Cerca de notícies

Enquesta

Curiositat

15/5/2004 |

 

Diuen que la curiositat va matar el gat. Bajanades, sense ganes de conèixer el que desconeixem, d'anar més enllà de les certeses immediates, encara seríem dalt de l'arbre. Un dels músics més curiosos de l'actualitat és, sens dubte, Yo-Yo Ma: les seves exploracions van des de les tradicions de la Ruta de la Seda fins als ritmes del Brasil, el tango de Piazzolla i el bluegrass nord-americà, gairebé sempre defugint la infamant etiqueta del crossover i les seves mercadotècniques connotacions comercials. Una altra via seguida per aquest veritable tastaolletes del violoncel (per desgràcia, poc prodigat a casa nostra) és el repertori barroc, en aquest cas en la bona companyia de Ton Koopman i la seva notable Orquestra Barroca d'Amsterdam. El darrer fruit de la seva col·laboració és Vivaldi's Cello (Sony), un recull d'obres originals i arranjaments de l'inesgotable catàleg del compositor italià, amb uns resultats ben plaents per als sentits. No deixem ni el Barroc ni el violoncel, perquè sempre és sa tenir curiositat per saber què pot dir d'unes obres sentides mil i un cops un intèrpret amb ganes de deixar la seva empremta. Sens dubte, Alexander Kniazev la deixa en aquesta bíblia de l'instrument que són les sis Suites per a violoncel de Bach que ha enregistrat per a Warner. La brillantor tècnica i la generositat expressiva manifestada al llarg del cicle culminen amb una Sisena suite desconcertant pels seus temps dilatadíssims, sostinguts per Kniazev amb una força de concentració inusitada. Pervers? Original? El debat roman obert, però cal agrair al solista rus la capacitat per tornar a centrar la nostra atenció en les múltiples belleses d'aquesta gran música.
Creixem una mica en quantitat d'efectius per passar al quartet de corda i la curiositat per escoltar una de les noves formacions de les quals més es parla als mitjans especialitzats, el Quartet Belcea. Dos registres per a Emi han arribat a aquest Quadern discogràfic (que, avís per a navegants, manté la seva presència mensual, tot i que pot oscil·lar en el dia), el primer centrat en Schubert, amb un Rosamunde que admet una mica menys de placidesa expositiva, ben compensat per un elegant Quartet D87. Menys reserves desperta el disc dedicat a Brahms, on el jove quartet, reforçat pel viola del Quartet Alban Berg, Thomas Kakuska, fa justícia a l'impuls sonor d'aquesta perla que és el Quintet op. 111.
RERE EL TELÓ D'ACER
Per descomptat, no només els intèrprets han de tenir curiositat, també els espectadors han de furgar en els racons més ignots del repertori. Com la Simfonia núm. 2 de Liapunov, peça àmplia, amb les seves longueurs, però també amb molts moments d'una gran puixança, propis de la millor tradició simfònica russa, sobretot si està en les mans del director que la va estrenar trenta-quatre anys després de la seva composició, Evgueni Svetlanov. El desaparegut director extreu de la Filharmònica de Radio France un so abrasiu, en especial als metalls, no del tot dissímil a l'obtingut per les formacions soviètiques als vells temps, la qual cosa, venint del cronista, és una lloança. Passem a territoris més coneguts, però, com l'anterior, fruit d'un concert en directe de Radio France editat ara per Naïve, això saltant de 1998 a 1978 per ser testimonis de la granítica i impecable exposició, amb un final exhilarant, que fa Kurt Sanderling de la Simfonia núm. 10 de Xostakóvitx. Si bé no tot és or en la cada cop més gran profusió de registres en viu que surten al mercat (i a casa nostra, què hi pot haver, als arxius de les ràdios o en col·leccions privades?), aquest disc s'acosta força al valuós metall.
Per raons de comoditat en l'ordenació del material, no ens movem de l'antic bloc de l'Est, tot i que Hongria va haver de patir els tancs soviètics tres anys després de l'estrena de la simfonia de Xostakóvitx. Per compensar-ho, apliquem una mica de l'orgull nacionalista que molts pobles van retrobar i/o inventar al segle XIX. Si d'òpera txeca ja ens n'arriba poca (i gràcies a Janácek encara no ens podem queixar gaire), l'òpera hongaresa ja sembla només la pastura dels molt liricòfils. Ferenck Erkel ocupa una posició central en la construcció de la vida musical del seu país a mitjans segle XIX, sota els Habsburg. Bánk bán, estrenada el 1861 a Budapest, segueix una trama històrica situada al segle XIII de bondats assetjades i fidelitats posades a prova. L'idioma és el propi d'un músic de mitjans segle XIX avesat a Verdi i sense por d'emprar ritmes i sons magiars tradicionals, com el cimbaló, en moments estratègics de la partitura. Atilla Kiss B. és un valent Bánk (bán és un càrrec, no el cognom) i Eva Marton presta la justa malevolència sense decaure en exageracions com la dolenta de la funció, la reina Gertrud, però l'element més destacat és Andrea Rost, una Melinda que com tota heroïna operística digna de tal nom, ha de morir de forma tràgica i amb la pèrdua d'algun cargol en el procés. Banda sonora d'un film que, per les fotos del llibret, sembla molt acuradament preparat (una cosa semblant al que passaria aquí si algun dia es realitzés una pel·lícula sobre Els Pirineus...), la versió compta amb Tamás Pál dirigint sense ensurts seriosos l'anomenada Orquestra del Mil·lenari Hongarès.
Desitjós d'ampliar les fronteres del seu univers musical, en teoria natural, Gérard Lesne torna a creuar el canal per endinsar-se, per al seu nou disc a Naïve, en les joies absolutes que són moltes de les cançons de John Dowland, la natura melangiosa de les quals casa molt bé amb la veu i les acurades inflexions de què fa gala el contratenor francès. Una ampliació encara més significativa, almenys en aparença, és la que protagonitza Barbara Hendricks al seu darrer recital d'àries d'òpera amb la nostra orquestra reincident de la setmana, la Filharmònica de Radio France, dirigida en aquest cas per Paavo Järvi (EMI). La soprano nascuda als Estats Units ja va trencar algun motllo al participar en la gravació del Turandot que va fer Herbert von Karajan. El corol·lari era inevitable: si una lírica com Katia Ricciarelli era la principessa de gelo, una ultralírica com Hendricks només podia ser l'esclava Liù, com així va ser. El recital mostra algunes de les millors cares del seu art (tot i que no hi ha pas Mozart), i alguns números que li vénen grans. En definitiva, la pregunta és si Hendricks té la veu i el tarannà, més enllà del seu conegut bon gust a l'hora de cantar, per acostar-se encara que només sigui amb el bocí d'una ària captada pels micròfons a rols com Adriana Lecouvreur o Butterfly (o la mateixa Carmen secció havanera). La resposta tendeix a la negació.
DISC DEL MES
Les seves virtuts físiques van ser força comentades per la seva aplaudida actuació a la Salome del Met, sobretot quan de vels ja no li'n quedaven pas gaires a sobre. Tanmateix, Karita Mattila s'ha guanyat per altres mèrits propis, com una progressió tècnica i artística admirables, un lloc privilegiat en el món actual de la lírica. Amb el suport incondicional de Sakari Oramo i l'Orquestra Simfònica de la Ciutat de Birmingham, la soprano finlandesa presta al seu darrer disc per a Warner la seva veu carnosa i atraient a una tria de precioses cançons de Grieg i Sibelius que no només satisfarà els curiosos més irreductibles sinó també tots aquells que tinguin les orelles ben obertes als seductors cants d'aquesta sirena rossa del nord.

Xavier Cester
Avui