Cerca de notícies

Enquesta

Sokolov, Chopin i Rachmaninoff visiten l'Atlàntida

9/3/2021 |

 

Vic acull un dels pianistes més talentosos del moment i fa gala del gran repertori

En els darrers anys s’ha generat un intens debat sobre el posicionament de Grigori Sokolov en l’Olimp pianístic. Si més no, podem considerar-lo el darrer gran representant de tota una època brillant del pianisme, la de la tècnica impol.luta i balanços sonors impecables, el gran repertori i l’èmfasi estètic en la majestuositat del piano de gran cua, negre, seriós, inaccessible, per a l’elit. Malgrat que la majoria de concursos de piano encara desprenen aquest deix -recordem, Sokolov va guanyar l’any 1966 el Txaikovski, el més prestigiós encara avui-, els pianistes de la nova fornada s’han desfet de tota aquesta cerimoniositat, han deixat de banda l’aura benjaminiana i no tenen por a sortir als grans escenaris amb teclats electrònics o desmuntar -gairebé literalment- l’arpa de l’instrument, incorporant-hi objectes estranys i, alhora, ben quotidians. Des de Cage i companyia, ha calgut que plogués molt per despullar l’instrument de la tapa negra inclinada i desdibuixar el seu mite per mostrar-lo com un objecte merament sonor. Això és, precisament, el que no representa Sokolov.

El proper dissabte dia 13 de març a les 20h podrem retornar a Die Welt von Gestern (Zweig) a l’Atlàntida de Vic, amb malenconia i vestits d’etiqueta, per gaudir d’un recital com els d’abans: grans obres, autors consagradíssims, talent i tècnica, cerimònia i ritual. Per sort de Sokolov, són molts els melòmans que necessiten d’aquesta litúrgia. Per això no ens pot deixar gens indiferent la interpretació del mestre de Leningrad, que converteix cada ocasió en un autèntic espectacle, un desplegament de recursos que impressiona, i que està calculat al mil.límetre.

En aquesta ocasió podrem escoltar-ne Chopin i Rachmaninoff. Poloneses i preludis, grans exponents de cada gènere que, a cavall entre el Romanticisme i el post romanticisme nacionalista, fixaven el caràcter de l’obra, i gairebé el seu destí. El Frédéric Chopin de més caràcter el podem trobar en les seves poloneses, de les quals en sentirem la primera i segona de l’op. 26, a banda dels op. 44 i 53. Més enllà de la transparència dels seus encisadors nocturns, en aquestes obres l’harmonia és més densa, i la interpretació adopta certa transcendència, però també vigorositat i un caire més visceral. La 53 serà la més esperada, anomenada “Polonesa Heroica”, d’un virtuosisme sorprenent i, alhora, tan cantabile i d’una coneguda i encomanadissa melodia que interpel.la de forma necessària l’oient, el clàssic i el novell.

De fet, és ben savi recórrer als grans clàssics. Són apostes segures que, amb el talent i l’estudi suficients, sempre satisfan. Com és el cas de Sergei Rachmaninoff, de qui podrem escoltar els Deu preludis op. 23, de 1901, unes obres escrites en un veritable moment frontissa entre el garbuix lingüístic de finals del XIX i la necessitat de claredat i replantejament de la sintaxi clàssica impulsat pels vienesos. Tanmateix, Rachmaninoff és un gran romàntic, i mai abandona aquesta estètica virtuosa i excessiva, de caràcter conscienciüt i seriós. Els preludis ens fan transitar per diversos estats d’ànim i mostren una paleta tècnica rica i engrescadora per a qualsevol pianista, segurament, perquè ell mateix coneixia tant l’instrument que li devien córrer més els dits que la tinta.

El cinquè dels preludis, “Alla marcia”, és un exemplar modèlic del nacionalisme musical que professava el compositor, expressat amb acords sumptuosos i melodies grandiloqüents però altament suggeridores. Rússia se’ns fa present amb petites subtileses i grans dosis de talent. Un digne hereu de la tradició d’un Txaikovski, Rimski-Korsàkov o Musorgski, Rachmàninoff persistia, al mateix temps, en la recerca de nous colors i textures que reforcessin el pes de la melodia, l’element que fa de més fàcilment reconeixement una peça.

Sokolov i el seu programa ens situen en la dialèctica est-oest, amb uns compositors tan eslaus com d’una ortodòxia plenament occidental. El dilema i el trànsit entre pertànyer i no pertànyer a una determinada tradició. Entre la voluntat de ser fidel a la terra i, alhora, arrelar-se a un cànon que és tan seu com nostre. I de Sokolov. 

Aina Vega i Rofes
Núvol