23/9/2019 |
El diumenge passat es va donar el tret de sortida a la vuitena edició del Programa Residències Musicals de La Pedrera amb un concert de cambra on vam poder escoltar a Albert Cano Smit al piano, un dels quatre músics residents aquesta temporada, i al Cosmos Quartet interpretant obres de Mahler, Xostakóvitx i Schumann.
L’objectiu de les Residències Musicals de La Pedrera és el de donar veu i impulsar la carrera musical de joves intèrprets i compositors de casa nostra a través d’un treball en col·laboració amb altres músics i de la realització de concerts a l’auditori d’aquesta institució. Aquests recitals es presenten en format solista o de cambra i pretenen, d’una banda, mostrar el talent dels músics residents i, de l’altra, fidelitzar el públic local a la seva proposta artística.
Albert Cano Smit, format a l’Escolania de Montserrat i al Conservatori Calburn de Los Angeles, ha actuat com a solista i músic de cambra per Europa i Amèrica. Va ser guardonat amb el primer premi tant a l’International Chopin Festival de Mazovia el 2011 (amb només 14 anys) com en la Competició Internacional de Piano Walter W. Naumburg el 2017 (amb 21 anys). Tot i la seva joventut, Cano té una trajectòria internacional que l’avala i, com vam poder comprovar diumenge passat, una intel·ligència musical que l’acredita.
D’altra banda, el Cosmos Quartet està format de músics també molt joves i amb un recorregut europeu que passa per diferents concursos i festivals de prestigi. De fet, al llarg dels seus poc més de cinc anys de vida, s’han posicionat com una de les formacions de cambra catalanes amb més projecció internacional.
El concert de diumenge passat va començar amb una composició d’un jove Mahler de 15 o 16 anys – un Quartet en la menor – que va crear quan estudiava al Conservatori de Viena. Es tracta d’una obra que està formada d’un sol moviment – Nicht zu schnell – que presenta forma de sonata i mostra una clara influència de Schubert i, en menor mesura, de Brahms. El quartet va optar per una interpretació molt romàntica, amb un marcat canvi de caràcters, unes dinàmiques pronunciades i una certa flexibilitat en els tempos.
Tot i que Cano va saber aprofitar les sonoritats del piano, potser degut a l’acústica de la sala o del mateix instrument, hi va haver alguns finals que van quedar un pèl apagats. Pel que fa la comunicació i la voluntat d’establir un diàleg entre els intèrprets, el piano va mostrar una escolta que, en aquesta primera obra, no va acabar de ser corresposta pel conjunt de corda. Tot i així, el resultat final va ser el d’una obra sentida on vam poder gaudir d’un piano que es va mantenir latent, d’una dolçor tant de la viola com del cello i d’una passió denotada del violí.
La segona obra de la nit va ser el Quintet per a piano i cordes, Op. 57 de D. Xostakóvitx, on vam poder gaudir d’un piano més protagonista, amb caràcter i força que, juntament amb el conjunt de corda, va anar transportant l’oient a través de diferents textures i on Cano va poder tenir un espai per moments solistes de lluïment. Aquesta obra escrita l’any 1940 i dividida en cinc moviments va ser la peça escollida pel propi compositor per clausurar la seva carrera com a pianista concertista. Si tants quintets han inclòs aquesta obra en repertori és perquè Xostakóvitx aconsegueix, en aquesta composició, unir les formes del contrapunt i la polifonia amb la tradició russa més melòdica.
Finalment, el concert es va clausurar amb el Quintet per a piano i cordes, Op. 44 de R. Schumann, una obra extravertida i exuberant en la que la formació va saber-se respirar en una mateixa energia compartida. Aquesta obra que Schumann va escriure amb poques setmanes el 1842 va suposar tota una innovació en el seu moment pel que fa la instrumentació, de manera que va saber aprofitar les capacitats expressives dels instruments. Les ovacions finals del públic van certificar que havia sigut un encert posar-la al final del concert tan a nivell estilístic com a nivell interpretatiu.
Alba Nogueras i Jané
Núvol