Cerca de notícies

Enquesta

Júlia Farrés-Llongueras: “Cal donar més cabuda al gran talent català”

1/4/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/julia-farres-llongueras-cal-donar-mes-cabuda-al-gran-talent-catala-165712

La soprano interpreta obres de Manén i Gerhard al Festival de Pasqua de Cervera

La soprano Júlia Farrés-Llongueras participarà divendres vinent, 2 d’abril, a l’onzena edició del Festival de Pasqua de Cervera. Juntament amb el pianista Daniel Blanch interpretaran a l’Auditori Municipal un seguit de cançons populars de Joan Manén i Robert Gerhard. Faran dues sessions del mateix concert: la primera, a dos quarts de dotze del migdia; la segona, a la una. El pianista i la soprano han treballat sovint plegats i, per això, tenen molta complicitat. A més de ser músic, Blanch presideix l’Associació Joan Manén i és un gran coneixedor del patrimoni musical de Catalunya. L’abril de 2018 Farrés-Llongueras va actuar per primer cop al Festival de Pasqua, i enguany hi torna amb una proposta fresca i compromesa amb la història de la música catalana.

El concert que fareu al Festival de Pasqua s’emmarca dins les commemoracions del 125è aniversari del naixement de Robert Gerhard i del 50è aniversari de la mort de Joan Manén. Gerhard i Manén són dues figures relativament desconegudes, tenint en compte la seva importància dins el món de la música clàssica catalana?

Cada vegada ho són menys. Tant Manén com Gerhard tenen un punt de desconeguts, però cadascun d’ells de forma diferent. Gerhard, per exemple, estava i continua estant més valorat a l’estranger que no pas a Catalunya o Espanya, on se’l coneix però amb poca profunditat. Manén, en canvi, abans quedava més “amagat” i se’l recordava més com a violinista que com a compositor. Per sort, els últims anys la seva música ha començat a difondre’s i a ser reconeguda gràcies a feina feta per l’Associació Joan Manén, que ha esmerçat una gran quantitat d’energia en aquest sentit.

Què tenen en comú les figures de Manén i Gerhard?

Són dues figures bastant diferents, ja que, entre d’altres factors, els seus bagatges personals va transcórrer viaranys ben diferents. Tots dos van viure a l’estranger, això és cert, però van fer camins inversos. Per la seva banda, Manén hi va anar de molt jove, però quan va tornar a Catalunya, després de la Segona Guerra Mundial, ja no en va marxar mai més. Gerhard, en canvi, de jove va estudiar uns anys a Viena i Berlín i després va tornar a Catalunya, fins que el 1939 la Guerra Civil espanyola el va portar a un exili definitiu a Anglaterra.

Les tècniques compositives i la intencionalitat expressiva eren ben diverses en l’un i l’altre. Malgrat la influència cabdal de Pedrell, per a Gerhard va ser decisiu estudiar amb Arnold Schönberg, que el va apropar al dodecatonisme, encara que no va abandonar mai cert concepte de tonalitat molt lax, més aviat com el que el geni vienès anomenava el 1900 “tonalitat expandida”. Per contra, Manén sempre va mantenir l’esperit tonal. També tenia una gran inventiva, creava harmonies espectaculars, però no va arribar mai al mateix grau de trencament que Gerhard. Això sí, tots dos van parar atenció a la tradició del cançoner popular català sense perdre la mirada cap a una Europa de la qual cadascun se’n servia segons el seu esperit artístic i la seva sensibilitat.

Precisament interpretareu unes quantes obres d’arrel popular al concert del Festival de Pasqua.

Sí! Al concert interpretarem un total d’onze cançons, quatre de Gerhard i set de Manén. De Gerhard, fem tres de les setze cançons populars catalanes que va compondre —La Calàndria, La mort i la donzella i L’enemic de les dones— i Madrigal a Sitges, una peça composta a partir d’un text de Josep Carner. De Manén, fem tres de les seves quatre cançons populars catalanes —Mariagneta, La filadora i Els contrabandistes—, un parell de cançons dels seus cicles alemanys —Chopin op. A-4 núm. 4 i Lenz-tageweis op. A-4 núm. 4— i dues cançons d’un tríptic en francès —Complainte i Capriccioso.

Creus que l’acostament al cançoner català per part dels autors pren cert esperit nacionalista o, en canvi, el tracten sobretot pel seu valor estètic i musical?

Penso que s’hi van apropar perquè al país es va viure una època de recerca i revalorització del cançoner popular, i com a compositors van veure que la riquesa d’aquest folklore els podia servir com a font d’inspiració i van decidir donar-lo a conèixer i enriquir-lo, cadascú amb el seu propi llenguatge. Crec que la voluntat nacionalista no anava més enllà de la gran estima que tenien pel cançoner del seu propi país. El que aporten els dos autors és un gran enriquiment harmònic que porta les cançons per unes dreceres i uns camins increïbles. Aquesta és la seva genialitat.

Tu has interpretat obres de tots dos compositors?

És la primera vegada que interpreto Gerhard. Coneixia la seva obra, però fins ara no l’havia cantada mai. Enguany se celebra l’aniversari del seu naixement, i amb Daniel Blanch vam decidir que estaria bé aprofitar l’ocasió per entrar una mica en el seu llenguatge. Manén, en canvi, l’he interpretat força sovint. Vaig conèixer l’obra de Manén fa gairebé deu anys, gràcies a l’Associació Joan Manén, i crec que a hores d’ara ja he cantat pràcticament tota la seva obra de lied.

Com a soprano, per què t’interessa l’obra de Manén?

Fa uns anys me’n van proposar un parell d’obres per a uns concerts que havia de fer a La Pedrera, i des de llavors l’obra de Manén m’entusiasma. Concretament, les dues primeres obres que vaig cantar van ser les cançons Mariagneta del cicle de Quatre cançons populars catalanes i Capriccioso, del tríptic en francès, cançons que continuo cantant sempre que en tinc ocasió, com és el cas de Cervera. Si em demanen que interpreti una obra, possiblement per rigor professional l’estudiaré, entre d’altres coses, perquè sempre se’n poden aprendre coses. Ara bé, si tinc la llibertat de triar què vull cantar en un recital, solc programar obres que em posen la pell de gallina. Com les cançons de Manén.

Un dels objectius del Festival de Pasqua és promocionar la música clàssica feta a Catalunya i per artistes catalans. Tendim a infravalorar-nos i a emmirallar-nos massa en el panorama europeu?

Jo soc de l’opinió que hem d’estar orgullosos de la qualitat musical que tenim a Catalunya, hi ha talent musical i se li ha de donar cabuda, però mantenint sempre un ull posat a l’exterior per aprendre d’allà on sigui adequat i així millorar nosaltres mateixos. La música catalana es coneix a l’estranger, però en una dimensió que crec que és bastant petita, i això és una llàstima. Dic tot això perquè des de fa uns anys he tingut l’oportunitat de portar per Itàlia (Sardegna, Puglia, Abbruzzo, Toscana…) diversos programes de concert amb música catalana acompanyada de piano o guitarra, i el públic sempre s’ha quedat meravellat, per exemple, amb les obres d’Enric Morera, Enric Granados, Eduard Toldrà i Rafael Ferrer. Si hi ha qualitat, el públic sap apreciar-la.

Tens la sensació que, després d’un any, la cultura torna a arrencar?

Sí, a poc a poc, però s’agraeix, perquè la pandèmia va obligar-nos a “tancar la parada” d’un dia per l’altre sense saber quan podríem tornar a obrir-la. Caldrà veure, però, de quina manera s’obre la cosa a altres països. Espero que la vacuna unifiqui la marxa dels diferents països. Començo a veure la llum al final del túnel, veig que ens n’estem sortint i vull ser optimista.

Ara que, com dius, comences a veure la llum al final del túnel, quins objectius tens a nivell professional?

Bàsicament espero que es vagin obrint les fronteres per a poder sortir. Tal com he dit, el proper mes de juny hauria d’anar a Bolonya (Itàlia) a portar el programa “Cel de safir” per a veu i guitarra amb Massimo Felici, i després a prop de Viena per a un petit cicle de concerts. Tot això, però, depèn de l’obertura de les fronteres i de l’evolució de la pandèmia. També tinc ganes de treballar més per Catalunya i Espanya a nivell simfònic i operístic. S’ha de ser optimista i confiar en la feina ben feta i en la perseverança. 

Berta Coll i Bosch
Núvol