Cerca de notícies

Enquesta

Un tret a la supèrbia

17/3/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-tret-a-la-superbia-161652

‘Falstaff’, l’òpera-testament de Verdi, retorna la normalitat a la programació del Palau de les Arts de València amb una immillorable combinació de veus.

Sir John Falstaff sempre ha sigut el clàssic personatge secundari furta-escenes. Era el favorit de la Reina Isabel I d’Anglaterra, qui, després de veure’l a les dues parts d’Enric IV i a Enric V, va demanar que aparegués en més obres. Shakespeare va obeir. Quan el personatge va caure en mans de Giuseppe Verdi, feia poc que el compositor reviscolava una darrera joventut i es trobava treballant els textos del bard, els quals el van fer tornar d’un silenci de setze anys i signar les seues dues darreres òperes. Otello i Falstaff van ser el seu comiat. El primer, al drama i el segon, a la comèdia. I això que Verdi es deixava caure poc per la comèdia. Falstaff, però, bé valia una òpera.

El passat mes de gener, un cas positiu dins l’equip va obligar al Palau de Les Arts de València a reordenar una temporada que, igual que al Liceu, caminava per la incertesa. Per això, les funcions de Falstaff no arribaren fins al març. Tot i així, el teatre ha salvat els mobles amb nota alta gràcies, en bona part, al furta-escenes per excel·lència, sir John Falstaff. O Ambrogio Maestri. A hores d’ara, difícilment s’entén un sense l’altre. El baríton italià va resoldre de manera brillant un rol complex, al voltant del qual Verdi ho fa orbitar tot. Perquè Falstaff es la supèrbia, la bombolla pròpia de qui es creu capaç de conquerir el mon.

L’ambient en el qual Falstaff viu inclou dues dones riques, Meg i Alice, a qui el bufó tractarà de flirtejar a la vegada sense ni tan sols reciclar la jugada. Spoiler: el pla li eixirà malament. Sobretot quan l’elenc de personatges li acaben jugant una mala passada. Perquè són més ràpids. Ells s’avancen amb els secrets i els malentesos, malgrat el muntatge de la Staatsoper de Berlín, massa estàtic, que gairebé entorpia, en alguns moments, una comèdia que Verdi va pensar àgil. I així es va sentir gràcies a la direcció musical de l’italià Daniele Rustioni i la esplèndida execució de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana.

La producció, a més a més, (des)ubica a Falstaff i les seues mans executores, Bardolfo (Joel Williams) i Pistola (Antonio di Matteo) i el relega als suburbis, coronant-lo amo d’un barri ocupat. Malgrat tot, les conspiracions en paral·lel (elles, per una banda i ells, per una altra) funcionen, i molt bé, per un ben trobat conjunt vocal: el Ford i el Fenton de Davide Luciano i Juan Francisco Gatell, el Dr. Cajus de Jorge Rodríguez-Norton o la Mrs. Quicky de Violeta Urmana. Menció a banda mereix el trio que li acabarà guanyant la partida al bufó; Chiara Amarú, Ainhoa Arteta (tot i reservar-se alguns aguts) i una impecable Sara Blanch. Meg, Alice i Nanetta.

Falstaff és el perfecte punt i final a tota una vida operística. Amb llibret d’Arrigo Boito i estrenada un 9 de febrer de 1893 a Milà, quan el compositor ja tenia 80 anys, Falstaff dispara directament a eixa bambolla grotesca del bufó. Es riu d’ell, de la seua supèrbia còmica (que, ben mirada als ulls del nostre segle, ben podria llegir-se com una mena de masculinitat indestructible), però ho fa sempre a bones, amb una palmadeta al muscle. Si no, no li diria adéu amb l’arxiconeguda fuga que tanca la partitura: “Tutto nel mondo è burla”.

Tot, al món, és burla. I, per això, Verdi ens cau tan bé. 

Rebeca Ruiz
Núvol