Cerca de notícies

Enquesta

Aniversaris feliços

6/6/2004 |

 

Cantava, i ploro, i no pas menys dolcesa/ prenc del plorar que prenia del cant". Així arrenca un dels sonets més bells del Cançoner de Petrarca -hem emprat la magnífica traducció de Miquel Desclot-, un recull que va frapar la imaginació de molts compositors del segle XVI, com Orlando di Lasso. Res millor, per tant, per celebrar el retorn del Quadern de Música al seu dia original de publicació de ja fa uns quants anys, que començar amb el nou disc del sempre estimulant Huelgas Ensemble i Paul van Nevel. Il Canzoniere di Messer Francesco Petrarca (Harmonia Mundi) ofereix una tria dels versos del poeta italià musicats per Lasso servida amb potser un punt de distanciament emocional, però amb una sensual traducció de l'escriptura polifònica que no deixa d'afalagar els sentits. No menys estimulant en els seus viatges al passat és Andrew Lawrence-King. Al capdavant del seu The Harp Consort, el formidable arpista presenta a El arte de fantasía (Harmonia Mundi) una colorista recreació de peces profanes i sacres del Renaixement a la península, filtrades per un dels reculls més importants de l'època, elaborat per Luis Venegas de Henestrosa, i amanit tant pel coneixement de les pràctiques de l'època que té Lawrence-King com per la seva pròpia fantasia interpretativa. Es pot al·legar, amb raó, que aquesta música no sonava pas així al segle XVI. Bé, al segle XXI és encisadora.

Per encisos profunds, tantmateix, els que exerceix Vivaldi. Tot i el risc que té el cronista de convertir-se en un corcó, insistirem un dia més que la paulatina recuperació de les òperes del Prete rosso enriqueix d'una manera increïble el nostre coneixement de la lírica de començaments del XVIII. Orlando finto pazzo, la primera òpera que Vivaldi va estrenar a Venècia el 1714, a partir del típic embolic de tot un seguit de personatges que no estimen qui toca, presenta una partitura exuberant pel seu virtusisme vocal, la seva originalitat instrumental i la seva inventiva rítmica. Alessandro de Marchi dirigeix per a Naïve l' Academia Montis Regalis amb el vigor necessari, amb un equip de solistes que, potser sense reeditar els fastos vocals amb què deuria comptar el compositor de L'Estro Armonico, no s'encongeix davant les múltiples exigències de l 'obra (destaquem Gemma Bertagnoli i Marina Comparato).

JOVES DE CENT ANYS
Entre les noves fornades de violinistes, Ilya Gringolts s'està fent un lloc destacat. Tenir al darrere un segell com Deutsche Grammophon ajuda, però el joveníssim solista rus confirma la bona impressió causada fins ara en dos concerts de gran compromís. Si al Primer de Prokofiev Gringolts sap alleugerir el seu joc per fer justícia a la ironia del compositor, en el Concert per a violí de Sibelius la concentració lírica assolida al moviment lent té una bona contrapartida en el vigor del final. La Simfònica de Göteborg i Neeme Järvi li fan costat amb eficiència.

No abandonem el camp de les orquestres, ja que moltes centúries, davant la crisi de la indústria, han optat per editar les seves gravacions en viu, com la Nacional de França, conjunt que recupera tant concerts d'arxiu com sessions recents. Un exemple d'aquest segon cas és la Simfonia núm.6 de Txaikovski, captada l'any passat per Naïve sota la batuta de Riccardo Muti. Amb els anys el director napolità ha atemperat la seva flama, però no l'ha apagada pas, i aquesta Patètica tardoral i modulada amb cura (impecable el tercer temps, sense histrionismes sobrers) arriba allà on ha d'arribar, al més pofund de la desolació, en un final colpidor. Llàstima dels aplaudiments finals, innecessaris al disc.

Per sort, la Simfònica de Londres, el cas més paardigmàtic d'autoedició gràcies al segell LSO Live, els elimina, tot i que segur que n'hi deurà haver molts en els concerts que ara presenta. Si l'orquestra londinenca celebra en plena forma (les seves darreres visites a casa nostra bé ho demostren) el seu centenari, Bernard Haitink, un dels directors més respectats del moment, fa 75 anys que manté l'excel·lència que l'ha caracteritzat al llarg de la seva il·lustre carrera. Més que en una Obertura tràgica un pèl tova, orquestra i director es llueixen en una Primera simfonia de Brahms de perfecte sentit arquitectònic, de sàvia distribució d'unes tensions que només s'alliberen en l'explosiu final.

El prestigi actual de la Simfònica de Londres també es deu a la tasca del seu titular, sir Colin Davis, amb qui signen unes simfonies 3 i 7 de Sibelius impressionants, gens estrany si recordem la particular afició que sempre han tingut els britànics pel compositor finlandès. Davis és de les batutes que ha sabut copsar millor la particular construcció simfònica de Sibelius a partir de petites cèl·lules motíviques, alhora que tradueix amb primor les sonoritats evocadores de l'autor de Tapiola.

COMPARACIONS ODIOSES
Mentre el pianista de nom mutant Stephen Kovacevich ha conclòs per a EMI la seva edició íntegra de les 32 sonates per a piano de Beethoven, Maurizio Pollini continua amb calma la seva per a Deutsche Grammophon. Les darreres entregues d'ambdós intèrprets, amb les tres sonates de l'opus 10, permeten fer aquell exercici tan odiós com necessari de les comparacions. Comparacions que acaben ràpid, perquè la brusca sequedat de Kovacevich queda eclipsada per l'equlibri i la claredat de Pollini. El pianista italià, a més, ofereix una versió de gran calat d'una de les sonates més famoses del cicle, la Patètica, i dóna una nova lliçó de com el rigor no és contradictori amb la intensitat expressiva.

No fa gaire comentàvem els límits de l'intervencionisme de l'intèrpret sobre l'obra i posàvem exemples positius i negatius. Mikhail Pletnev podria estar en els dos bàndols, i el seu nou disc dedicat a Schumann (Deutsche Grammophon) pot donar arguments a favor i en contra. És evident que Pletnev és d'aquells músics que deixa la seva petja allà on passa, que demostra que cada punt i coma han estat pensats i repensats, però la seva sonoritat rica i plena, i la seva capacitat per il·luminar aspectes desapercebuts de les partitures (a la Fantasia i als Estudi simfònics hi ha moments somiejadors) tenen les simpaties del cronista.

DISC DEL MES
La fita més important que volem commemorar avui és el 50 aniversari de la mort de Charles Ives, una de les figures més inclassificables i genials de la història de la música. Mentre esperem que algun dia l'OBC s'atreveixi a programar una partitura fora de mida com la Quarta simfonia, ens conformem amb discos tan recomanables com el que acaba d'editar Warner. Defensora ferma de la música del seu país, Susan Graham presta la seva veu carnosa i la seva sensibilitat exquisida i dúctil a una tria de cançons d'Ives, acompanyada per aquest gran campió de la música del segle XX com és Pierre-Laurent Aimard. El pianista francès signa una versió de referència d'una de les grans obres d'Ives, la Sonata núm.2 'Concord, Mass., 1840-60', monumental fresc d'inspiració literària i música transcendental en el qual compta amb la col·laboració de la viola de Tabea Zimmermann i la flauta d'Emmanuel Pahud. Tot un luxe.

Xavier Cester
Avui