Cerca de notícies

Enquesta

Sensibilitats romàntiques

8/5/2004 |

 

Els herois romàntics tenien un bon garbuix al cap. Prenguem, per exemple, Tannhäuser, el protagonista de la cinquena òpera de Wagner. Vet aquí que el bon home, cansat dels plaers incessants que li dóna tota una deessa com Venus, prefereix tornar al món terrenal i retrobar la seva altra estimada, Elisabeth, alhora que s'enfronta amb la incomprensió de tots els que l'envolten, sens dubte envejosos de no passar ells mateixos una bona temporada al Venusberg. Com sol succeir en tota bona gran òpera romàntica -el terme emprat en aquest cas-, així com en altres obres wagnerianes, el sacrifici de la noia permet la redempció final de l'heroi, després d'una visita no gaire afortunada al mateix Papa de Roma. O potser no hi ha redempció?
Andreas Homoki ha bandejat en la nova producció per al teatre del Châtelet de París (darrera representació, el dia 28) qualsevol oposició entre paganisme i cristianisme, entre amor carnal i amor espiritual, per centrar la seva proposta dramàtica en una contraposició entre l'art del futur, agosarat, cercador de noves vies, representat per Tannhäuser, i l'art convencional dels cantaires del Wartburg, encapçalats per Wolfram von Eschenbach. El punt de partida no sembla gaire dissímil a l'emprat per Harry Kupfer en el muntatge d'Hamburg que es va poder veure al Liceu o en el no gaire diferent que ell mateix va signar a la Staatsoper de Berlín i que va recalar al Real de Madrid. Però Homoki, successor d'aquest al capdavant de la Komische Oper berlinesa, no té ni la visió de crítica política ni la ironia de Kupfer. De fet, havent vist ja diversos muntatges del director escènic d'origen hongarès, se li pot començar a veure el llautó -bé, com a molts altres directors d'escena-, ergo, afició per espais de gran despullament, amb pocs però clars símbols: un piano per a l'activitat creativa de Tannhäuser, una gran esfera roja per al Venusberg, un enorme cub blanc per al Wartburg, que trontolla quan el protagonista evoca la seva estada al cau de la deessa de l'amor. Cap retret en aquest sentit (l'escenografia de Wolfgang Gussmann és tan austera com efectiva). Ni tan sols farem cap retret a la supressió de qualsevol efusió balletístico-carnal per a la bacanal, només s'hi podia veure Tannhäuser aclaparat pels seus dubtes. De fet, quan el poeta invoca la Verge Maria, Venus no fuig esperitada sinó que es queda decebuda, i després se'n va tranquil·lament amb un pastor reconvertit en grum.
Un dels aspectes més atractius del muntatge de Homoki és el retrat de la figura d'Elisabeth, en absolut plantejada com l'antítesi de Venus: quan Tannhäuser evoca l'èxtasi de la seva experiència en el veïnatge de Venus, la neboda del Landgraf s'exalta i emociona, sens dubte ansiosa que el protagonista apliqui en ella la mateixa carnalitat. Per això, perquè és l'única que l'entén, el defensa amb ardor davant tothom, i en la seva pregària al tercer acte, la que apareix és, de fet, Venus. No menys intrigant és la figura de Wolfram, amb la seva romança de l'estrella inspirada en les partitures que Tannhäuser deixa, partitures que reprendrà al final de l'obra. Moltes idees, per tant, i no pas poc interessants, però per desgràcia, no acaben de quallar en una conclusió convincent: ni mort ni redempció, Tannhäuser i Elisabeth marxen agafats de la mà. ¿Reconciliació entre l'art visionari de l'artista i la seva necessitat de ser acceptat per la societat? Se non è vero...
PARÍS O VIENA?
Tannhäuser és una òpera amb moltes exigències musicals, la més peremptòria de les quals és comptar amb un tenor capaç de fer justícia a un dels papers wagnerians més extenuants. Peter Seiffert va ser força més que un Tannhäuser plausible per als temps que corren, un intèrpret de veu lírica i ampla i amb una gran seguretat en l'agut. Arribar fresc a la narració de Roma al tercer acte és gairebé una quimera, però Seiffert la va defensar amb una suficiència sorprenent de recursos que compensaven un fraseig que pot guanyar encara en varietat. Al costat de Petra-Maria Schnitzer, Seiffert ha constituït l'equivalent teutònic d'altres cèlebres parelles líriques, com Gheorghiu-Alagna i Dessì-Armiliato. La soprano austríaca va ser una Elisabeth de veu un punt estrident al servei d'un bon gust en el cant que va donar el millor de si en una emocionant pregària. Un pèl descontrolada i amb greus poc consistents, Ildiko Komlosi va ser, tanmateix, una seductora Venus, mentre que Ludovic Tézier (Wolfram) explotava amb màxima efectivitat el seu senyorívol instrument en una primmirada romança. De luxe cal qualificar el Hermann de Franz-Josef Selig, el cantant més matisat de la vetllada, sobretot posat al costat del baladrer Biterolf de Robert Bork.
Les diverses versions de la partitura també poden ser un garbuix, sobretot si es barregen. El Châtelet va optar per l'anomenada versió de París, que va crear un dels escàndols més famosos quan es va estrenar el 1861, quan el nom més apropiat seria el de versió de Viena, a partir de l'edició del 1875 -tot i que Wagner va morir amb ganes encara de retocar coses. Amb una orquestra més bona que no pas excepcional, la Filharmònica de Radio France, Myung-Whun Chung (un dels millors directors del moment, a qui hauríem de veure més sovint per aquestes latituds) va signar una lectura contradictòria amb el minimalisme de la posada en escena: la generositat de la seva batuta, gens barallada amb la delicadesa ni amb el sentit narratiu ni la construcció arquitectònica (imponent el concertant del segon acte), l'èmfasi sonor, el nervi dramàtic van propiciar una versió d'aquelles que t'agafa pel coll i no et deixa ni un segon de respir. Chung no sempre posava les coses fàcils als cantants, però aquests van respondre sense problemes, com també ho va fer el Cor de Radio France, que, esperonat per la batuta, va oferir una entrada dels convidats apoteòsica.
MORT D'AMOR
Quant a prototipus romàntic, pocs rivals té Werther, la criatura goethiana que inspiraria una de les òperes més populars de Massenet, amb un altre garbuix al cap per culpa del seu amor per una dona casada. El Châtelet presentava el dia 29 en concert l'adaptació per a baríton que el músic francès va preparar per al gran Mattia Battistini (la va cantar també a Barcelona a començaments del segle passat), una versió que, per descomptat, sona rara, però no pas malament, sobretot si es té un protagonista com Thomas Hampson, un Werther exultant de veu, fervent, dominat per la passió que el consumeix, en plena sintonia amb la seva extraordinària Charlotte. El cronista no amagarà pas la seva devoció per Susan Graham, refermada aquí per una interpretació sublim dels dos darrers actes (on Charlotte ha de tallar realment el bacallà), gràcies a una veu sedosa, homogènia i un cant escrupolós i modèlic. Stéphane Degout, baríton francès en plena ascensió, va ser un Albert jovenívol, Sandrine Piau una Sophie deliciosa i René Schirrer un Bailli impecable.
Werther és una òpera amb força palla, però s'hi nota l'habilitat extrema de Massenet per saber tocar la fibra sensible, com un massatgista expert: quan no ha de fallar, no falla. Qui sí que va fallar va ser Michel Plasson, incontestable campió de la música francesa i titular durant trenta-cinc anys de l'Orquestra Nacional del Capitole de Toulouse. Si la formació es va mostrar extremament discreta, la direcció de Plasson va ser desendreçada, confusa i sense rumb clar. Els qui es van merèixer de veritat la pluja de flors que va caure al final sobre l'escenari -fins i tot amb perill per a la integritat física- van ser Hampson i Graham.

Xavier Cester
Avui