Cerca de notícies

Enquesta

"Come un bel dì di maggio" (Andrea Chénier als fastos del Pardo)

27/5/2004 |

 

Sempre he pensat que més enllà dels seus valors estrictament musicals, dramàtics i/o literaris, l'òpera -aquest art total que té defensors incondicionals i detractors irreductibles, però que (per què deu ser?) no deixa indiferent ningú-, era el correlat perfecte dels esplendors i misèries (parafrasejant Balzac) de l'animal humà, de la mateixa manera que les tragèdies -i el seu fabulós conjunt de personatges- concebudes per nostre senyor de Stratford exploren les ombres recòndites de la passió i els perennes enigmes de la condició humana.

Contemplant, doncs, fins a l'avorriment els fastos del reial casori, la costosa pantomima protagonitzada per alguns representants de les més de vuit-centes famílies que formen el Gotha europeu, m'han vingut a la memòria alguns passatges d' Andrea Chénier, l'òpera de Giordano que, amb llibret de Luigi Illica, se situa cronològicament entre juny de 1789 i juliol de 1794, és a dir, en el període del Terror, el més turbulent de la Revolució Francesa, que hauria d'acabar amb l'execució de Robespierre, Saint-Just i una vintena dels seus partidaris.

Val a dir que el llibretista Illica es va documentar profusament sobre el Chénier real, poeta que havent-se manifestat públicament favorable als corrents revolucionaris, de seguida en va denunciar els excessos i la violència. Detingut pels jacobins quan tornava de visitar la família d'un amic seu empresonat, va ser confinat a la presó de Saint-Lazare. Diuen que, valent, va refusar defensar-se davant el tribunal revolucionari que l'havia injustament detingut, i que va morir recitant versos de Racine.

Doncs bé, a l'òpera de Giordano el Chénier real i el de ficció es confonen fins a fondre's en un sol personatge, que mor per defensar la llibertat de pensar i de sentir, condició indispensable per viure en poesia. Però el personatge fascinant de l'òpera no és Chénier -com no ho és tampoc el pintor Cavaradossi a Tosca-, sinó Gérard, l'antic lacai dels de Coigny que, convertit ara en un capitost de la revolució, té seriosos dubtes sobre el seu paper a la vida. La seva ària del tercer acte, Nemico della patria, així ho confirma: "Sempre seré un lacai!/ He canviat d'amo/ per convertir-me en esclau d'una passió violenta!/ Encara pitjor! [...] He perdut la fe/ en el destí somiat?"
Gérard és un fill de la revolució, un home escindit entre les conviccions polítiques i l'amor, que, ja en el quadre inicial de l'acte primer -un vespre de començaments d'estiu del 1789, quan està a punt de començar una festa al castell dels de Coigny-, trobem sol a escena estovant els coixins d'un canapè que uns lacais han entrat prèviament i al qual fa còmplice dels costums decadents de l'aristocràcia. Poc després entra en escena el seu pare, jardiner dels de Coigny des de fa 60 anys, afeixugat sota el pes d'un moble molt pesant, una baluerna. Això excita la pietat de Gérard i la seva còlera contra un règim decrèpit. El seu récit és exemplar i ve molt a tomb al propòsit d'aquest article: "T'odio, casa daurada!/ Ets el reflex d'un món pompós/ i fútil!/ Bells galants vestits de seda i blonda,/ correu, s'acaba el temps/ dels minuets i les alegres gavotes!/ La vostra sort està tirada!/ Raça frívola i pèrfida,/ jo, fill de servents, i servent jo mateix,/ et dic: és l'hora de la mort!".

Aquest llarg excurs sobre l'òpera de Giordano i la seva coincidència amb els fets històrics ressenyats ens torna als fastos nupcials del dia 22 i al trist, lamentable espectacle de la ciutadania bavejant sota el temps inclement al pas del ciutadà borbó i la seva parella, l'esposa imminent. ¿Quants dels presents, drets entomant el xàfec mentre esperaven victorejar els nuvis, devien tenir seriosos problemes per arribar a final de mes? ¿Quants devien estar fa mesos a la cua dels hospitals de la sanitat pública esperant una intervenció que no acaba d'arribar? ¿Quants devien malviure en una vivenda precària? ¿Quants n'hi devia haver de jubilats que subsistien amb pensions de misèria? I no obstant, els visques, els aplaudiments, la llarga espera. Una vegada més, l'espectacle atroç de la plebs ignorant, carnassa de les revistes del cor, fereix els ulls dels qui voldríem un país més sensat, més llegit, un país impermeable a la pública ostentació d'una aristocràcia tronada i miserable. Una vegada més, l'obscenitat de les tertúlies televisades i/o radiofòniques, els tòpics insubstancials de quatre arreplegats especialistes en enraonies de porteria i els graciosos professionals fent paròdies de mal gust. I l'edificant colofó de veure una part de la ciutadania, "boixos nois" de la crònica rosa, barallar-se per haver un retall de l'estora nupcial. Aquest és el saldo amarg i magre que ens ha deixat la comèdia. I d'aquí a un temps vindran els fills de la feliç parella, la continuïtat dinàstica, que diuen, i la nòmina d'ociosos que entre tots mantenim seguirà creixent mentre hi hagi qui brinda, com es va sentir l'altre dia, "por España y por la monarquía". I olé! Quin país més desgraciat, quina tribu d'esclaus amb síndrome d'Estocolm!

Davant de l'espectacle d'aquests últims dies, no és probable que ara com ara surti de la tribu un Gérard que, revoltat contra l'egoisme i els abusos dels privilegiats, es tregui la lliurea, símbol de la seva submissió al poder, la llenci a terra i, com ell, digui: "Sí, me'n vaig, comtessa!/ Aquesta lliurea em pesa [...] i m'envileix, fora!". Quin país més ignorant! I quina lliçó el comentari de la comtessa a l'acció de Gérard: "Aquest Gérard... els llibres l'han fet malbé!".

Deu ser que, més enllà dels efectes benefactors de la instrucció pública, i com a l'òpera de Giordano, l'amor ho redimeix tot. Perquè només hi ha una aristòcrata que el revolucionari Gérard no detesta: Madeleine, la filla dels de Coigny, de qui està enamorat. I és per l'amor de Madeleine que el poeta Chénier segella el seu destí tràgic. El paral·lelisme és evident. El desenllaç ja és tota una altra història.

Josep Mª Folquet
Avui