneres totalment diverses de dir, cadascun d’ells, què volen dir des de la mirada més íntima i profunda, esbossant cada matís de les propostes. El duo català es complementa amb un especial èmfasi, a partir de coencàrrecs, a creadors internacionals com Thomas Adès i Luca Francesconi.
Grans estímuls de la temporada
Els trenta-dos concerts amb obres vinculades amb el patrimoni català resulta ser, llegit el programa de la temporada, una manera de reivindicar la figura de Pau Casals i la seva orquestra. Un ens musical dedicat al desvetllament de la consciència per revaloritzar patrimoni canònic i promoure el que surt del forn, amb diversos encàrrecs. A més, es posa de manifest la importància Robert Gerhard i aprofundeix en la nova creació de casa, amb noms propis com Jordi Cervelló, Enric Palomar, Miquel Oliu o Benet Casablancas.
Altres compositors molt presents a L’Auditori la temporada que ve abracen des de Carlos Gesualdo a Mozart, Brahms, Rakhmàninov o Adès. A banda, la formació que encapçala Rafael Pascual-Vilaplana abordarà un repertori que la portarà a visitar des de Falla a Bernstein, de Berlioz a Prokófiev o de Wagner a Schönberg.
Més enllà d’això, la pirotècnia ve a mans de l’Orquestra del Mariïnsky i les simfòniques de Viena, Düsseldorf i Stuttgart i els seus titulars: Valéry Gergiev, Andrés orozco-Estrada, Ádám Fischer i Teodor Currentzis. Sense oblidar personatges de la talla de Patricia Petibon, Evgeny Kissin, Alondra de la Parra, Denis Khozhukin, Janine Jansen, Pierre-Lauren Aimard, Sheku Kanneh-Mason, Ian Bostridge, Kings of Convenience, Patricia Kopatchinskaja, Xavier Sabata, Jon Hopkins, Nicola Benedetti, Jordi Savall, Marco Mezquida, Annette Dasch, Núria Rial, Andrés Orozco-Estrada, Kian Soltani, Dietrich Henschen, María José Llergo, Trevor Pinnock, Siobhán Stagg, Thomas Adès o Nicolai Lugansky. A l’altre costat de la veternania arpareix novament el Festival Emergents, que ofereix una Marató de música de cambra amb el present i el futur del talent local i internacional.
Diversos festivals es desenvolupen al llarg de la temporada, alguns de llarga història, com l’Emergents, i d’altres amb tanta frescor com el Festival Mozart Nits d’Estiu. Per segon any, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya suma a les seves forces el bo i millor dels intèrprets i directors mozartians del moment, tant de fora com de casa, per endinsar-se en la música i el context de Wolfgang Amadeus Mozart. Hi seran presents des de la veterania de Trevor Pinnock i Laurence Equilbey, a l’esperit regenerador de Dani Espasa, a banda de Kian Soltani, la violinista Nicola Benedetti ola soprano Patricia Petibon. Músiques de Mozart, Haydn, Farrenc, Baguer, Gluck i Thomas Adès ompliran la sala catalana amb concerts a la Sala 1 Pau Casals de L’Auditori i el Palau de la Música Catalana. A banda, una destacable novetat, finalment, és el Festival Rakhmàninov que, del 4 de març al 5 d’abril de 2022, permetrà veure la integral de concerts per a piano del compositor a mans del pianista Denis Kozhukhin i amb la direcció de Matthias Pintscher i Kazushi Ono.
La presentació que vam poder veure dimecres va ser un veritable espectacle visual i musical, on es va fer èmfasi especial en la música en viu i totes aquelles emocions que ens pot despertar. En realitat, un oxímoron que, tanmateix, no és tan evident. Abans de la pandèmia, potser ja estàvem immunitzats pel virus de la música i potser havíem deixat de sentir, de prendre atenció a què significava el luxe de tenir artistes davant nostre que feien art per a nosaltres en aquell precís moment, incloent les nostres ànimes en el procés i el misteri de la creació. Ara, aquesta redundància es manifesta com a necessària de copsar: la música en viu ho torna a dir tot i no és en va que L’Auditori la reivindica. I com? Amb la imatge i metàfora del cor: l’òrgan que ens fa vius, tant a nivell fisiològic com emocional. El cor ens fa ser i ens fa sentir. Sense ell, la nostra existència ni és possible ni té sentit: en bombejar la sang al cervell, transporta una substància màgica al nostre hemisferi dret: l’emoció. Fins i tot les plantes son capaces de sentir el batec del ritme, les vibracions de la melodia, però només els éssers humans captem allò inefable i, per tant, ens fa ser qui som: l’ànima.
Aina Vega i Rofes
Núvol