Cerca de notícies

Enquesta

Sant patró

22/5/2004 |

 

El títol d'aquest Quadern pot dur a engany el lector desprevingut. Si comencem parlant de la darrera estrena operística al Teatro Real de Madrid, justament coincidint, el passat dia 15, amb el patró de la villa y corte, la primera pensada seria per a sant Isidre. Error. Si, com l'estampeta que acompanya aquesta pàgina demostra, ens referim al protagonista absolut de l'esdeveniment, el segon nom que es pot invocar seria el de Plácido Domingo, sant patró de la lírica capaç de multiplicar-se miraculosament com els pans i els peixos i d'exercir, alhora, de santíssima trinitat en els seus papers de tenor, director d'orquestra i gestor de dos teatres d'òpera (els de Washington i Los Angeles). Nou error. El sant a què ens referim és un dels compositors que més amunt està en el particular parnàs del cronista, nexe comú entre Madrid i Barcelona en aquesta setmana musical: Piotr Ilitx Txaikovski.

El tenor madrileny ja havia de protagonitzar la temporada passada al Liceu La dama de piques, una de les millors i més corprenedores òperes del músic rus, incorporant el paper de Hermann, una de les més recents addicions al repertori d'un cantant sempre inquiet (el curs vinent es posarà el nas de Cyrano de Bergerac en l'òpera homònima de Franco Alfano, el compositor que gairebé tothom només recorda per haver acabat la Turandot de Puccini). La cancel·lació d'aquest compromís liceista feia encara més atraient la seva presència al Real. Tant és si fem cas de l'edat oficial o de l'oficiosa, superada ja la seixantena, Domingo ha perdut molt poc del llustre del seu instrument, i la intel·ligència interpretativa continua tant esmolada com d'habitud. En una de les composicions més arrodonides que li recordem, el tenor va defugir els aspectes més histèrics i maniàtics en què pot caure el personatge per centrar-se en una visió no per romàntica, menys intensa. La desesperació pel seu amor impossible per Lisa i la caiguda final en la follia ludopàtica van estar traduïdes amb el to bronzini de les grans ocasions. Retrets? Home, ja sabem que la tessitura de Hermann és infernal, un problema que Domingo va resoldre amb hàbils trampetes de gat vell, com transposicions (cap abaix) i elisions pures i dures de certes notes compromeses.

Domingo va ser el cap de cartell d'un repartiment, per altra banda, de gran solidesa. Un xic nerviosa al començament, Hasmik Papian va anar a més al llarg de la funció fins a arribar a oferir una escena en el moll del Neva de gran intensitat, amb un timbre de lírica plena ideal per al paper. Nikolai Putilin va ser un plusquamperfet Tomski, assaborint cada mot al narrar la història de la Venus de Moscou i les tres cartes fatídiques. Aquesta Venus, versió Comtesa decrèpita, va ser una Elena Obraztsova de carismàtica presència i ressonant veu de pit. Ara bé, el moment de cant més excels de tota la vetllada va sorgir de la gola d'Albert Schagidullin: lirisme aristocràtic, mil i un colors i esfumatures, legato impecable van fer de l'ària del príncep Ieletski un moment memorable. Com era d'esperar, no hi va haver cap aplaudiment dins del gèlid ambient d'estrena al Real. Entre els rols secundaris destaquem Nancy Fabiola Herrera, no només per la seva Dafnis al divertiment rococó del segon acte, sinó sobretot per l'intens patetisme conferit a la cançó de Polina.

LA CREU
Aquí es van acabar les alegries de la funció. Jesús López Cobos és un director respectat i respectable a qui en manta ocasions hem lloat, però la seva direcció va ser d'una neutralitat expressiva exasperant que desentonava amb les necessitats de la partitura de Txaikovski. Net i endreçat (tot i ostensibles desquadraments del cor al primer acte), elegant fins i tot, López Cobos va passar per sobre de l'ominós fatalisme que subjau en molts moments de la partitura (la blanor de la introducció de la segona escena del segon acte va deslluir el clima d'un dels moments clau de l'obra) i tampoc va aprofitar els moments de pompa i circumstància, reduïts a mer efecte desinflat. Cor i orquestra van funcionar en un nivell de grisa correcció sota la batuta del seu titular.
El qualificatiu que es mereix la producció de Gottfried Pilz és encara més dur: lamentable. Més d'un es pregunta com aquesta proposta indigent d'idees i encant visual podia haver arribat al Real. Tot pren sentit un cop se sap que el muntatge va servir per inaugurar el mandat de Plácido Domingo a l'Òpera de Los Angeles. El tenor s'hi deu sentir còmode, i amb raó, perquè més enllà d'un decorat inclinat -per indicar la inestabilitat de Hermann i el seu món, potser? Bona troballla-, Pilz no es planteja cap qüestió sobre una trama de la qual es poden extreure moltes coses, limitant-se a marcar entrades i sortides com un guàrdia de tràfic. Responsable també dels dissenys escenogràfics (acompanyats per terribles canvis de color en la il·luminació i una projecció patètica de la figura de la Comtessa) i d'un vestuari que et traslladava a començaments del segle XX, el director d'escena (o l'assistent que va aparèixer al final i que, gràcies a la indiferència del respectable, va sortir incòlume de l'experiència) suposem que també devia ser responsable del moviment en filera del cor o del desplegament de paraigües, una mica a lo Cantando bajo la lluvia, en la primera escena. De la coreografia subestàndard del segon acte el culpable en va ser un altre.

ARC MÀGIC
Txaikovski va ser també l'epicentre del darrer concert de Palau 100, el dia 20, amb l'Orquestra de la Suisse Romande, l'entranyable formació per sempre associada al nom d'Ernets Ansermet, i el seu titular actual, Pinchas Steinberg, al capdavant. Va ser, tantmateix, la presència de Nikolaj Znaider la que va enlairar la sessió a nivells estratosfèrics. Precedit per premis i crítiques ditiràmbiques tant pels seus discos com per les seves actuacions, el jove violinista es va confirmar com un valor rutilant en l'actual panorama. So, més que bell, gloriós, homogeni de dalt a baix, afinació astoradora fins i tot en el registre més estratosfèric, temperament i sensibilitat per donar i per vendre: no hi ha dubte que el Concert per a violí de Txaikovski era el vehicle ideal per al seu talent. Znaider va enlluernar en una cadència al primer temps que deixava estupefacte per la insolència amb què va resoldre totes les infernals dificultats, va emocionar amb la calidesa amb què va bressolar la Canzonetta central i va entusiasmar en un final en què no li va fer falta llançar-se a tota velocitat en una cursa de llebrers per ressaltar l'energètica empenta de la música. Una deliciosa miniatura, el Recitatiu i scherzo de Kreisler, va coronar el seu triomf.
Director d'ofici provat, Pinchas Steinberg va saber posar-se en un segon pla davant la brillantor exultant del seu solista sense amagar, tantmateix, una visió més aviat prosaïca de l'obra de Txaikovski, prosaisme confirmat en l'encisadora Simfonia núm.1 'Somnis d'hivern'. Amb un conjunt eficaç tot i que sense gaires lluentons instrumentals, Steinberg va posar tot al seu lloc en una versió honesta de la partitura, honestedat que va tenir el preu, prou elevat, d'una escassa volada emocional i algunes caigudes notables de tensió (l'scherzo mai havia sonat tan allargassat i anèmic). La contundència decibèlica del final va garantir, això sí, una propina, com en el cas de l'oferta per Znaider, benvinguda per la seva raresa en aquestes latituds, l'encomanadissa Dansa dels comediants de La núvia venuda de Smetana.

Xavier Cester
Avui