Cerca de notícies

Enquesta

Ètica i crítica musical

12/4/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/etica-i-critica-musical-168458

Kant, Freud i el necessari abandó de la malenconia

El concepte de crítica entra en circulació a la tradició occidental amb la filosofia de Kant. El mestre del Danzig esbossa el seu pensament a partir de la formulació de tres preguntes fonamentals, resumides així: “Què puc saber?”, “Què he de fer?” i “Què puc esperar?”, que respon, per ordre, a les seves tres crítiques, amb una literatura que evoluciona des de l’àrdua austeritat argumentativa de la primera fins a desprendre una espècie de poètica epifànica quan parla de l’art, a la Kritik der Urteilskraft. La crítica, per a Kant, és la manera de disseccionar la realitat a partir d’argumentacions basades en el coneixement com a ciència, l’epistemologia.

Al segle XIX, el concepte de crítica -com tota mirada enrere i al voltant intrínseca al dinou- és adoptat per Eduard Hanslick, vers 1850, per jutjar l’art i, especialment, les composicions musicals i la seva interpretació. A partir d’aquell moment, l’escola hanslikiana, que farà estralls fins la Primera Guerra Mundial, està mediatitzada per una visió instrumental, sectària i polititzada de l’art que, tanmateix, intenta crear un cànon i, per tant, un interstici entre el dins i el fora: què hem de defensar, i què no.

Per parcial que sigui, aquest corrent de la crítica, que es complementa amb veus tan indiscutibles com les d’Émile Zola i d’altres intel.lectuals de gran sensibilitat que saben molt bé de lletra, serveix avui als musicòlegs per resseguir la recepció de les obres d’art en el moment en què van ser estrenades i, per tant, esbossen tot un Zeitgeist que hem de conèixer per establir paràmetres històrics però que, al mateix temps, ens cal oblidar per mirar amb nitidesa la proposta del creador del passat amb les ulleres –crítiques– del vint-i-u. Perquè sinó, hauríem de tancar amb pany i clau tota l’avantguarda i oblidar obres com els Altenberg Lieder, la Simfonia de cambra, els Kindertotenlieder o La consagració de la primavera -centrant-nos només en els escàndols del 1913.

Sense voler entrar en una exhaustiva anàlisi del paper de la crítica des dels anys vint fins als noranta -per acotar allò que no és ara-, recordem que els grans crítics d’aquest període eren, principalment, els mateixos compositors i artistes. Una època daurada, vertaderament, on el creador estava autoritzat moralment per jutjar la feina de l’igual sobre uns paràmetres intrínsecament artístics que avui ens son insuficients. A Catalunya, tenim exemples tan rellevants com el de Joan Lamote de Grignon, Felip Pedrell, Joan Manén o Xavier Montsalvatge, creadors que, avui, també serien considerats musicòlegs, com és el cas de l’estimat Benet Casablancas que, en algun moment, també ha reflexionat sobre altres creadors i intèrpret

Ara, el crític ja no és el músic consagrat, sinó algú amb criteri -discutible, de ben segur- fruit del coneixement teòric o pràctic però, en qualsevol cas, bregat de trepitjar escenaris. Algú que té un peu a dins, però també el té fora: musicòlegs, dotats melòmans, historiadors de l’art o periodistes especialitzats. Per què? En primer lloc, per una inexorable tendència a l’especialització que ens pot plaure o no, però és necessària i, en segon lloc, perquè per ser crítics ens cal adoptar una perspectiva que no es té enganxats a la partitura. Tanmateix, podem adoptar la mirada d’un -estimadíssim- Stefan Zweig, que plora l’esplendor de la Viena fin-de-sciècle just abans de tirar-se un tret. La narració de Zweig és profunda i colpidora, tant, que la seva vida és un estat permanent de malenconia que no és capaç d’assimilar que “The times are changing”, com diu Bob Dylan. De vegades, els penjats poetes del pop ens solten veritats tan crues des de l’aparent passotisme que aquells que vivim en certa torre d’ivori i ens passem els concerts, seriosos i cerimonials, analitzant estructures i copsant tensions harmòniques no prenem prou en consideració. D’altra banda, podem mirar la qüestió des de la perspectiva moderna que situa cadascú en el rol que li pertoca. I el que pertoca a l’artista, essencialment, és dedicar-se a crear i recrear i, al crític, a valorar des de la inexorable subjectivitat.

En articles recents, com Com parlar de l’inefable en temps pandèmics i Ratlles sobre un gir copernicà, hem esbossat amb prou contundència què és, avui, la crítica musical des del nostre punt de vista. Ara, que tot ha canviat malgrat que intentem aferrar-nos a l’ahir i que ens fa por el demà, que les sales estan obertes i el frenetisme de l’activitat amaga la profunda ferida del sector, ara que institucions, entitats, creadors i artistes sofreixen gairebé en silenci amb un sol imperatiu: tirar endavant i somiar en un retorn a l’ordre que mai serà el d’abans. Ara, parlar de música és un tema que ha entrat en el terreny de l’ètica i el crític té una responsabilitat moral. I, més enllà del crític, que pot encara esbossar el que pensa lliurement, els responsables de les línies editorials som decisius en aquests moments, encara que ens sembli que la nostra feina tingui poca repercussió, malgrat perseverar dia a dia al servei de l’art. Desgraciadament, les poques vegades en què podem copsar la nostra rellevància és quan d’altres perceben que errem. Llavors sí que la nostra tasca pren gairebé una significació tan enorme com gairebé criminal. La nostra línia editorial és clara, des de fa temps: estar al costat dels creadors i, com més perseverem en donar veu a aquells que no poden pagar dobles pàgines o portades de l’Opera News o succedanis, més sentim que complim amb el nostre deure. I, sobretot ara, quan la crítica musical ha de ser significativa socialment -rellegiu-nos, per no entrar en reiteracions. Des d’aquest punt de vista, de la mateixa manera que sempre intentem posar la mirada no només en l’execució sinó en la trajectòria de la formació o l’artista, el context i la rellevància de la proposta per a la societat, també demanaríem a egos susceptibles que repassessin, almenys, què és el que hem publicat en els darrers mesos.

Hi ha periodistes que volen fets, d’altres veritats. Més enllà de la moda cultureta ja caduca de la Postveritat, on no entrarem, la veritat, quan no és entesa platònicament, és a dir, com un ideal al qual tendir, resulta ser una fal.làcia. Perquè no és unívoca i, sobretot, està mediatitzada per la nostra pròpia experiència, els nostres ideals i el nostre propi relat vital, amb un bagatge intel.lectual i experiencial a l’esquena. Desgraciadament, també, en la majoria dels casos, qui acaba mediatitzant-ho més és qui paga la festa. I aquí entra la moral: com solucionem el dilema de donar veu a la lliure expressió i, alhora, intentar perseverar per donar suport a les iniciatives, al mateix temps que hem de vetllar per aportar sentit crític i reconfort a la societat -sense caure en la ruïna?. I penso en Freud, quan diu: “El Jo ha de servir tres amos severs: la realitat (si fracassa l’angoixa real), el Superjo (si fracassa l’angoixa moral) i l’Això (si fracassa l’angoixa neuròtica)” (El Jo i l’Això, 1923). Més enllà de la realitat, que viu una veritable angoixa, podem assimilar el Superjo al crític i l’Això a l’artista. Tot plegat, un delicat joc d’equilibris en què cal posar límits al crític (Superjo) i empatitzar i controlar susceptibilitat de l’Això (l’artista). Moralment, 1) tenim el deure de vetllar per la propietat intel.lectual del crític i les seves asseveracions amb la demanda que siguin constructives i deslligades de tot poder fàctic per fidelitat al codi deontològic dictat per la línia editorial que defensem, que marca el nostre rumb i personalitat. 2) Ens cal defensar tota proposta artística de qualitat i fruit de la sinceritat artística, sobretot, aquelles formacions i creadors que no estan aixoplugats per grans estructures, sense caure, en cap cas, en la complaença paternalista de forma gratuïta. 3) I, finalment, la nostra moral ens diu que tot això ho hem de fer de tal manera que puguem formar un públic més conscient, sensible i crític amb les contrarietats presents.

Binocles d’òpera

Tot plegat és un equilibri tens i difícil de conjuminar. El que ens cal és continuar perseverant en una feina de base sòlida que ens avali i ens converteixi en una autoritat intel.lectual i ser conscients, sobretot, que la nostra feina tracta amb material sensible: art, artistes i egos, que podem ferir. Perquè potser no som tan lluny com pensàvem del creador que anunciava Kant: el geni és un talent innat que prescriu les regles artístiques que els altres seguiran, que posseeix una força misteriosa, mitjançant la qual la Naturalesa pot dictar la regla de l’art. En aquest sentit, el geni és una mena de mèdium entre els dos mons, entre la Naturalesa i l’Esperit. Geni, Naturalesa i Esperit. Els tres ingredients que obren la porta al Romanticisme i, per tant, a la necessitat de control de l’inconscient que diagnostica Freud i que marcarà, amb tots els seus matisos, la filosofia de l’art fins avui.

El dilema moral i la “servitud als amos” es pot resoldre amb un concepte clau: l’honestedat. I aquesta honestedat ens ha de servir per assumir que mai plou a gust de tothom, però les nostres paraules, que és on resideix el nostre veritable poder, han de sortir des de la llibertat i el respecte per als altres, i però també per a nosaltres mateixos. Potser, el principal problema del sector és que no està prou cohesionat i tots encara intentem defensar amb ungles i dents la nostra petita parcel.la de les urpes dels altres. Potser no hi ha urpes, sinó només por, inseguretat i dolor. Adoptem una mirada més ampla i empàtica i, sense perdre el rigor en cap dels àmbits, usem la nostra intel.ligència emocional per fer-nos més forts com a xarxa. Deixem de mirar l’arbre i mirem el bosc. Apartem la mirada del melic i enfoquem-la als ulls del company. Això és exercir una praxis honesta i, per tant, més eficaç moralment. Sinó, l’exercici de l’art, que cal defensar com una professió, resta tan sols com a professió i, aleshores, desapareix tota la seva transcendència: el que fa que avui encara hi hagi un espai per a l’esperança. El que ens respon a la pregunta: “Què puc esperar” i, més enllà de l’epistemologia, ens submergeix a l’inexorable camí de la metafísica, que no és res més que “el que va més enllà de la física”. En d’altres paraules: el que desitgem i el que omple el nostre esperit. 

Aina Vega i Rofes
Núvol