Cerca de notícies

Enquesta

A l'ombra de la creu

20/6/2004 |

 

En italià o en francès, en quatre o en cinc actes, amb o sense els fragments que van caure al llarg del laboriós procés de creació i les diverses versions per les quals va passar, Don Carlos/Don Carlo és l'òpera de Verdi que cada cop més fascina el cronista. D'acord, no es pot viure sense Otello (aquest miraculós tercer acte), sense Aida (amb un altre miraculós tercer acte), sense Rigoletto, La Traviata i un Trovatore que no té ni una semicorxera sobrera, sense la darrera filigrana de Falstaff. Però Don Carlo és la summa perfecta de totes les preocupacions temàtiques i dramàtiques d'aquest far de l'òpera del segle XIX, on la col·lisió entre les tragèdies personals i l'esfera pública està plantejada en un fresc musical d'inusitada volada. L'Òpera d'Holanda ha estrenat una nova producció al Muziktheater d'Amsterdam (parlem de la funció del dia 10) que ha cobert, a nivell escènic i musical, la major part dels requeriments per convertir-se en un muntatge de referència.

El primer i principal punt distintiu es trobava al fossar. Quan es fa el típic joc d'enumerar les quatre o cinc millors orquestres del món, hi ha uns quants noms que surten indefectiblement, un dels quals és el del Concertgebouw d'Amsterdam. Escoltar una òpera amb una centúria d'aquest nivell intergalàctic no et canvia la vida, però quasi. Després de 16 anys de titularitat, Riccardo Chailly deixa el càrrec aquests dies per passar el relleu a Mariss Jansons. A més d'una Novena de Mahler en concert, aquestes funcions de Don Carlo (versió italiana en quatre actes) formen part del seu comiat de l'orquestra. Un comiat magnificent, gràcies a una lectura fresca, no pas per una ànsia de ressaltar els arbres per sobre del bosc, de mostrar aquella semifusa al tercer fagot o aquell trinat arcà a les violes, sinó per la convicció dramàtica que va recórrer, de principi a final, tota la partitura. Chailly va trobar sempre el to just, l'accent ideal, l'èmfasi apropiat, amb la col·laboració mai prou lloada de l'orquestra: la noblesa dels metalls a la introducció, la lleugeresa de la Canzone del Velo, l'oboè planyívol a l'entrada de la reina, la urgència de les demandes de Posa al rei, la màgia indescriptible de les cordes (de gallina de piel per citar un altre holandès famós) a l'arrencada del segon acte, la contundència sense estridències del cor (magnífic) a la segona escena del segon acte, el colpidor silenci després que Posa li demana l'espasa a l'infant i la dolorosa evocació del tema del seu duo al primer acte, la llòbrega cavernositat de l'entrada del Gran Inquisidor, la bategant serenor de l'inici del quadre de la presó, l'esquinçament emocional de la reina representat per la corda travessant el mur del metall a la introducció del quart acte i la tremebunda conclusió, aquests poderosos acords amb els quals es tanca el cercle i que evoquen l'altre Carlo de l'obra, il sommo Imperatore. Una gran lectura de Chailly? Molt més que això, una recreació absoluta.


JA TENIM TENOR
A part del tir a l'ànec, pocs esports hi ha tan estesos entre la premsa musical com la recerca de nous tenors, aquestes criatures mítiques com els unicornis que semblen tenir poders màgics sobre els espectadors. La bona impressió causada per la seva Bohème a Glyndebourne es va multiplicar aquí per deu: tot just obrir la boca, Rolando Villazón ja provoca un calfred. Veu ultrabella, aguts fermíssims, línia irreprotxable, fraseig calorós fan del tenor mexicà, més que una esperança, una realitat. Mèrit seu va ser que per primer cop en l'experiència del cronista, el paper de Don Carlo (reconeguem-ho, menys lluït que el dels altres protagonistes) va ser el que més va destacar de la funció, mèrit doble tenint en compte que era el seu debut en el rol. El recitatiu i ària d'entrada van ser pura delícia (una mesa di voce canònica a Fontainebleau!), primeres passes d'una prestació en què Villazón es va mostrar incansable en la recerca dels colors vocals, de les dinàmiques que fessin més punyent la tragèdia de l'infant d'Espanya. Llàstima que els cantants amb qui va compartir els seus duos no estaven al mateix nivell. El Posa de l'exsenyor Arteta, Dwayne Croft, massa preocupat a posar-se bé l'armilla, va ser tan correcte i eficient com de poc alè. Tampoc la veu estrident i el vibrato acusat d'Amanda Roocroft van sintonitzar amb el to de mel de Villazón, tot i donar el millor de si en la gran ària del quart acte d'Elisabetta.

El veterà Robert Lloyd manté la suficient presència vocal i dramàtica per ser un més que notable Filippo, tot i que en aquest cas Ella giammai m'amò no va ser el punt àlgid d'una interpretació servida per aquesta veu buida i un punt gangosa que tan agrada als crítics anglesos i menys als del continent. Per sort, en la seva confrontació amb el Gran Inquisidor van saltar les guspires necessàries, gràcies també a l'aterridora veu de Jaakko Ryhänen. L'altre luxe del repartiment es deia Violeta Urmana, una Eboli amb tots els atots del personatge -llàstima que el deixi pel d'Elisabetta en el seu procés de reconversió a soprano-, gràcies a una veu sumptuosa que va signar un O don fatale esplendorós. Magnífic el Frare de Giorgio Giuseppini, adequada el Tebaldo de Marisca Mulder i dolça la Veu del Cel de Cinzia Forte.


DINS DEL MAUSOLEU
En el seu muntatge, Willy Decker va voler presentar un Carlo més proper a la figura històrica (el de Schiller i Verdi no s'hi assembla gaire), dèbil, gairebé paranoic -va passar molta estona arrossegant-se per terra, impotent-, sotmès al seu pare i al Déu terrible d'aquest representat per un gegantí crucifix del qual només es veu la part inferior, així com aclaparat per tot el pes del passat representat per aquest gran mausoleu de marbre blanc amb les tombes dels seus avantpassats que serveix de decorat únic (els reis que hi sortien eren de mentida). Un mausoleu del qual la possibilitat d'escapatòria és fugissera: quan Carlo i Posa canten a la llibertat, una secció s'obre per revelar un cel blavíssim, mentre que el suposat duo d'amor del segon acte té lloc davant d'un idílic firmament estelat. El pes de la història, tantmateix, també recau sobre Felip, qui canta la seva ària sobre el taüt mentre la seva pròpia tomba està oberta, esperant-lo (contraimatge esplèndida, Carlo enceta l'escena següent reposant sobre una pila de làpides).

La direcció de personatges de Decker, sense proposar cap relectura radical de l'obra, va furgar amb perspicàcia en les seves emocions més profundes, amb detalls aconseguits (l'atabalament de Carlo davant els coqueteigs d'Eboli i la tristesa que això causa a Tebaldo, Elisabetta com a espectadora de la primera part de l'ària d'Eboli, o és que la seva bellesa no és també un do fatal?). Ara bé, Decker no descuida la dimensió política i vesteix el poble, davant el vestuari d'època dels personatges reials, de proletaris del segle XIX, una massa que cerca en Don Carlo una esperança contra l'opressió de la Inquisició. Colpidora en aquest sentit és la pugna que, durant l'auto da fe, hi ha per la creu, aquest símbol que pot ser de redempció però que l'Església s'ha apropiat com a instrument de dominació: la religió institucionalitzada, exercint d'implacable força d'opressió i de repressió, més preocupada pel manteniment de l'status quo que per la justícia, més per la mort que per la vida. Les andanades anticlericals de Decker no acaben pas aquí, ja que el Gran Inquisidor, l'únic vestit de vermell intens (vermell de la sang vessada), en un món en blanc i negre, fa servir la creu com a bastó de cec i com a arma per empresonar el rei.

Al final del segon acte, mentre tots els personatges desapareixen en la foscor, prosseguint la cerimònia, només Carlo pot sentir la veu del cel mentre observa com s'enlaira un altre crucifix amb la seva pròpia figura. És un miratge, un deliri d'una ment malalta, Carlo no és el salvador desitjat, i mentre la sommosa és sofocada per les forces clericals, amb un nou descendiment de la creu gegant, el poble i Eboli miren amb desencís el feble protagonista. Fracàs sentimental, fracàs polític, l'única sortida que li queda a Don Carlo és la mort, la mort que ha presidit tota l'obra, la autoimmolació del fill davant el pare i el poder espiritual de l'Inquisidor. Una trinitat tràgica.

Xavier Cester
Avui