Cerca de notícies

Enquesta

Un rèquiem per l'esperança

25/3/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-requiem-per-esperanca-164238

La missa de morts de Mozart torna per Setmana Santa amb l’Orquestra Simfònica del Vallès

El Palau de la Música Catalana oferirà, el dissabte 27 de març i el diumenge 28, dins del cicle Simfònics al Palau, el concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida, sota la direcció de Xavier Puig (Cervera, 1973). Actuaran com a solistes la soprano Marta Mathéu, la mezzo Gemma Coma-Alabert, el tenor Albert Casals i el baix Toni Marsol. El programa consta d’una peça de Josep Ollé, Al principi era el vent, amb text d’Enric Casasses, l’Andante devoto en Re menor d’Antonio Salieri i el Requiem en Re menor, KV 626 de Wolfgang Amadeus Mozart. El Rèquiem també es podrà sentir divendres 26 a la Faràndula de Sabadell i l’11 d’abril a l’Auditori Enric Granados de Lleida.

La interpretació de l’Andante devoto en Re menor d’Antonio Salieri (1750-1825) ens ve a recordar que, tant en el concert del Palau com en la història de la música, el nom del compositor italià va inevitablement lligat al de Mozart. Però, més enllà de la fosca llegenda popularitzada per l’èxit d’Amadeus deMilos Forman, Salieri va saber forjar-se una sòlida reputació artística a la cort vienesa, on va ser mestre de capella, a cavall entre el set-cents i el vuit-cents, com ho demostra el fet que Beethoven, Liszt, Meyerbeer i Schubert van ser deixebles seus. En realitat, la seua pèssima reputació s’estén com una taca d’oli poc després de la seua mort, el 1830, quan Alexandr Puixkin escriu les Petites tragèdies, en una de les quals especula sobre l’enverinament de Mozart a causa de l’enveja que li provocava la seua genialitat. Més tard, el 1898, Rimsky-Kórsakov convertiria el text de Puixkin en l’òpera Mozart i Salieri, que en ocasió de la seua estrena provocaria l’agut comentari d’un crític: “Ignorem si Salieri va matar Mozart, però sabem del cert que Puixkin va matar Salieri”. La tonalitat fosca en Re menor de l’obra, tradicionalment relacionada amb la tristor i la malenconia, associada a l‘andante, el tempo pausat i relaxat, confereixen un toc de greu solemnitat de l’obra, que té inevitables concomitàncies amb l’esperit de la primera escola de Viena.

També està escrit en Re menor el Rèquiem de Mozart, una composició envoltada de misteri i un dels grans monuments de la música culta, malgrat ser una obra inacabada que va generar diverses versions finals amb diferents retocs. La versió que ja és considerada canònica és la del compositor vienès Franz Xaver Süssmayer (1766-1803), amic i deixeble del geni de Salzburg, que va ser finalment revisada per Franz Beyer, el 1972. Al llarg del temps s’han succeït les diferents hipòtesis sobre la identitat de l’enigmàtic personatge que va fer l’encàrrec de l’obra. L’opinió majoritària al llarg del temps l’identificava amb Antonio Salieri, però ara sabem que va ser el comte Walsseg-Stuppach, amb la idea de fer-la passar per pròpia per dedicar-la a la memòria de la seua difunta esposa. Mozart moria el 1791 i l’aristòcrata impostor no rebria l’obra fins a l’any següent, un cop conclosa per Süssmayer. Està escrita per a orquestra simfònica, cor i quatre veus solistes, soprano, contralt, tenor i baix. És habitual la substitució de la contralt per una mezzosoprano, com és el cas de la Coma-Alabert. Passats el superb moviment inicial -el Requiem aeternam- i la doble fuga del Kirye, just a la meitat de l’obra, ja al final de la Sequentia (tercer moviment), ens trobem amb el seu moment estètic culminant, la Lacrimosa, encara no quatre minuts d’una bellesa estremidora, terrible, oberta a la sublimitat. El cor i els solistes desgranen majestuosament els versos que anuncien la imminència del judici al difunt: “Lacrimosa dies illa/ qua resurget ex favilla/ judicandus homo reus” (“Dia de llàgrimes, aquell/ en el qual sorgeix entre les cendres/ l’home per a ser jutjat”). És el dia nefast per al pecador, amb l’aterridora perspectiva de la damnació eterna. Els versos es repeteixen, amb el final marcat per la gravetat dels timbals i, en la desesperació, sorgeix l’esperançada invocació al Crist redemptor: “Pie Jesu Domine/ dona eis/ requiem” (“Jesús misericordiós/ dóna-li/ el descans etern”). En l’Amen final, la primera síl·laba, suspesa en el temps, deixa pas a la segona, que el cor articula allargassada, com un alleujament en l’esperança de la salvació.

Obrirà el concert Al principi era el vent, una bella cançó per a cor de Josep Ollé i Sabaté, jove i brillant compositor tortosí (1987), especialment atret per la música coral d’inspiració sacra i amb textos poètics catalans, que en aquesta ocasió semblen fusionar-se. La lletra és del poeta i rapsode Enric Casasses, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020: “Al principi era el vent /fent fressa entre les branques/ i ens posem a cantar/ i en ser la cançó ordida/ descobríem el silenci”. Un poema amarat de panteisme, amb la tensió establerta entre la immanència de la modernitat i la transcendència de la tradició religiosa, els sentiments que ens inspiren els boscos, entre el temps i l’eternitat.

Podeu comprar entrades aquí.  

Xavier Vega i Castellví
Núvol