Cerca de notícies

Enquesta

Carles Marigó, un trobador de tresors sonors

2/12/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/carles-marigo-un-trobador-de-tresors-sonors-134858

El pianista i clavecinista, improvisador, Carles Marigó ha guanyat el premi Cast@afiore 2020 de Núvol

Sempre eixamplant els límits de la música, el pianista i clavecinista, improvisador i creador polièdric Carles Marigó és un provocador, un trobador de tresors sonors. Creu en les sinergies entre les arts, atenent a la porositat de les disciplines filosòfiques que les contaminen, una tendència intrínseca a la postmodernitat lyotardiana ―si és que encara ens hi trobem, ja que més aviat som éssers que hem passat de l’estat líquid de Bauman al gasós i pestilent de Trump. Marigó és un artista inquiet, curiós, apassionat i extremadament talentós que sempre es reinventa. La capacitat de superar-se artísticament captiva i sedueix. Ha guanyat el premi Cast@afiore 2020 de Núvol.

Entre els múltiples projectes que està desenvolupant de manera paral·lela ―derivats de la seva innere Notwendigkeit―, ara té entre mans Bach to the Moon, que va presentar en forma de concert el passat 7 de juliol en el marc del festival BACHCELONA, on dialogava amb Bach, Mendelssohn i Magrané ―i va posar la pell de gallina amb les seves pròpies improvisacions. «La improvisació és connexió màxima, un viatge íntim, i quan queda enregistrada es converteix en una creació, sense arribar a ser una composició formal», afirma l’artista. Aquest concepte encaixa amb el Fluxus novaiorquès o amb John Cage, que tracten la composició com una manera de modificar l’espai, on els músics creen alguna cosa que només farien en aquell moment.

Les set fulles del faig (Seed, 2018), un disc que va gravar amb Marco Mezquida, va ser la cristal·lització d’una vivència, una fotografia de dos artistes singulars amb una cosmovisió similar. A partir d’una poesia de Carner que li suggereix una música, crea un discurs que és la suma de diferents fotogrames per deixar-nos amb una panoràmica, la darrera gota d’una ampolla després de beure’t una vivència: l’essència.

Marigó busca l’essència a partir de la recerca de materials artístics que deixen un pòsit per construir quelcom a partir del que roman, una metàfora de la creació en una lluita de l’artista i el material contra si mateix per aconseguir l’autorealització, un viatge des de la presa de consciència de l’artista modern al segle XIX, la transformació de la bellesa medusea, l’esclat de les avantguardes, el retorn a l’ordre dels anys 20, l’expressionisme abstracte dels anys 50 a Amèrica, la crisi de la liquiditat i, ja al segle XXI, la presa de consciència que hem perdut el rumb i ens cal repensar-ho tot. La seva obra troba l’origen en la cerca d’una bellesa autèntica que s’embruta les mans però, alhora, és un producte refinadíssim i ple de transcendència. L’artista surt de l’ombra, en silenci absolut, per fer el crit definitiu.

Si la seva intervenció al festival BACHELONA es traduirà en un disc l’any vinent, enguany Marigó ha publicat l’àlbum Papa, amb el seu amic Marc Bódalo que l’acompanya a la bateria. Marigó explica que tant ell com el seu amic van perdre el pare i van fer una immersió en el seu propi dol. «Vam estar hores improvisant i gravant, vam crear molt material lligat a la pèrdua dels nostres pares. El disc és un viatge pel nostre dol», diu.

El març també va enregistrar a l’Auditori el programa Ibèrics per a Catalunya Música i ha guanyat la beca SOS Cultura de la Fundació Carulla amb el projecte #BombollaSegura, «una reflexió sobre l’aïllament que la Covid-19 ha provocat en l’art en aquesta nova normalitat. En els concerts i espectacles la distància social amplifica el distanciament entre l’artista i el públic». Marigó s’ha proposat d’instal·lar a l’espai públic una bombolla transparent dins la qual hi haurà un piano i un pianista. El músic actuarà des de dins la bombolla aïllat del seu públic, que només podrà sentir la música a través dels seus mòbils. El 2020 ha estat l’any de la seva eclosió. 

Aina Vega i Rofes
Núvol