Cerca de notícies

Enquesta

Bateig de foc

29/5/2004 |

 

Hi ha concerts dels quals un surt especialment feliç, ja sigui pel repertori, pels intèrprets o perquè l'actuació té algun component extra. Una mica de tot plegat hi va haver en la clausura, el dia 25, de la XIX temporada d'Euroconcert al Palau de la Música. Assistíem a la presentació a Barcelona d'un nou conjunt, el bateig, o, ja que no era el debut absolut, si es prefereix un altre terme sagramental, la confirmació de l'Orquestra de Cambra del Gran Teatre del Liceu, un conjunt aglutinat al voltant del concertino del coliseu de les Rambles, el violinista canadenc Kai Gleusteen. Més enllà de les petites coses, lògiques, que es poden comentar del concert, la principal satisfacció prové del sorgiment d'una orquestra de cambra dins d'un panorama no pas molt esplèndid en aquest gènere a casa nostra (i amb baixes doloroses als darrers temps, com la de l'orquestra del Lliure, una baixa que va ser rebuda per un silenci tant eixordador com depriment), a més de la constatació de les inquietuds d'uns músics amb ganes d'anar més enllà de la seva rutina habitual al fossat.

Com a targeta de presentació, Mendelssohn és una idea esplèndida, sobretot si es combina una peça infreqüent com el Concert en re menor per a violí, piano i cordes amb una obra mestra com l'Octet opus 20. Escrit quan el compositor alemany tenia 14 anys, el concert mostra una profusió d'idees excessives, com si Mendelssohn tingués moltes ganes de dir coses i poca ànsia de reservar-ne alguna. La nova orquestra va anar de menys a més en el seu rendiment, mentre Gleusteen i la seva esposa, Catherine Ordronneau, al piano dialogaven amb fluidesa.

La veritable prova de foc, però, vindria amb l'Octet, una d'aquelles pàgines miraculoses de principi a fi, dos anys posterior al concert i amb un Mendelssohn que ja havia madurat a la velocitat de la llum un talent ja immens des de la més tendra edat. L'empenta vital que traspua a cada compàs el primer moviment va ser traduïda amb energia encomanadissa pels setze músics liceistes (com no és pas inusual, la versió doblava els efectius previstos per l'autor, recurs ben lícit donada la densitat sonora de l'obra), alhora que donaven una tersa sonoritat al lirisme de l'Andante. Un Scherzo aladament èlfic (un dels trets que caracteritzaria en el futur la música de Mendelssohn) i un final trepidant -de fet, amb un temps suïcida quan es va repetir com a propina- van coronar aquest estimulant debut. Cert, en alguns moments l'afinació dels violins podia ser més impol·luta, el so més cohesionat, però a canvi la corda greu oferia una sòlida consistència. Per sobre de tot, tanmateix, cal aplaudir l'arribada d'aquesta l'Orquestra de Cambra del Gran Teatre del Liceu. Millor que els déus que aquests dies viuen un capvespre a les Rambles, que la protegeixin les muses de la música i li donin el que li cal: estabilitat i llarga vida.

'ONE MAN SHOW'
En termes de programa, pocs n'hi ha hagut en aquest curs que està a punt d'acabar amb la coherència de l'ofert per l'Orquestra Simfònica de la BBC dins del cicle Palau 100, el dia 24. Tot música del segle XX, a més ben variada, tot i que no tota de primera línia. Barber és un dels grans compositors nord-americans a qui cal conèixer més enllà de l'omnipresent Adagio per a cordes en totes les seves variants. Extreta d'un ballet compost per a Martha Graham, la Meditació i dansa de venjança de Medea és una pàgina de sadollant colorisme en la seva primera secció abans d'evolucionar cap a un paroxístic final un pèl decadentista. Impecable la lectura que en va fer Leonard Slatkin, especialista en aquest repertori, al capdavant d'una orquestra de la qual és titular i que, com la majoria de les centúries londinenques, és d'una eficiència a prova de bombes.
L'espectacle va venir de la mà de Christian Lindberg, un solista que és al trombó el que Pau Casals va ser per al violoncel o Andrés Segovia a la guitarra. Amb un virtuosisme espatarrant al servei d'unes ànsies d'ampliar les fronteres del seu instrument, Lindberg va presentar un díptic desigual. El cronista ha de confessar sentir-se immune a les coloraines postravelianes i les atmosferes acaronadores de Toru Takemitsu servides a través de Fantasma/Cantos 2. Dit sense embuts, el compositor japonès és molt avorrit. Per sort, Another Set To va animar les coses amb l'habitual descàrrega adrenalínica i les fuetades instrumentals de Mark-Anthony Turnage, un dels millors compositors britànics de l'actualitat de qui encara hem sentit massa poques coses en directe a casa nostra. L'exhibició de facultats a les dues obres de Lindberg es va prolongar en un bis cridat, taconejat i tocat, per a més diversió del respectable, i amb una My Funny Valentine anunciada no sense ironia: després de tanta música moderna, sempre va bé una bonica melodia, va semblar dir.

Xostakóvitx és ja un clàssic indiscutible del segle XX i, si bé la Simfonia núm. 11 'L'any 1905' no és potser la millor de les quinze (tampoc la pitjor), és una partitura d'impacte assegurat. A la batuta de Slatkin se li pot retreure un excés d'impassibilitat, de fredor en l'arrencada de la simfonia, com si el drama que anàvem a presenciar no anés amb ell, alhora que una corda massa metàl·lica no ajudava a crear el clima expectant apropiat. Ara bé, un cop posades en marxa les masses revolucionàries i les forces de la repressió tsarista, el xivarri que va sortir de l'escenari despentinaria fins a un calb. Això dit com a elogi, que quedi clar. La disciplina orquestral va ser fèrria, la qualitat sonora del conjunt prou notable (destaquem un magnífic corn anglès per sobre d'un trompeta solista que no va tenir el dia) sota el comandament d'un Slatkin precís com un bisturí.

TEMPS DE REPESCA
La presència de Takemitsu al concert de la Simfònica de la BBC permet el cronista repescar un concert que injustificadament ens havia quedat traspaperat, el del Quartet de Tokyo dins de la Segona Temporada de Cambra d'Ibercàmera, el dia 4 (perdó pel retard). Després de diversos canvis de personal, la veterana formació s'ha estabilitzat amb la presència de Martin Beaver i Kikuei Ikeda (violins), Kazuhide Isomura (l'únic membre fundador, viola) i Clive Greensmith. El que ja fa molt de temps que està estabilitzada és la presència dels Tokyo en l'elit dels quartets de corda. A Way A Lone, amb el seu entotsolament adireccional, no convertirà pas el cronista a la causa de Takemitsu, ans al contrari, sobretot si l'obra està col·locada al costat del Quartet núm. 2 'Cartes íntimes' de Janácek. Amb una flexibilitat i rapidesa de reflexos impressionant, els Tokyo van navegar amb una seguretat pasmosa pels continus canvis d'atmosfera, de ritme, de color, d'una peça fugissera com el mercuri i poderosa com l'acer.

La segona part del concert va estar centrada en un monument com el Quartet núm. 16 de Beethoven, amb l'encert afegit, com molts grups fan, d'incloure el final original que el compositor va voler, la imponent Gran fuga. Potser per un excés de lògica prudència davant del repte que els esperava al final, els primers moviments van transcórrer amb displicència i cert desmaiament. Arribats a la Cavatina, els Tokyo van canviar el xip: una sonoritat embolcalladora i una profunditat expressiva de gran calat van ser el pròleg ideal d'una Gran fuga atacada sense cap mena de contenció. Ciclòpia, omnicomprensiva, aclaparadora, implacable, la música va sorgir dels quatre arcs de la formació nipona amb una força indescriptible, fent justícia al geni fora mida de Beethoven. Una mica de Mozart de propina va servir per recuperar l'alè.

Xavier Cester
Avui