Cerca de notícies

Enquesta

Límits físics, fronteres musicals

9/3/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/limits-fisics-fronteres-musicals-159775

El Palau de la Música presenta un nou cicle basat en la innovació, l’atreviment i el risc.

En un moment (que ja ens sembla etern) de confinaments localitzats, en què el nostre propi espai de trànsit fa tant de temps que està limitat i delimitat fins l’asfíxia mental i física, el Palau respon amb una idea fresca i necessària per ajudar-nos a esbargir el coco, viatjar amb els sons i descobrir paisatges artístics pluridisciplinars amb la música com a eix central. Palau Fronteres, que arrenca el proper dijous 11 de març amb un duel de teclats connectats per dues maneres diferents d’entendre la improvisació -allò de facto tan comú en el dia a dia pandèmic-: la jazzística de Marco Mezquida i l’ortodoxa de Juan de la Rubia que, gràcies a la gran plasticitat i imaginació, tècnica i bagatge dels artistes, mutarà en una entitat nova i única, acompanyada de les suggeridores imatges d’Alba G. Corral, artista visual convidada de la temporada.

Noves perspectives, espais de descoberta, oportunitats de gaudi on Johann Sebastian Bach serà tan present. Sense anar més lluny, aquesta primera cita porta per nom Bach&Forward i reivindica la vessant intrínsecament improvisadora de Bach: “Per a ell, improvisar i compondre era el mateix, amb la diferència que en el primer cas el resultat era efímer i en l’altre quedava per escrit, especialment en la improvisació per a orgue. Perquè, finalment, improvisar és parlar i, com a tal, té una tècnica i una llengua”, assegura de la Rubia, que descriu l’ocasió amb paraules com “entusiasme, plaer, respecte, risc, vertigen”. Des del primer assaig, de la Rubia i Mezquida busquen l’ensamblatge en un espai on han creat “una estructura de llibertat per poder volar” d’on en pugui sorgir un espectacle inèdit.

 

Mezquida, ”el músic més camaleònic amb qui he treballat”, segons l’organista, té l’ambició de “sortir de l’ortodòxia” amb un projecte únic que li genera gran il.lusió i on hi ha dipositat el màxim compromís. Mezquida és ambiciós: “El viatge que volem oferir és absolutament personal, sense etiquetes, i on Bach estigui l’ambient, ja que les seves obres es converteixen en un instrument per crear, per desenvolupar la passió per l’escolta i dur-nos a territoris i camins que només el directe pot generar; volem despertar connexions neuronals de les quals encara no en som conscients”.

L’artista Alba G. Corral va fer una afirmació gens baldera: “El Palau és l’únic espai on, durant l’escolta, no es pot justificar tancar els ulls”. Les fronteres i frontisses les veiem en el propi edifici, més enllà de la seva funció. En aquest cas, la funció no fa la forma, com defensaria la Bauhaus, però la forma té una funció essencial: enriqueix l’experiència sonora, dota de pathos i simbolisme l’espai i el converteix en únic perquè és un producte essencialment modernista. Quan escoltem música al Palau, els reflexes de la llum ens recorden els nostres propis orígens i doten la música, el llenguatge universal, d’una entitat concreta: la nostra. Per això és, també, l’espai més adequat per al risc que, segons Corral, “es converteix en una experiència i en un viatge”. Perquè amb aquest espai simbòlic com a base de l’experiència estètica, la màgia d’aquest viatge pot desplegar la imaginació fins a la radicalitat: perquè lluny de la neutralitat o l’abstracció, la sensualitat de la forma ens ancora a la pròpia realitat. Aquí rau, en realitat, l’espurna del que ens dota de sentit com a humans en relació amb l’altre: la cultura, el que ens fa les persones lliures que aspirem a ser.

“Més que un cicle, es tracta d’un espai”, comentava Oller a la roda de premsa. Un espai que ajuda en la millora del posicionament estratègic de la institució, perquè aposta per “la innovació, l’atreviment i el risc”, actituds gens corrents en moments de canvis vertiginosos i escassedat pressupostària, quan el més fàcil és programar -només- “the greatest hits” per fer caixa. Al contrari, Oller assegurava que el cicle pretén “estimular la curiositat del públic” a partir de connexions no sempre evidents. I les fronteres serveixen també per “posar límits” i la voluntat de la direcció artística del Palau és que els artistes s’enfrontin a aquesta vivència per treure el millor d’ells mateixos.

Alba C. Corral és l’artista visual convidada d’aquesta temporada al Palau de la Música Catalana
Aquesta proposta original de la directora artística adjunta, Mercedes Conde, que està imprimint al projecte una visió encara més oberta i innovadora, continua amb els concerts del Festival Tradicionarius: la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra (14 de març) i el doblet amb Rodrigo Cuevas (19 i 20 de març); la proposta de Carles Viarnès amb Alba G. Corral (27 de març); el concert de Noa Letters to Bach, que es va posposar al 5 de maig; la celebració del 25è aniversari d’El Primer Palau amb obres de Marc Timón (17 de maig); el concert de l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC (20 de maig); el recital de Mari Samuelsen titulat De Bach a Richter, el 31 de maig, i l’òpera Mariana en sombras de García Demestres que s’oferirà al Petit Palau el 17 de juny.

La voluntat del Palau és d’eixamplar els seus propis límits. Siguem plàstics en les nostres capacitats perceptives i despleguem la més pura i innocent de les qualitats: que mai ens falti la curiositat per anar més enllà del clàssic, la norma i allò establert. I no només hi hem de ser receptius, sinó que hem d’exercir aquesta curiositat com un dret inalienable de l’avenç com a societat. 

Aina Vega i Rofes
Núvol