Cerca de notícies

Enquesta

El que no paga “La Caixa”

5/12/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-que-no-paga-la-caixa-139816

L'ESMUC i la capacitat adquisitiva d'allò públic en l'era virtual

El 2020 és, sens dubte, l’era Zoom, encara que a algú li pugui semblar una frase cursi i banal. Si a la tribu li començava a fer gràcia això de la videoconferència durant el mes de febrer, ja no li’n va fer tanta quan les comandes de col·liri a les farmàcies van igualar les de mascaretes. La programació i asincronia de la música a través de pantalles negres ha demostrat ser nefasta i, per molt que s’hagin creat plataformes dignes d’ús, encara estem molt enrere d’assolir avenços tecnològics que donin la talla en crisis com aquesta. Les aplicacions digitals, vingudes d’una cursa més que guanyada pel nord d’Europa i per Amèrica, han permès superar més d’un entrebanc a curt termini però, amb tot, el problema real i autèntic continua sent la manera com rebem la informació i no tant la possibilitat de rebre-la.

Amb un Govern que no acaba de posar-se d’acord amb què tancar o no a conseqüència de criteris que semblen d’aficionat, l’adaptabilitat d’escoles de música i conservatoris és més que notòria. Sortosament, és probable que alguns dels resultats presents tinguin influència positiva en la manera de pensar el nostre futur. L’advertència de tancaments massius de centres culturals ens fa considerar com s’adapten els cursos acadèmics en resposta al nou canvi de format. S’han reinventat les classes de manera significativa per a un nou model d’aprenentatge virtual? Els currículums han experimentat canvis significatius i intencionats d’acord amb la pluja àcida present?

Amb la certesa de no poder fer res 100% presencial, la decisió essencial ha estat, segurament, la implementació de l’aprenentatge online o híbrid. Alguns programes han estat més afortunats que d’altres, si més no perquè gaudeixen de recursos financers que permeten tenir un grau de flexibilitat més gran. Reina Sofía o el Liceu tenen a l’abast espais amplis per a mantenir distàncies i probablement més ajudes per part del sector privat. Recordem que en el cas del Liceu, els mecenes són grans empreses catalanes, com ara “La Caixa”, “Abertis” o “Damn”, a més de l’empresari Ferrer-Salat, que ha contribuït enormement a la qualitat del centre en els últims anys.

Les relacions entre direcció, estudiants i professorat s’han estret més que mai en un centre on semblava que cadascú anava a la seva bola

L’ESMUC, per altra banda, ha pogut baixar d’una vegada per totes els preus un 30% com la resta d’universitats públiques —per què no pot ser una escola de música i tenir rang universitari?— i, en l’elaboració a corre-cuita d’un pla a mitjans del desastrós any pandèmic, ha assolit una fita inèdita. La bona notícia és que s’ha propiciat la cristal·lització d’aspectes embrionaris, com ara la cultura de la participació. Les relacions entre direcció, estudiants i professorat s’han estret més que mai en un centre on semblava que cadascú anava a la seva bola. Allò de conèixer un professor o alumne d’una especialitat del pis de dalt era gairebé un miracle tot just fa un any, per no esmentar una secretaria més que absent a l’hora de fer tràmits.

Per primera vegada, ha estat possible la celebració d’un claustre virtual amb la presència de tot el professorat i és que, per més d’un, la docència és l’únic camí viable en aquests moments a l’hora de pagar el lloguer cada mes. La reunió necessitava anar bé al juliol si la dinàmica concurrent a les sales de concerts presentava el rètol de “cancel·lat” o “posposat”.

El centre ha optat aquest curs per fer classes teòriques i d’instrument virtualment i conservar la presència en tot allò que és impossible de fer via telemàtica: combos, cambres i classes d’improvisació. La controvèrsia està servida, ja que, per a molts alumnes i professors, no hi ha res com la presencialitat i això pot ser una dutxa d’aigua freda. La tecnologia pot propiciar sorpreses en l’avenç de l’aprenentatge —gravar-se i escollir la millor presa ja fa que molts alumnes es preguntin més d’un matís interpretatiu—, però hi ha coses essencials com ara el color del so, l’atac, la presència física i el grau de tensió de les mans que són molt difícils d’ensenyar o apreciar des d’una pantalla. Estem segurs que l’educació dels alumnes de primer i segon any ha estat afectada en bona part per la pandèmia.

A qualsevol estudiant amb accés inconsistent a un portàtil o tauleta, una velocitat Wi-Fi nefasta o qualsevol distracció del germanet o del company de pis inútil, pot ser-li difícil treure el màxim profit de les classes virtuals. Pal·liar les desigualtats existents en la manera com es rep l’aprenentatge acadèmic virtual és complex perquè depèn plenament de la capacitat adquisitiva. Per això celebrem que l’ESMUC hagi enviat material als seus estudiants i procedit a la formació del professorat, a més de la creació d’unes beques d’equitat. La dinàmica ha d’anar en augment si es vol potenciar que tot allò públic tingui una certa qualitat.

No serà un hivern de peces de grans dimensions, però obtindrem una rica amplitud en l’aprenentatge de la música de cambra i de petit conjunt

La interpretació és un element integral de la vida al conservatori. ¿Com se suposa que han de tocar els estudiants si fins i tot els professionals no poden tornar als teatres mentre els metros i trens van plens a vessar? No serà un hivern de peces de grans dimensions, però obtindrem una rica amplitud en l’aprenentatge de la música de cambra i de petit conjunt que, d’altra banda, potser hauria estat eclipsada per obres orquestrals i operístiques més grans. Núria Sempere, directora de l’ESMUC, ens ho explica així: “No podrem tocar un Mahler, però la flexibilitat i la capacitat d’adaptació han estat grans claus d’aprenentatge aquest any. A mesura que les coses continuen evolucionant, hem hagut d’evolucionar amb elles”. Aprofiteu per anar a veure els Grans Conjunts de l’ESMUC, que també es retransmetran pel seu canal de Youtube: clàssica, jazz, flamenc, antiga, tradicional… La integralitat del centre és de les millors coses que han pogut passar a Catalunya, amb músics que no es limiten a tocar en un estil concret, sinó que indaguen més enllà, com Gemma Humet, Marco Mezquida, Clara Peya, Marc Sambola, Pau Figueres, Joan Rovira, Arnau Tordera, Rosalía o Carles Marigó.“Aquest centre prepara la gent per la vida, no per la primera feina”, ens diu Sempere, amb gran encert.

Pel que fa a la pandèmia, es palesa que és una meravellosa oportunitat per a tots nosaltres de reconèixer que l’entorn ha canviat el típic camí cap al qual estem acostumats a caminar amb una foscor eixordadora. Se’ns ofereix una claredat que no esperàvem en un futur que confiem que no sigui massa horrible i, per tant, el millor que podem fer és revalorar tant motivacions com professions, desenvolupar un currículum per als nostres estudiants i establir paràmetres per a tot aquell que inicia una carrera en un món post-COVID. Tant de bo la música estigui a la taula dels nostres representants i polítics en aquesta intersecció de múltiples crisis. 

Marina Sala
Núvol