Cerca de notícies

Enquesta

Afers diabòlics

27/6/2004 |

 

El pacient lector pot a vegades preguntar-se quin criteri fa servir el cronista per anar d'excursió per aquests teatres de Déu. La resposta pot ser múltiple i variada, tot i que en el cas que aquesta setmana ens ocupa té la forma d'un reguitzell de noms propis integrants d'un espectacular dream team operístic: Roberto Alagna, Angela Gheorghiu, Bryn Terfel, Simon Keenlyside. Tots junts sota el mateix sostre, el de la Royal Opera House, per a una nova producció de Faust de Gounod. És simptomàtic dels canvis de gust al llarg dels anys comprovar com una de les òperes més populars del segle XIX i començaments del XX ha caigut en els darrers lustres en un ostracisme considerable. Potser la nostra època és més primmirada i menys tolerant amb l'adaptació al gust de la burgesia parisina decimonònica de l'obra de Goethe, ja se sap, tot aquell discurs tòpic sobre com Gounod i els seus llibretistes rebaixen el sublim text de l'autor alemany, quan de fet en aquests casos és un error fer la comparació amb la font original, el que convé és valorar l'obra amb els seus propis mèrits. I Faust és una òpera amb una concentració elevada de números memorables, d'una inspiració melòdica abassegadora.

David McVicar també creu que Faust és fill del seu temps, i a aquest temps trasllada el seu espectacular muntatge (parlem de la funció del dia 19), al París del Segon Imperi abocat al desastre que serà la Guerra Franco-Prusiana. Per subratllar encara més les contradiccions d'aquesta societat, el director escocès transforma el Faust envellit del primer acte en un Gounod no menys provecte i dividit entre les dues grans pulsions de la seva vida, el teatre (amb una llotja de l'Òpera de París) i la religió (amb arcades i un orgue d'església). Un proteic Méphistophélès el durà, ja convenientment rejovenit, per diverses vinyetes del món que l'envolta: un carrer ple de banderes patriòtiques, nens que pategen ninots vestits de soldats alemanys i l'exèrcit francès a punt de marxar a la batalla, tot presidit per un gran altar amb crucifix; la disbauxa del cabaret L'Enfer; els carrers petits i foscos dels baixos fons on viu Marguerite; el retorn dels soldats, derrotats, mutilats, amb la qual cosa el cèlebre cor Gloire immortelle, servit per una disciplinada massa coral que podia haver comptat amb més efectius per fer més impacte, esdevé un cruel contrapunt irònic (McVicar no descuida detalls com el desencís de la mare i els fills que esperen en va el seu pater familias). Els moments més impactants de la producció, tanmateix, són al primer acte, amb el diable brindant amb la sang de Crist que brolla dels estigmes del Crist crucificat i el gran ballet de la nit de Walpurgis, transformat en una paròdia sense pietat de Giselle: una Marguerite embarassadíssima és maltractada per les seves companyes de tutú, deleroses també d'acabar amb el seu germà Valentin, abans de caure en una orgia frenètica. La brillantor dels decorats de Charles Edwards i del vestuari de Brigitte Reiffenstuel tenen una bona part del mèrit d'aquest muntatge que ofereix, com a mínim, el que Gounod cercava, un bon espectacle.

DESFILADA D'ESTRELLES
Amb un repartiment com el reunit pel Covent Garden hi ha el perill d'assistir a una mera desfilada d'estrelles sense real vocació de treball en equip. El risc es va evitar, tot i ser ben present en el cas del duet meravelles de la lírica actual: només calia veure'ls saludar per corroborar que Angela Gheorghiu i Roberto Alagna saben que són divos fins al moll de l'os. El tenor francès projecta una imatge de desimboltura i simpatia a vegades excessiva per a les necessitats del personatge: la tombarella que va fer un cop Faust és rejovenit va ser rebuda amb rialletes admiratives del públic, però l'extroversió que mostrava va fer massa abrupte el pas a jove enamorat, primer, i a artista desencantat i heroïnòman (com el Hoffman de Salzburg, McVicar també té idees fixes), després. La veu s'ha assecat una mica, la qual cosa no va pas malament per al Faust ancià, però manté el seu atractiu, ideal per a un personatge romàntic com aquest, inclòs, a més, en un repertori, el francès, en què Alagna sol donar el millor de si mateix. Generós i comunicatiu com sempre (i en un teatre més apropiat per a les seves possibilitats que la Bastille, per exemple), el tenor va coronar la seva actuació amb un Salut! Demeure chaste et pure pletòric, trompetejat amb insultant facilitat.

En l'habitual (i inútil) debat de quin membre de la parella és el millor, el cronista només pot fer l'aportació de la seva experiència d'òperes en directe, on normalment Alagna es mostra, almenys, més consistent. Faust no va ser una excepció. La Marguerite d'Angela Gheorghiu va ser radiant, delicada i ensomiadora, amb una veu que es projecta sense problemes a l'agut al costat d'un centre i un greu a vegades deficitari en pes específic. Com el seu company, tanmateix, la seva prestació va anar creixent al llarg de l'obra, i els patètics accents de la pobra donzella mentre Méphistophélès la tortura psíquicament van ser colpidors, així com la intensitat de la seva redempció final.
Esclar que com a les pel·lícules, els dolents sempre ho tenen més fàcil per enamorar el públic. Bryn Terfel sembla que vol sortir de l'impàs en el qual estava la seva carrera -no es pot viure només de Falstaff i lied quan tothom espera que saltis a Wagner- i ja està programat per a la temporada vinent com el Wotan de les dues primeres parts de la nova Tetralogia del Covent Garden. De moment, aborda el seu primer Méphistophélès amb un èxit total. Sense por a dur els més variats abillaments, fins i tot a travestir-se amb un preciós vestit negre i tiara per a la nit de Walpurgis, Terfel campa un dimoni ple d'ironia i seductor, i alhora terriblement perillós. La manca d'una ressonància més gran als greus (no és un baix autèntic) està més que compensada per aquest timbre gloriós i expansiu que explota a Le veau d'or i que es plega ple d'insinuació a Vous que faites l'endormie. Incommensurable.

Una altra estrella de la lírica britànica, Simon Keenlyside, va ser un modèlic, per noblesa i elegància, Valentin, tot i que es pot al·legar que la seva gran ària, Avant de quitter ces lieux (escrita per Gounod a instàncies d'un altre baríton anglès, Charles Santley) no va ser el millor moment de la seva prestació. Sophie Koch va ser un Siébel ple d'ardor juvenil, Della Jones una Marthe Schwertlein plena d'ardor madur i Matthew Rose un bon Wagner.

D'impacient es pot titllar la versió que va signar Antonio Pappano, que en massa moments apressava els procediments o no deixava prou espai perquè la música respirés amb comoditat (quan es tenen melodies tan glorioses com les que poblen Faust se n'ha de gaudir i fer-ne gaudir). Del que no es pot acusar el boss del Covent Garden és de manca de tremp dramàtic o de capacitat per fer justícia als colors instrumentals de la partitura (magnífic el ballet, en aquest sentit), que comptava amb la plena col·laboració d'una orquestra exemplar. Com sempre, la recepta no falla: una bona obra més bons cantants més bon muntatge més bona direcció musical, resultat, un èxit diabòlic.

Xavier Cester
Avui