Cerca de notícies

Enquesta

Alicia de Larrocha diu adéu a Barcelona amb Mozart

24/1/2003 |

 

La pianista farà els últims concerts a la seva ciutat natal amb l'OBC aquest cap de setmana.

La notícia va començar a circular a finals de l'any passat. La gran pianista Alicia de Larrocha, de 79 anys, incansable fins al moment, començava a contemplar la seva retirada dels escenaris. En l'última gira americana, en què va recalar com en tantes altres ocasions a Nova York i San Francisco, entre altres ciutats, el representant de la intèrpret va recollir el rumor sense negar-lo. A la revista Time es va donar per fet. Però De Larrocha es resisteix a confirmar-ho oficialment. Especialment perquè les seves decisions no han estat mai mediàtiques ni contundents. "Com a bona Gèminis, sóc una dona voluble i indecisa", ha dit.
El cert és que l'any passat ja va baixar sensiblement el ritme d'actuacions i el 2003 --el 23 de maig farà 80 anys--, serà el dels comiats a les grans ciutats. L'adéu artístic a Barcelona, ciutat on va néixer i va créixer, es produirà aquest cap de setmana (avui, demà i diumenge) amb el Concert per a piano i orquestra número 23, acompanyada per l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), amb Franz-Paul Decker al capdavant. I ho farà a l'Auditori, una sala massa gran per a les seves preferències, en comparació amb la intimitat del Palau de la Música.
Al calendari en curs De Larrocha ha dit sí a una gira pels festivals d'estiu als Estats Units, a un concert a Turquia (un punt massa calent si Bush decideix declarar la guerra a l'Iraq) i posteriorment a una gira pel Japó, on és molt apreciada. Precisament per la seva edat, la pianista es resisteix a firmar contractes que, tot i la seva prodigiosa vitalitat, no sap si podrà complir. Sembla, doncs, arribat el moment de parar.

RETICENT ALS MITJANS

No hi ha cap artista més reticent a concedir entrevistes que Alicia de Larrocha. Els que coneixen bé aquesta dona menuda i tenaç ho justifiquen invocant la seva llegendària timidesa i també un cert recel a situar-se sota els focus de la fama. No deixa de ser sorprenent. Perquè De Larrocha no recorda en quin moment es va asseure per primera vegada a tocar el piano. Quan tot just aixecava dos pams de terra, ella jugava amb les tecles blanques i negres com altres vesteixen i desvesteixen nines. Encara no havia fet 3 anys quan va entrar com a alumna de Frank Marshall, un mataroní d'origen britànic que va ser deixeble d'Enric Granados. Només tenia 6 anys quan va fer el seu primer concert públic en ocasió de l'Exposició Universal del 1929. Mentre que les concertistes adultes eren obsequiades amb un ram de flors després dels concerts, ella rebia joguines i bicicletes. No es va considerar mai una nena prodigi. "Senzillament, m'agradava tocar el piano. Ningú em va obligar a fer-ho. Els nens prodigi són repel.lents, jo no ho era".
Contra el que podria semblar, fins que no va complir 16 anys, el seu mestre Frank Marshall no li va deixar abordar el que seria la seva carta de presentació als escenaris internacionals: Granados, Falla, Albéniz i Rodrigo. Ha estat la millor ambaixadora de la música espanyola i, segons els crítics, directa responsable que als auditoris de tot el món aquests autors s'equiparessin a la resta de la música clàssica.
Als anys 60 del segle passat, la fama de De Larrocha era semblant a la dels més grans: Arthur Rubinstein, Sviatolav Richter i Claudio Arrau.

Però a ella, que sol rebre els premis amb rubor i una mica de desconfiança, era l'única a qui aquest rànquing no se li podia esmentar: "No sóc la millor, em fa pànic sentir això", va confessar una vegada.
Adorada als Estats Units molt més que a Espanya, va aconseguir el més difícil encara: congeniar família i treball, però sense permetre's un minut de descans en els llargs periples pel món. El balanç sentimental se salda amb dos fills i un marit, Juan Torra, un pianista que va arraconar la seva vocació per sotmetre's a la d'ella i es va dedicar a guardar les crítiques que la seva dona no volia llegir.

GRANS AMICS

D'aquella època brillant daten les seves grans amistats: Joaquín Rodrigo, Jean Cocteau, Pau Casals, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge i, per sobre de tots, Arthur Rubinstein. Un dia el pianista li va regalar dues fotos. En una estava molt seriós. "En aquesta estic tocant", li va dir a De Larrocha. A l'altra somreia. "Aquí t'estic escoltant".
Però no tot han estat llorers en la seva vida. El 1968 es va fracturar el polze amb la porta d'un taxi a Nova York. Semblava que la seva carrera s'acabava. Només el prestigiós cirurgià Josep Trueta li va donar esperances i va ser capaç de fer-la tornar als escenaris gràcies a un empelt del cartílag del maluc. 20 anys després rebia una altra garrotada: va morir el seu marit i poc després moria en un accident aeri la seva millor amiga, la pianista Rosa Sabater. Després d'això, va fer les mínimes anul.lacions en la seva agenda de treball.
Les mans de la intèrpret tenen poc d'espirituals. Els seus dits són curts i musculosos. Per compensar la naturalesa: una curiositat, els dits petits són tan llargs com els anulars. No hi ha hagut un dia en la seva vida en què no els exercités.
Encara que ara es pugui sentir cansada, no n'ha donat mai proves. La seva inquietud musical l'ha portat a viure en perpetu trànsit entre vol i vol, d'un concert a un altre, viatjant sempre sola. "En una sala d'espera esperant un avió sóc feliç", li ha confessat a la seva filla Alicia, que encara no ha après a sobreposar-se a com ho passa de malament cada vegada que ha d'acomiadar-se d'ella en un aeroport: "Se la veu tan petita, tan desvalguda..."

Elena Hevia
El Periódico