Cerca de notícies

Enquesta

Alícia de Larrocha: "Estic descontenta des que vaig néixer"

16/6/2004 |

 

La veterana pianista catalana rep el premi Yehudi Menuhin a la integració de l'educació i les arts.

"Quasi prefereixo la docència que no pas actuar. Disfruto molt amb els alumnes", explica la pianista barcelonina

La pianista barcelonina Alícia de Larrocha (1923) va rebre ahir de mans de la reina Sofia el premi Yehudi Menuhin a la integració de l'educació i les arts que atorga l'Escola Superior de Música Reina Sofia.

D'entrada, la pianista barcelonina confessa ser egoista perquè des de ben petitona no ha fet altra cosa que esmerçar les hores del dia a acaronar les tecles del piano. Als cinc anys va oferir el seu primer concert a l'Exposició Universal de Barcelona i als dotze es va presentar a Madrid amb l'Orquestra Simfònica, dirigida per Enrique Fernández Arbós. El 1947 va iniciar la seva carrera internacional de la mà d'Arthur Rubinstein i a partir d'aquí tot han estat concerts i reconeixements. Des del guardó, l'any 1977, que la qualificava com a millor artista del món fins a un Grammy el 1989, passant pel premi Príncep d'Astúries de les arts (1994), la Medalla d'Or al mèrit artístic de la ciutat de Barcelona el 1980 i el que li van concedir ahir com a reconeixement per la seva tasca docent.

Malgrat tot, amb una modèstia que espanta, De Larrocha confessa que no és "mereixedora de cap premi". "M'entra un complex d'inferioritat que no us ho podeu imaginar. El mateix em passa quan estic amb grans mestres de la música. Ah! I això que em comparessin amb Rubinstein és pura publicitat", diu una enemiga de les comparacions. "Modesta? Sóc com sóc. No es tracta de modèstia", explica. I sense parar de garlar, cosa gens habitual en ella -de fet, diu mig rient que li han donat una píndola i que a més a més hi ha algú al seu darrere que l'està pressionant-, revela un secret molt ben guardat: "Estic descontenta des que vaig néixer". "No he fet tot el que havia de fer. Crec que podia haver fet molt més".

I ara, "amb alegria i quasi sense veu", com confessa, es dedica exclusivament a ensenyar els seus trucs manuals. "Quasi prefereixo la docència que no pas actuar. Disfruto molt amb els alumnes", addueix, tot demanant només dues coses als alumnes: "Qualitat musical i humana". Tanmateix, De Larrocha manifesta anar de bòlit: "Ara estic més enfeinada que mai. No tinc temps per a res", comenta mentre revela els secrets de la recepta docent. "Mà dura i carinyo. Sóc gèminis. No puc evitar de tant en tant fer un crit". Tampoc no ha oblidat reconèixer l'admiració que sent per la disciplina que posseeixen els alumnes d'avui, als quals enveja el fet que ara tenen més distraccions que no pas abans: "En la meva època érem com monjos reclosos en monestirs. No es pensava en cap altra cosa que no fos la música", diu rient, mentre es congratula que molts dels joves pianistes trien peces d'Enric Granados per interpretar. "Això significa una tornada al Romanticisme".

Professora aplicada
D'altra banda, amb la mà al pit reconeix que toca mitja horeta el piano al matí, però que, després de clavar un cop de puny a la seva mitja taronja, se'n va esperitada cap a l'Acadèmia Marshall de Barcelona, de la qual és directora des de 1959, per barallar-se amb els alumnes "en classes on no existeix el rellotge". A més a més, a desgrat de molts dels admiradors, nega qualsevol tornada als escenaris. "Estic absolutament retirada dels escenaris". Fins i tot ha descartat aprofitar l'embruix del Fòrum: "No tinc ni un minut. Potser quan tot s'acabi hi passaré". Això sí, enyora els escenaris: "Canviar de parets sempre m'ha agradat".

D'altra banda, Paloma O'Shea, directora de l'Escola Superior de Música Reina Sofia, no ha escatimat els elogis per a la pianista barcelonina, tot destacant la pedagogia impressionant de De Larrocha, els seus encertats consells i el seu compromís. Però l'artista se'n desmarca. "Jo no faig res. Només aporto carinyo. Bé, i algun crit".

Ramon Palomeras
Avui