Cerca de notícies

Enquesta

Juan de la Rubia: “La feina de l'organista és molt camaleònica”

23/7/2019 |

 

Aquesta setmana el FeMAP ens proposa un viatge amb l’organista Juan de la Rubia, que ens oferirà el programa “Antonio Cabezón. Un músic al servei de Felip II”. L’interpretarà el proper divendres 26 de juliol al Museu d’Areny-Plandolit d’Ordino (Andorra), dissabte 27 a l’Ermita de Sant Guillem de Llívia i diumenge 28 a l’Església de Sant Martí d’Avià. Parlem amb l’artista sobre què podem esperar del seu pas pels Pirineus interpretant obres de J. Arcadelt, W. Byrd, A. de Cabezón i H. de Cabezón.

Ens pots explicar quina particularitat té el claviorgue a diferència de l’orgue tradicional i quins reptes tècnics implica?

Aquests concerts tenen la peculiaritat de comptar amb un instrument especial al qual Cabezón estava molt lligat. És la conjunció de dos instruments en un mateix moble, dos teclats, un orgue i una petita espineta o octavino que en realitat són independents. Això respon a una raó històrica i de tradició, ja que el claviorgue era molt freqüent a l’època. És molt complex a nivell de construcció, sobretot per l’espai que ocupa, que és tot molt petit. Els instruments d’aquesta època no tenen estàndards de mesures a nivell ergonòmic i, per tant, presenta una dificultat en si mateix i en ser tocat. Per interpretar el repertori només pots treballar i tocar en contacte amb aquest instrument, i com a instrumentista cal adaptar-se. És un repte i una manera molt interessant d’acostar-se a musica d’aquesta època. S’han trobat diferents exemplars i escrits on el claviorgue constava dins el catàleg d’instruments de la cort i esglésies, per tant, era un instrument que, si no era popular, com a mínim era freqüent.

Quines característiques específiques presenta el claviorgue cedit per Gerhard Grenzing, inspirat principalment en el claviorgue de Lorenz Hauslaib (Nuremberg, entre 1590-1600) conservat al Museu de la Música de Barcelona?

Vam fer un enregistrament de Cabezón amb el claviorgue original de 1590 i posteriorment Grenzing en va fer la restauració, una còpia inspirada en aquest claviorgue, que sona exactament igual que l’original. No es tracta d’una còpia exacta, sobretot a nivell d’ornamentació, molt més senzilla i minimalista. L’original de Nuremberg immediatament va venir a Espanya a formar part de la cort. Antonio de Cabezón i el claviorgue van compartir espai però no temps.

Amb Felip II el territori hispànic va viure un moment d’esplendor política i cultural. La seva cort atrau intel.lectuals i artistes de tot Europa. Com es manifesta musicalment en els compositors del regne?

El poder de la corona es demostra a nivell musical, sobretot en Cabezón, que va tenir l’oportunitat de, tot i ser cec, viatjar per tot Europa al 1500. Quan Felip II feia viatges d’estat s’enduia tota la cort, inclosos artistes, per demostrar el poder de la seva figura. Cabezón, nascut a un poblet de Burgos, donava conèixer la seva musica influenciant músics de tot arreu. Potser la seva música no va canviar per influències externes però és rellevant remarcar que va estar dos anys a Anglaterra i allà hi havia com a cantor William Byrd. Entre Thomas Tallis i Byrd hi ha una baula perduda, una part de la cadena que es trenca i la unió pot ser Cabezón. Per tant, cal pensar en el poder que va tenir un cec de Burgos, amb un estil sobri, seriós, capaç d’influenciar compositors com Byrd.

Es pot situar Antonio Cabezón en l’Olimp de compositors espanyols?

Cabezón és un dels pares de la música de la Península Ibèrica per la complexitat del seu llenguatge, potser arcaic però modal que comença a mirar a la tonalitat, a l’alçada de Tomas Luis de Victoria, el gran polifonista d’obra vocal, mentre que Cabezón és el polifonista instrumental.

Com hem dit, Antonio de Cabezón era l’organista de la cort de Felip II. Com el va afectar la ceguesa a nivell interpretatiu?

Tot i ser cec de naixement és increïble la quantitat de música que ha sortit del seu cap. Hi ha algunes frases molt boniques que va escriure el seu fill Hernando: “En el fons, aquesta música que s’editava eren només las engrunes que queien a la taula”, una petita part de tota la música de feia improvisant sobre danses, i “posseïa una vista meravellosa de l’ànim”. Tot i faltar-li el sentit de la vista tenia una vista interior que “li obrí els ulls de l’enteniment”, de manera que desenvolupa la resta de sentits d’una manera molt més poderosa. Puc imaginar com Cabezón podia veure les coses, bolcat en la música i els instruments. Tenia molt ofici, com a intèrpret i organista. La ceguesa és fonamental per entendre el seu món i la seva música, coses que no es poden dissociar.

El Cabezón compositor va estar influenciat per Josquin Desrez pel que fa a l’estil polifònic.

Josquin va influenciar Cabezón en els glosados, les glosses o comentaris musicals de cançons de Josquin. En va fer variacions i afegint-hi complexitat i virtuosisme, hi ha molts exemples, com el Benedictus de la Missa de L’homme armé o el Sancto Spririto de Josquin. Cabezón el va estudiar molt i el va influenciar fins a aquestes quotes.

Com influeix Antonio en el seu fill Hernando de Cabezón?

Hernando va heretar l’estil musical d’Antonio duent-lo més enllà i succeint-lo en el càrrec. Professava un gran reconeixement cap al seu pare, fins i tot va recaptar diners per editar la seva música amb un pròleg ple d’elogis. En els volums que va editar hi ha obres seves. La major contribució d’Hernando és poder conèixer les obres del seu pare. Per tant feien un tàndem molt interessant. Era la seva mà dreta i els seus ulls a través del respecte i l’admiració.

El francoflamenc Jacques Arcadelt és famós per haver estat un dels primers i més genials compositors de madrigals – sobretot de Petrarca -, que es distingeixen pel seu estil pur, elegant i senzill.

En aquest cas, el programa del concert és una excusa per fer una cosa semblant a la que feia Cabezón amb Desprez. Arcadelt és un compositor de música vocal contemporani a Cabezón. No sé si es van conèixer però tenen un estil similar. El que faig és agafar Bianco e dolce cigno, que té una lletra molt trista on diu que el cigne mor cantant i “jo moro plorant la meva pena”. En vull fer una variació, una glossa. Posar-me en el paper de Cabezón de manera que sempre pots seguir la línia original però amb una complexitat tècnica major, tot a partir de la improvisació. En aquella època no distingien un compositor d’un improvisador. Si escrivien música era perquè ho toquessin altres.

Quina part té la investigació en el teu aprenentatge com a músic?

La meva etapa de formació ha estat molt intensa, sobretot buscant fonts històriques, i m’he adonat que com més ens allunyem en el temps més diferents poden ser els procediments musicals. És important tenir en compte no només els documents escrits com els de Tomas de Santa Maria o Fray Juan Bermudo, sinó també conèixer els instruments de l’època. Cal treballar l’esperit propi de cadascú com a intèrpret i no com a executant, depenent de l’evolució del propi músic. Quan estàs tocant una obra del 1500 t’has de plantejar si vols seguit tocant de manera fidedigna o adaptar-la al present. A més, cada concert és diferent, hi ha molts condicionants, començant per l’instrument. El claviorgue és una font històrica en si, l’instrument és el mestre, el que t’ensenya el que pots fer i el que no pots fer, també depenent de si és una missa o un concert, quin instrument és, si toques en un palau o a una església. L’organista ha de ser molt camaleònic, d’aquí la nostra presó i a la vegada la nostra oportunitat de ser capaços d’experimentar si en aquests instruments es poden descobrir més facetes més enllà del que servia en un origen. Són obres d’art per tocar. És la part més maca.

Hi ha camp per a la nova creació en l’orgue?

Hi ha bastanta creació de musica contemporània perquè l’orgue és infinit a nivell de recursos tímbrics. Des de la improvisació fins a Cabezón hi ha tot un món per descobrir. Certament, hi ha molt de terreny per explorar perquè les orquestres saben que l’orgue té moltes possibilitats tímbriques, de volum…

Què significa per tu tocar enmig dels Pirineus i ser invitat pel FeMAP?

És una experiència molt enriquidora perquè tocaré un concert poc convencional. En aquest cas, duem l’instrument, el claviorgue, a espais on no hi ha orgue i llocs arquitectònics molt bonics i estimulants. Els instruments es transformen amb l’acústica d’aquests espais. L’altre dia estava a Llívia i va ser bonic perquè el lloc del concert és reduït i fer representacions de petit format amb un instrument petit em fa molta il.lusió perquè és l’oportunitat d’apropar-me al públic com normalment no ho puc fer. Puc ser molt didàctic i ser pròxim i ho encaro amb molta estima i passió. 

Aina Vega i Rofes
Núvol