Cerca de notícies

Enquesta

Entrevista amb Enric Martínez-Castignani “El Lied, una aposta de futur”

21/2/2019 |

 

Beethoven, Schumann, Strauss i el menys freqüent Korngold són els compositors triats pel recital de lieder que el baríton ítalo-espanyol Enric Martínez-Castignani (Barcelona, 1970) oferirà amb l’afamat pianista i compositor Albert Guinovart (Barcelona, 1962) dins el cicle de cambra organitzat per Joventuts Musicals de Sabadell. Martínez-Castignani és l’artista en residència de l’entitat d’aquesta temporada. Les seves darreres actuacions a Sabadell van ser el març de 2018 amb el Winterreise de Schubert i en les produccions dels Amics de l’Òpera de Sabadell de Manon Lescaut de Puccini (maig de 2017) i d’Il segreto di Susanna de Wolf-Ferrari (novembre de 2015). Com a intèrpret ha obtingut internacionals en l’òpera, alhora que s’ha format com a gestor cultural. L’entrevistem per conèixer algunes claus del recital i de la seva faceta com a liederista.

El teu coneixement del món liederístic és, lògicament, amplíssim. Divendres cantaràs el cicle Songs of the clown op. 29 de Korngold sobre textos de Shakespeare. Per què has inclòs aquest cicle i quin és el fil conductor del recital?

He buscat un programa coherent i progressiu amb obres precioses i amb una història interessant darrere com la meravellosa balada d’un jove Beethoven, passant pel Liederkreis Op. 39 de Schumann i el cicle de Korngold basat en Twelfth Night de Shakespeare. Aquestes els canviaré l’ordre de les cançons per a interpretar-les com apareixen a l’obra de teatre. Strauss servirà per acaronar l’ànima del públic i deixar-los delerosos d’una altra Liederabend.

Com a liederista has estudiat amb grans especialistes com Gerard Souzay, Wolfram Rieger o Paul Schilhawsky oferint amb alguns d’ells, cas de Dalton Baldwin, recitals nacionals i internacionals. Quin és l’ensenyament que més t’ha marcat?

Per a mi, el gran respecte per cada obra, paraula i nota, evitant tota banalitat en la preparació i en l’execució. Una Liederabend és un acte de comunió profund i apassionant entre el públic i la teva ànima en el qual vas incorporant a la teva vida totes les coses que els texts i la música et transmeten.

Per cert, entre els teus èxits, s’hi compta una nominació als Grammy i al premi al “Millor artista” de l’any 2012 .

Efectivament, són premis que, juntament amb altres, han estat molt presents i han ajudat. Però el veritable premi és sortir als escenaris després de 27 anys de carrera, fer viatjar al públic amb tu i haver format part de les programacions del Teatro Real, Liceu, Fenice, Òpera de Lyó, Strasbourg, Ginebra, Suntory Hall o Palais de Beax Arts entre d’altres.

A més, ets professor del Màster en Gestió Cultural de la Universitat Carlos III de Madrid. Què et va motivar a explorar aquesta vessant del negoci musical?

La gestió de la cultura no és un negoci. Per a mi ha estat una aposta personal i una passió motivada pel sentiment i el deure d’oferir quelcom útil a la nostra comunitat que els faci millors com a persones i amb capacitat de discerniment davant els grans canvis en els paradigmes de la cultura. Qui no ho visqui així no fa cap favor a la nostra societat.

Més enllà de la icona del gènere en què s’ha convertit el Lied Festival Victoria de los Ángeles de Barcelona, conegut com a Life Victoria, creus que el lied està descuidat a Catalunya? En aquest sentit, tu vas ser creador i director artístic d’aquest festival des del seu origen fins al juny de 2016.

El Life Victoria va ser una d’aquestes apostes personals implementada amb molt d’esforç, un gran amor i respecte, així com superant molts factors en contra. Em vaig basar en com es treballa el Lied a Centreuropa, mentre vivia a Alemanya. Va ser un intent de demostrar que hi havia una altra manera de presentar concerts de Lied és sense perdre rigor intel·lectual, transversalitat, coneixement del repertori i proposant una línia artística coherent pactada amb aquells intèrprets que millor podien defensar-la -a banda dels moviments de la mercadotècnia-, rematada per una aposta real, seriosa i descarada per promocionar les veus joves de gran nivell i d’arreu que tenen dificultats per trobar sortides per presentar-se en públic. Això sense un gran amor, respecte i dedicació al projecte hagués estat impossible. D’altra banda, Catalunya el Lied no està descuidat, simplement hi ha desconeixement o por per plantejar-ho de manera diferent. Forma part de l’aposta per l’educació real i no superficial del públic. El lied és una aposta de futur.

Albert Ferrer Flamarich