Cerca de notícies

Enquesta

Un dia feliç per a l'ESMUC

11/5/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-dia-felic-per-a-esmuc-177718

L’Auditori acull el lliurament del 19è Premi Joan Guinjoan i el concert de fi de grau dels estudiants dels estudiants de Composició de l’ESMUC.

En un món tan ple de propostes artístiques i culturals de tota mena, a vegades em sento aclaparada. “Val la pena crear noves obres d’art? Si no ens les acabem!”, em plantejo, de tant en tant, potser per esgotament personal, potser pertinentment. Ara bé, després assisteixo a algun concert de música de nova creació i ja no en tinc cap dubte: ens calen nous creadors. Ho vaig veure més clar que mai el passat 4 de maig a L’Auditori. A la Sala Oriol Martorell, prou plena per ser un dimarts a la tarda, l’ensemble BCN216 va estrenar obres de vuit estudiants de l’ESMUC que enguany es graduen de Composició i, també, l’obra guanyadora del 19è Premi Internacional Joan Guinjoan, Libration, del jove compositor canari José Luis Perdigón (La Palma, 1990).

“Segurament avui és un dels dies més feliços per a l’ESMUC, perquè és un dia d’estrenes”, va manifestar la directora general del centre, Núria Sempere. L’ESMUC potencia la creació musical de les noves generacions de compositors sobretot a través de dues vies. D’una banda, des de fa dinou anys impulsa el Premi Guinjoan amb l’objectiu de reconèixer el valor d’obres creades per compositors de menys de 35 anys. De l’altra, forma professionals dins el marc del Títol superior de música en l’especialitat de Composició. Tant el guardó, que compta amb el patrocini de la Fundació Banc Sabadell, com el grau de Composició tenen una orientació clarament professionalitzadora. L’ESMUC, com a institució i com a centre educatiu, posa a disposició dels joves un seguit de recursos perquè puguin fer amb més seguretat els primers passos professionals dins el món de la música. El concert de dimarts passat s’ha d’entendre en aquest sentit. Va ser una celebració joiosa del talent de les generacions de músics i compositors que, amb valentia i originalitat, comencen a treure el cap.

El repertori va ser, per damunt de tot, divers. El concert va començar amb Mourning de Marc Little, una obra de sons diluïts en què el violoncel, el violí i la flauta van teixir una conversa interessant. Libration, l’obra guanyadora de la darrera edició del Premi Guinjoan, va ser interpretada just a la meitat del concert. Es tracta d’una obra plena de dolces batzegades sonores, composta per a onze instruments: trompeta, oboè, guitarra elèctrica, flauta, clarinet, trompa, piano, violí, viola, violoncel i contrabaix. Perdigón va agrair el reconeixement amb poques paraules. Va deixar que la seva música parlés per ell.

A la segona part del concert, el BCN216 va interpretar obres molt més trencadores. Els mitjans electrònics van anar agafant importància, progressivament, fins a l’esclat de l’última obra, Me against the Music de Bernat Pont. Aquesta darrera proposta, agosarada i crítica, és un exemple clar del que suposa crear música al segle xxi: Pont aprofita d’una manera intel·ligent els recursos musicals de l’electrònica, els combina amb gràcia amb instruments tradicionals i, a més, complementa l’obra musical amb una projecció audiovisual. Altres composicions del repertori, com Not de Lucía Flores i RAID⚡, part 2: [Within] d’Itziar Viloria, també caminen en aquesta direcció.

La diversitat de propostes del repertori encaixa del tot amb el paradigma social i cultural de la nostra època, que justament té la diversitat com a estendard. Amb un posat desenfadat i alhora rigorós, el director del BCN216, Ernest Martínez-Izquierdo, va saber captar la textura particular de cada composició. Cada obra és un cúmul de petits matisos i canvis sonors que s’encavalquen, i els músics del BCN216, amb una sagacitat ben afinada, van respectar-ho en tot moment. Cada obra té el poder de transportar els oients a una atmosfera molt concreta, de crear un ambient sonor singular, i només per això ja val la pena que hi hagi creadors nous i diversos.

A més, algunes obres del programa, com Mundus est in discrimine – Sextet núm. 1 (op. 40) de Xavier Casademont, sintonitzen amb les contradiccions de la societat actual, i això també dota de sentit les noves creacions. Com deia Baudelaire a El pintor de la vida moderna (1863), es tracta d’obtenir “allò etern d’allò transitori”. Aquesta obra de Casademont, rítmica, agitada però elegant, recull bé les frustracions que genera el capitalisme exacerbat. Retrata un món ple de crisis i desesperació. “No has d’esperar que passi la tempesta, la vida és aprendre a ballar sota la pluja”, va recitar Casademont cap al final de la seva obra. Sortint del concert, pensava que tenim sort. Som afortunats perquè tenim creadors valents que, en comptes de deixar-se enfonsar per la tempesta, gosen ballar sota la pluja per impregnar-se de les gotes que cauen i, després de passar-les pel filtre de la seva mirada, s’atreveixen a expressar-les musicalment.  

Revista Musical Catalana