Sakamoto capitalitza el risc simfònic del Sónar amb l'OBC
18/6/2004 |
L'Auditori acull amb ingenu entusiasme l'experiment de l'orquestra.
Aplaudiments per aquí i per allà, desconcert general quan els músics de l'orquestra van començar a desfilar cap als camerinos. Un públic poc habituat als protocols simfònics encara no s'havia adonat que el concert inaugural del Sónar s'havia acabat, que tocava deixar pas a la segona sessió de l'obertura del festival electrònic, de manera conjunta amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). L'experiment musical pot obrir línies de col.laboració profitoses en el futur, però s'haurà d'afinar molt per oferir al.licients més consolidats respecte al que ahir es va poder escoltar i veure a l'Auditori.
¿Haurà guanyat nou públic l'OBC entre la cohort d'aficionats a l'estètica Sónar? ¿Algú haurà descobert, com Pau camí de Damasc però amb xancletes i bosseta de disseny a la mà, que l'instrument més poderós que existeix es diu orquestra i que en té una al costat de casa que, a més a més, es paga entre tots els catalans? Aquest era el gran repte, i tant de bo fos així; almenys, malgrat una certa fredor o desconcert generalitzat, el públic va acomiadar l'OBC amb una eufòria tan innocent com també inhabitual als auditoris clàssics.
La conjunció entre electrònica i orquestra simfònica va tenir dos moments notables, inspirats: les intervencions de Ryuichi Sakamoto, molt més acostumat que els seus col.legues a lidiar en termes estrictament musicals, i els arranjaments del director barceloní Pedro Alcalde a partir de la peça Vaihtovirta, del duo finlandès Pan Sonic.
Sakamoto va intervenir sobre el segon moviment de la Simfonia número 9 d'Antonín Dvorák, un bonic i melancòlic Largo al qual va afegir una veu iraquiana i un subtil toc atonal al piano que va despistar més d'un solista de vent tant en l'afinació com en el ritme (badades que es van poder redreçar gràcies a la intervenció de la flauta), i sobre el primer moviment, Allegro, del Concert de Brandenburg número 1, que el músic japonès va retocar amb una lúdica alegria, afegint-hi sons juganers --sempre molt atent a la batuta d'Ernest Martínez Izquierdo-- al voltant de l'articulació barroca de la música del compositor Johann Sebastian Bach.
En l'arranjament de Vaihtovirta, Alcalde va optar per multiplicar la textura fosca, grisenca i tènuement trista, del que un suposa que ha de ser l'original de Pan Sonic, inclosa una complicadíssima part per a percussió. Va ser, sens dubte, la peça més ben treballada, a més de l'únic maridatge entre la música o els sons proposats pels convidats del Sónar i els seus amfitrions simfònics.
Menys inspirades van ser les relectures del primer moviment de la Suite escita de Serguei Prokófiev, a càrrec de Pan Sonic, i les dues obres escollides per Christian Fennesz, l'artista "més esotèric", informava el programa, d'una discogràfica, Mego, que "sembla apostar per un catàleg encara més estrany". Caram; un més aviat va tenir la sensació d'estar escoltant música simfònica (Michael Torke i John Adams) en una ràdio amb interferències.
Joan Anton Cararach
El Periódico