Cerca de notícies

Enquesta

Celebrant la quinta del 85

12/4/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/celebrant-la-quinta-del-85-168468

Bach i Händel, en el primer concert simfònicocoral de la temporada del Teatre Auditori de Granollers

El concert que se celebrarà el proper diumenge dia 18 d’abril al Teatre Auditori de Granollers té un caràcter excepcional. No només perquè una producció simfònicocoral, avui, és de gran complexitat logística, sinó perquè tant els cors de la casa com l’orquestra, en format de cambra, tenen set d’escenari i s’enfronten al repertori amb més ganes que mai. I no només els músics, el públic ho espera com un revulsiu per celebrar la primavera, o, millor dit, l’esclat de vida que produeix la germanor i la gernació dalt d’un escenari. La cambra ens ha acaronat des de la intimitat i ens ha guarit ferides, però també ens cal celebrar una joia continguda durant tant de temps i clamar al cel -mai millor dit, amb repertori de Bach- que ens cal l’esperança, enmig d’una multitud ordenada i Covid-free. Avui, tots, des de la nostra petita parcel.la de vida, tenim la responsabilitat de fer que l’anàbasi sigui un espai per a l’autorealització col.lectiva.

Händel i Bach son les dues propostes del Teatre Auditori per viure l’experiència de la celebració amb autors alemanys nats a la gloriosa quinta del 1685, que compta també amb la ment creativa de Domenico Scarlatti, a escassa distància temporal dels naixements de Rameau, Mattheson i Telemann. Tal i com remarca Sir John Eliot Gardiner al seu il.luminador The Music in the Castle of Heaven, “músics tot terreny, versàtils artesans (…) [i] virtuosos dels seus instruments”, “la seva fou la primera generació de músics que va poder veure com s’inaugurava un temps nou”, després d’un llarg període de guerra i devastació que durà trenta anys, entre 1618 i 1648. Un renaixement, el de 1685, en ple Barroc, quan tot estava per fer i tot era possible.

Enmig d’aquesta inspiració de la naturalesa -i, de qui ho cregui, de Déu-, Händel i Bach emergeixen com dues veus imperatives en un panorama de floriment després de llargues desgràcies. Potser ens sona aquest patró, si pensem en la generació boomer post Segona Guerra Mundial o, sense anar més lluny, el que alguns avançats ja anuncien, referint-se als naixements d’avui, amb el “post corona baby boom”. La història ens dona patrons, però hi ha personalitats que els trenquen: els genis com Bach i Händel, amb la llicència d’emprar el terme de forma anacrònica. Sigui com sigui, el fet que Händel, nascut a Halle, passés a anomenar-se Handel sota l’aixopluc de la corona anglesa li va reportar, segurament, un desenvolupament artístic més lliure, amb experiències que donaren un aire fresc a la seva creativitat i sense la competència feroç d’Alemanya on, només a Saxònia, a cada casa hi havia un Bach. I potser, fins i tot, va facilitar el difícil camí de l’estabilitat econòmica d’un Johann Sebastian que, per molt que rebi l’epítet de “Kantor de Leipzig”, va haver de menjar moltes sopes bullides abans d’ocupar el lloc de cèlebre Kapellmeister de la Thomaskirche. Per tant, ens trobem davant de dos cares de la germanitat, dues maneres d’entendre el concepte de celebració i, a més, en dues llengües que no són l’alemany: Handel posa música a textos anglesos per als seus himnes i Bach, malgrat ser un fidel luterà que musicava la Bíblia en llengua vernàcula, en aquest cas va oferir un Magnificat en llatí.

Dels cèlebres Coronation Anthems que Handel va compondre en honor a Jordi II, investit rei el 1727, n’escoltarem dos de la mà del Cor Jove Amics de la Unió, dirigits per Marta Dosaiguas, i l’Orquestra de Cambra de Granollers, amb Edmon Colomer com a director convidat el dia 18 d’abril, “un director que no dirigeix des del podi, sinó un músic més que lidera des de la seva autoritat artística, de gran altura i humanitat”, assegura Corrado Bolsi, director titular de la formació.

El primer himne que escoltarem és “Zadok the Priest HWV 258”, conegut per convertir-se en la banda sonora de la Champions League, referència que, enlloc de desmerèixer la nostra argumentació, pot ajudar al lector a copsar la seva profunditat èpica. I, per altra banda, “My Heart Is Inditing HWV 259”, dos exemples d’una música “brillant i plena d’energia”, segons la músic de l’orquestra Chus Castro, i que desperta entusiasme, enalteix els cors i transmet orgull i devoció, independentment de conèixer o no el context de creació. No podem pas dir que és una celebració laica, si tenim en compte que el monarca és l’encarnació de la divinitat a la Terra. Però, de ben segur, que pren menys transcendència que el Magnificat de Bach.

A la segona part del concert podem escoltar aquesta icona barroca simfònicocoral del mestre d’Eisenach amb solistes guanyadors de la Salvat Beca Bach com Laia Frigolé, soprano, Eulàlia Fantova, alto, Matthew Thomson, tenor, Vincent de Soomer, baix i Txell Milà, sorano, amb el Cor de Cambra de Granollers, sota al direcció de Josep Vila Jover, acompanyats per l’Orquestra de Cambra de Granollers, tots, sota la batuta del mestre Colomer. Bach va escriure la pàgina en ocasió de la visitació de la Verge Maria l’estiu de 1723 i la recuperà per als serveis litúrgics del Nadal del mateix any. Tal i com comenta el director del Cor de Cambra, “aquesta peça explica com Maria fa un agraïment a Déu per haver-la escollit per engendrar Jesús”. El Magnificat presenta una gran complexitat, entre d’altres coses, per ser musicat per a cor a cinc veus -el més habitual és a quatre-, a les quals cal sumar-hi l’entramat orquestral, gens indulgent, i les virtuosístiques àries solistes. Però Bach era un arquitecte capaç de concebre la música de forma simultània, tant a nivell horitzontal com vertical: la seva facilitat pel desplegament melòdic i la conducció de les veus es complementa amb un domini gairebé insuperable del teixit harmònic, tan intricat com d’una claredat diàfana, amb uns pentagrames que parlen per si mateixos, gràcies al disseny acurat d’un orfebre que és, en realitat, un torrent de creativitat i un riu –“bach”- inesgotable d’innovació. L’obra es clou amb l’Aeternam, per a orquestra de corda, de Bernat Vivancos.

Malgrat que J. S. Bach va escriure essencialment obres religioses que s’empraven en la litúrgia, la seva música desperta molt més enllà que la devoció a Déu. En una societat laica, percebem la necessitat de transcendència intrínseca en l’individu i l’espiritualitat de la seva creació com la manera que tenim de sobreviure a la factualitat que sovint ens pesa. “Hi ha alguna cosa en les seves obres que hipnotitza i calma a la vegada: potser perquè són escrites des d’una humilitat i admiració cap a una entitat que uns anomenen Déu i d’altres d’una altra manera. Tenen una força que no caduca perquè els éssers humans ho érem [d’humans] al s.XVIII i ho seguim sent al s.XXI”, comenta Alba Nogueras, cantant del Cor de Cambra i crítica musical.

El mestre Colomer ho entén com un “fenomen que ens invita a la reflexió i envaeix tot el nostre ésser i, quan tenim davant monuments d’aquest tipus, la reacció és d’entusiasme i d’abrandament. Son obres mestres concebudes des de molts paràmetres, començant pel context religiós, intel.lectual, social i polític, que justifiquen la seva grandesa. Bach és un referent sempre tant pel músic com per l’oient, encara que sigui novell, perquè és difícil definir un fenomen de tanta grandesa”. A més, ara, assegura, “ens aporta elements d’enaltiment tan gratificants que ens connecten amb la transcendència. I el que podem rebre com a oients és el punt d’excepcionalitat que no ens dona la vida quotidiana”. Una excepcionalitat que no només rau en la immensitat de Bach, sinó en la meravella que finalment es pugui produir el fet musical. En paraules d’Aina Pucurull, cantaire del Cor Jove, “qualsevol concert en en viu és un privilegi. Aquest any s’han reduït tant les relacions socials i les interaccions, que l’individualisme és el dia a dia. I el cant coral és l’antítesi de tot plegat. Revolucionari, potser, a l’època que estem vivint.”

“La música del Barroc té una estructura que la fa molt actual i la manera com es vivia la llavors és molt contemporània”, diu Vila, ideal per a un concert que vol desprendre “optimisme, agraïment i esperit de superació amb un punt festiu en Handel i un altre de reflexiu en Bach, dos missatges ben complementaris” que parlen de la celebració. Perquè, com comenta Nogueras, “el Magnificat de Bach aporta esperança i pot generar una necessària catarsi col·lectiva” per una societat amb una petjada psicològica indiscutible a causa de la pandèmia, com afirma Vila: “Volem estar al costat de la societat per compartir i posar en valor la potència transformadora de la música i aportar un missatge d’esperança: un futur millor és possible, i només cal pensar menys en el material i atendre més la nostra part espiritual”, afirma. Corrado Bolsi afegeix a això la necessitat que tenim “de germanor i de viure junts novament moments que aporten il.lusió”, com és el cas d’un concert simfònicocoral.

Precisament, aquest format ha generat molts inconvenients en la preproducció, els assajos i al concert. Segons Colomer, “amb la mascareta no pots esperar cap expressió, els ulls parlen però no van connectats a unes faccions ni a un somriure, elements expressius que necessitem i, si no ens arriben, dificulten la comunicació”, visió compartida per la majoria de directors. A més, “les mesures de prevenció es fan pesades: el fet de respectar les distàncies de metre i mig i dos metres entre els companys del cor fa que no ens sentim bé i les mascaretes són molestes a l’hora de cantar, sobretot per respirar”, i no només això, diu Nogueras: “La incertesa sobre la possibilitat o no de fer el concert també és estranya: hi ha tants factors en contra que realment és un privilegi poder-lo fer i gaudir-ne!”. Per a Pucurull, a més, els assajos, d’una temperatura emocional més elevada que mai, “son un moment que valorem moltíssim perquè trobar-nos totes amb la situació actual és una sort”. I, com revela la músic de l’orquestra Chus Castro, els instrumentistes viuen el projecte “amb una gran il.lusió per poder fer música amb grups més nombrosos i trobar-nos amb companys amb qui fa temps que no coincidíem tocant”. Té raó, Castro, quan diu que: “també és un primer pas a un retorn a la normalitat”?. De moment, no ens perdem la cita de diumenge 18 d’abril a les 19h al Teatre Auditori de Granollers i celebrem el miracle de l’art -i de poder fer-lo- amb obres de la gloriosa quinta del 85 que ens evoquen l’esclat exultant de la primavera com a manifestació del renaixement de l’esperança, de tornar a gaudir en germanor. 

Aina Vega i Rofes
Núvol