29/10/2017 |
Els reptes de l’òpera contemporània són diversos i, un d’ells, és l’amotllament dels textos o les idees originals a la concepció d’un llibret flexible i que defugi el caràcter conversacional que al llarg de la història de l’espectacle operístic del segle XX ha funcionat tan sols ocasionalment: l’exemple més clar seria el de Richard Strauss i particularment una òpera com Capriccio. I és que, sovint, determinats títols musicoliteraris pequen d’excés al servei d’un art eminentment sintètic com és l’òpera. Verdi, en una de les cartes que va enviar al sofert Francesco Maria Piave en ocasió de la composició de Macbeth li va etzibar: “Utilitza poques paraules. Poques, però significatives”. I això no sempre passa en creacions operístiques contemporànies, amb textos que resulten interessants i amb músiques suggerents. Però que, en el seu ensamblatge, fan aigües de manera irreversible. Recentment, el binomi entre Kaija Sahariaho i Amin Maalouf potser sigui el que millors resultats ha obtingut en aquest àmbit. I val a dir que l’adaptació que Albert Arribas i Miquel Ortega han fet d’un dels textos més celebrats de Lluïsa Cunillé, Après moi, le déluge, funciona força bé.
El repte no era fàcil, i potser cal assenyalar que no queda del tot clar el desdoblament del personatge invisible -l’ancià congolès que parla en boca de la Intèrpret- i que potser era en mans de Jordi Prat, director escènic del muntatge.
Al marge, doncs, d’aquesta consideració, l’òpera amb música de Miquel Ortega funciona. I això és així en gran part gràcies al mèrit d’una partitura àgil, que cita aires populars (havanera, fox-trot, valsets) amb no poques referències al sarcasme de Kurt Weill, amb la qual cosa es subratlla la denúncia inherent al text originari de Cunillé, que “fa visibe d’una manera punyent la invisibilitat del tercer món”, d’acord amb el text inclòs al dossier de l’espectacle.
La peça, de cambra, és per a dues veus i un conjunt instrumental format per piano, trompeta, clarinet, violoncel i percussió. La solvència dels músics es veu complementada per la parella de cantants, integrada per dos artistes que aquí coneixem bé i que sempre han mantingut el seu compromís amb la creació lírica contemporània: el tenor Antoni Comas i la mezzosoprano Marisa Martins.
L’estat de gràcia del seu rendiment vocal i actoral (amb una gestualització cuidada al detall pel treball del citat Jordi Prat) contribueix a la qualitat de l’espectacle, que es pot veure fins diumenge a la Sala Tallers del TNC.
Jaume Radigales
Núvol