Cerca de notícies

Enquesta

Classicisme vienès i barceloní

14/4/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/classicisme-vienes-i-barceloni-168691

L’OBC ens porta un programa amb tres grans simfonies del Classicisme, que inclou la recuperació de Carles Baguer.

 

Aquest cap de setmana, dins la temporada de l’OBC a l’Auditori, podrem sentir un programa que porta per títol La creació de la forma, en referència al predomini de la forma en el Classicisme musical. Dirigida per Jan Willem de Vriend, principal director convidat, l’OBC interpretarà tres simfonies, de Carles Baguer, Mozart i Haydn, tres grans exponents del Classicisme musical europeu.

El Classicisme és un moviment estrictament musical que té lloc durant la segona meitat del segle XVIII. En les arts plàstiques, aquest mateix període s’anomena Neoclassicisme, i és que en música no hi ha un classicisme grecoromà antecessor. Marcades pel racionalisme i per una estructura formal clara i diàfana, les obres del classicisme musical són d’una bellesa cortesana caracteritzada per l’ordre, l’equilibri i la contenció.

Si bé Haydn, Mozart i Beethoven es consideren la tríada per excel·lència del Classicisme vienès, a casa nostra tenim un gran compositor que, sense ser germànic, va poar del simfonisme de Haydn i va escriure una música que hi pot rivalitzar sense empal·lidir. Es tracta del barceloní Carles Baguer, que va viure entre els anys 1768 i 1808, i que va gaudir d’una gran fama i prestigi en el seu temps. Va ser organista a la catedral de Barcelona i un compositor molt prolífic que va deixar dinou simfonies, oratoris, misses, dos concerts per a instruments de vent i una òpera, La principessa filosofa, que aquest mes d’abril s’estrenarà al Gran Teatre del Liceu, després de l’estrena absoluta del 1797 al Teatre de la Santa Creu. Contemporani de Ferran Sor, a Carles Baguer se l’ha descrit com el Mozart català, i no pas sense motiu.

De les disset simfonies de Baguer que ens han pervingut, l’OBC n’interpretarà la núm. 12 en Mi bemoll Major, composta durant la dècada de 1790. És una simfonia canònica en quatre moviments on s’aprecia clarament la influència de Haydn, que havia arribat a Barcelona a partir de 1782 a través de la circulació de partitures. Sortosament, avui disposem de l’edició completa d’aquestes simfonies i també d’enregistraments de qualitat. Si voleu saber més coses d’aquest compositor injustament oblidat, podeu escoltar aquí el programa que Catalunya Música li va dedicar l’any 2008.

El segon compositor del programa és Mozart, amb la seva Simfonia núm. 31 en Re Major, KV 297, “París”. La va escriure el 1778 durant una estada de sis mesos a la capital francesa, per encàrrec del director del Concert Spirituel, la temporada de concerts que es feia al Palau de les Tulleries, una de les primeres de la història. Mozart, que aleshores tenia vint-i-dos anys, va adequar el seu estil al gust francès i per primer cop va introduir clarinets en una simfonia, així com va fer començar el primer moviment amb un cop fort de tota l’orquestra. Mozart no tenia gaire bona opinió del gust dels francesos, i no tenia gaires esperances que sabessin apreciar la seva música. El cert, però, és que la simfonia va ser un èxit.

Encara avui és de les simfonies més apreciades de Mozart, i és que es tracta d’una peça absolutament brillant i enèrgica, amb cops de timbal que donen un ritme marcial a l’Allegro assai. El lirisme de l’Andante i l’alegria desbordant de l’Allegro final fan de la Simfonia París un monument del Classicisme musical.

El concert s’acabarà amb la coneguda Simfonia núm. 101 en Re Major, “El Rellotge”, de Haydn. El compositor austríac és probablement el pare del Classicisme, però també ho és de la simfonia. Després de trenta anys al servei del príncep Nicolau I d’Esterházy, quan aquest va morir el 1790, el seu successor no estava gaire interessat en la música i va deslliurar Haydn de les obligacions com a Kapellmeister, de manera que el compositor es va sentir alliberat i es va dedicar a viatjar. Per invitació del violinista i empresari Johann Peter Salomon, Haydn va anar a Londres, on va escriure les seves darreres simfonies.

Escrita entre 1793 i 1794, la Simfonia del Rellotge deu el sobrenom al ritme de tic-tac que recorre l’Andante. El sobrenom no va aparèixer fins quatre anys més tard de la publicació de l’obra, per tant, no és atribuïble al compositor. Curiosament, però, aquesta simfonia té una altra vinculació amb els rellotges. El 1793, Haydn havia regalat un rellotge musical molt complex al príncep Nicolau II, nét de Nicolau I. Era un objecte de luxe del qual tots els grans aristòcrates es vantaven de tenir-ne un. Haydn va escriure més de trenta obres de petites dimensions per a aquest instrument, i va decidir aprofitar-ne una per al tercer moviment de la Simfonia del Rellotge.

El públic londinenc estava entusiasmat amb la música de Haydn i, el compositor, content i agraït, va escriure les darreres dotze simfonies per estrenar-se a la capital anglesa. De la mateixa manera, més de dos-cents anys més tard, encara continuem encantats amb la música del Classicisme, aquest estil de l’ordre, la bellesa i les formes refinades. Al costat de dos colossos com Haydn i Mozart, també recuperem la figura nostrada de Carles Baguer, una recuperació a la qual desitgem una continuïtat llarga i, sobretot, constant. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol