Cerca de notícies

Enquesta

Ratlles sobre un gir copernicà

26/3/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/ratlles-sobre-un-gir-copernica-164810

Idees sobre una anàbasi crítica per tirar endavant el sector musical.

Aquest mes de març fa un any que el món es va recloure a casa i va trobar consol en la tecnologia, mentre el virus era una amenaça inconeguda i incòmoda. Però, com hem viscut en pròpia pell, no ha estat l’única. Tot es va aturar: ens vam quedar sense les experiències estètiques en viu. Després de pal.liar -artistes, institucions i melòmans- el dolor de les cancel.lacions amb l’streaming (meravelles i miralls trencats digitals), vam viure un estiu desbordat que, alhora era tant una terra de ningú com un hort on plantar llavors per al futur. Alguns van callar. D’altres van xiuxiuejar. El Palau i la Schubertíada (per anomenar els més rellevants) van xisclar: -Doctor Roch dixit- “Tot depèn de la capacitat de lluitar”.

Ara ens pot semblar que des del setembre que anem tirant, sortejant restriccions i simulant una estranya, frustrant i postissa normalitat. En realitat, molts continuem sentint-nos nàufrags, entre Escil.la i Caribdis, però resilients. Cert és, tanmateix, que hem après algunes coses importants i que seran determinants per al futur del sector. I no només les hem après els melòmans, sinó que els artistes, encara una mica consternats, veuen ja com sortir de la caverna i comencen a comprendre que les coses no són com abans: els catxets són més baixos, l’àmbit d’acció és més local, la competència és més feroç i s’han d’esforçar per no caure en el desànim. Però aquesta esgarrifosa intempèrie -esteu segurs que no la vivim tots?- els fa créixer. Han entès que ara, més que mai, cal usar la pròpia i intrínseca autenticitat com a revulsiu. Cal ser més ambiciosos amb els repertoris, oblidar algunes inèrcies i esbossar un propi pla estratègic per enfrontar-se al nou món. Un món en què els agents més intel.ligents del sector han vist que el no-res pot ser una oportunitat per repensar les coses, per no conformar-se, per vetllar més que mai per donar suport als artistes i oferir la màxima excel.lència a un públic encara ferit que vol consol. L’esfondrament o, si més no, el costós debilitament de grans agències de management -l’exemple més flagrant és la nodramericana CAMI- ha provocat un canvi real a l’hora de proposar veus : sense deutes cavallerescos, els directors artístics han començat a escoltar nous talents que estaven a la banqueta per no complir els cànons. Visqui l’heterogeneïtat sonora, les perfectes imperfeccions i les veus amagades. La pregunta és -o hauria de ser-: què podem endur-nos de nou d’aquest sotrac? Potser serà possible aturar l’angoixant i inexorable Roda d’Ixió. De fet, ja la va aturar el virus. Aprofitem-nos-en amb sensibilitat i intel.ligència i olorem les necessitats reals del públic. Potenciem la música en viu com un platet a degustar i no com un gra fort a consumir. Aprofitem la incomoditat del ritual, el silenci absolut que no ens deixa esternudar i les butaques sumptuoses per canviar de postura i potenciar la nostra capacitat perceptiva. Intentem no acostumar-nos-hi. Vivim-ho com la darrera oportunitat. El límit és el que ens fa ser realment conscients de la realitat i hem de viure la seva adrenalina com un revulsiu per atrevir-nos a exercir el gran gir copernicà que hem de fomentar. Perquè l’única manera efectiva superar el dolor és fer-nos preguntes exigents i donar-hi respostes conseqüents.

El límit és el que ens fa ser realment conscients de la realitat i hem de viure la seva adrenalina com un revulsiu per atrevir-nos a exercir el gran gir copernicà que hem de fomentar
Però també, ara que ja fa un any de la katàbasi, tal vegada veiem la realitat musical com el tapís de Penèlope, que es teixeix i es desteixeix de manera que sembla que res avanci, esperant un Odisseu que tornarà, però al qual tant la Guerra de Troia com la seva pròpia odissea l’han transfigurat. I quan sigui entre nosaltres, potser només Argos el reconeixerà, però es traurà les robes mundanes i retornarà al seu tron. Serà el mateix i no serà el mateix, al mateix temps que nosaltres som els mateixos i no som els mateixos. L’únic que hem de procurar és donar una versió més humana, honesta, sàvia i feliç de nosaltres mateixos per fer de la música una art molt més proper i sanador que pugui donar respostes a la societat d’avui.

Per això, després de recórrer complet el cicle de les estacions que ha fet explosionar en nosaltres centenars d’emocions, torna a ser primavera i hem de donar un nou sentit a l’art a través del gaudi de les flaires, els colors i l’esclat una naturalesa molt més ufana que abans. La terra ens dona una nova oportunitat real de recomençar i recollir els fruits de l’hort que vam plantar a l’estiu. Celebrem efemèrides musicals, aniversaris i les cites musicals especials sense abaixar el cap, sobretot perquè, tot i les adversitats i els perills, nosaltres som els únics que fem sonar les sales, mentre Europa està en silenci absolut. La pandèmia ens pot llevar la vida, però mai ens ha de fer perdre l’esperança i el convenciment que l’art només és innocu si tanquem orelles i ulls i apaguem la nostra capacitat sensual, ara ens mereixem gaudir de cert hedonisme. Però sense perdre l’imperatiu categòric que ens mena a ser més crítics que mai i continuar lluitant. 

Aina Vega i Rofes
Núvol