Cerca de notícies

Enquesta

Un mestre en silenci

6/5/2004 |

 

Carlo Maria Giulini, un dels grans directors del segle XX, fa 90 anys.

Per a Carlo Maria Giulini fer música implicava intel·ligència, tècnica i, la cosa més important de totes, l'element humà

Humanitat. Aquest és un dels termes més habituals utilitzats per definir l'estil de Carlo Maria Giulini. Apartat dels podis, el director italià celebra diumenge vinent el seu 90è aniversari.

La carrera de director d'orquestra sol ser una de les més llargues en el món musical. Octogenaris i nonagenaris són figures habituals davant les centúries simfòniques d'arreu del món. La presència alta i senyorívola de Giulini no era una excepció, fins que fa sis anys el mestre -pocs noms mereixen com ell aquest terme- italià va decidir guardar la batuta. Una caiguda durant un assaig el va fer decidir a tancar una carrera gloriosa -"era massa patiment", confessava fa unes setmanes al diarie Le Monde-, començant un silenci que l'ha dut també a apartar-se dels cursos de direcció que fins fa dos anys encara impartia.

Queda, esclar, el seu llegat, preservat en una extensa discografia, i el record dels seus concerts, com els realitzats al Palau de la Música de Barcelona, com una Tercera de Brahms que va fluir amb un lirisme aclaparador o, més enllà d'uns solistes ben lluny del seu nivell, un Rèquiem de Verdi d'una espiritualitat inaprehensible. Dos exemples no pas triats a l'atzar, ja que simbolitzen dos dels àmbits en què Giulini es va moure amb especial encert: el gran repertori simfònic alemany i la música del seu propi país. Dos àmbits en què va aplicar en tot moment el seu irrenunciable credo artístic: "Servir, amb amor".

Per a Giulini fer música implicava tres elements: intel·ligència (en el sentit de comprensió), tècnica per aplicar amb precisió el que ha estat llegit i entès a la partitura, i, el més important, l'element humà. Sense aquest, només hi ha "un bell cadàver, acurat, precís, però fred, sense vida". En el director italià, a més, s'hi troba una elegància innata, una cavallerositat extrema en el seu capteniment dins i fora de l'escenari -després d'una actuació, quan rebia els aficionats al seu camerino, sempre s'aixecava davant una dona per saludar-la-, per res contradictòria amb la intensitat i la concentració de les seves interpretacions.

La formació com a violista de Carlo Maria Giulini és més que evident escoltant les seves interpretacions, per la cura en la construcció de cada frase, la sensació que la base del discurs en la secció greu de la corda està sempre perfectament calibrada, en la certesa que tot l'edifici harmònic està sòlidament fonamentat. Nascut el 9 de maig de 1914 a Barletta, al sud d'Itàlia, Giulini va desenvolupar els seus estudis musicals a Roma, ciutat en què va actuar durant els anys 30 en l'orquestra de l'Augusteo. Allà passarien directors de la talla d'Erich Kleiber, Bruno Walter, Wilhelm Furtwängler, Victor de Sabata, o compositors com Strauss, Stravinsky o Hindemith, la millor escola per a un jove músic que havia tingut temptacions de ser artista de circ. Seria aquesta mateixa formació de l'Augusteo la que dirigiria el 1944 en un concert per celebrar l'alliberament de la capital italiana per les forces aliades.

Durant els anys 50 la carrera de Giulini prendria un gran impuls, amb col·laboracions que ja han esdevingut mítiques, sobretot amb un nom: Maria Callas. La producció del 1955 de La Traviata amb la soprano greco-americana com a Violetta, Giulini al fossat de la Scala de Milà i la posada en escena de Luchino Visconti ha entrat per mèrits propis als annals de la lírica. Tanmateix, Giulini no va tenir mai una relació fluida amb el gènere. Tot i enregistraments magistrals de títols com Le nozze di Figaro o Don Giovanni, de Mozart, o Don Carlo, de Verdi, el mestre es va apartar, des del 1968 fins al 1982, dels teatres d'òpera, tornant amb un Falstaff de marcat caràcter tardoral.
El repertori simfònic ha estat on potser les fites de Giulini han estat encara més indiscutibles, tot i que, com també succeeix amb el camp líric, el seu repertori mai ha estat gaire extens, i, per més inri, mai ha estat gaire temps al capdavant de cap orquestra. Una altra paradoxa, tot i que els seus registres beethovenians són diversos (destaca una portentosa Heroica amb la Filharmònica de Los Angeles, formació de la qual va ser titular fins que la malaltia de la seva esposa el va forçar a tornar el 1984 a Itàlia), mai ha signat cap integral de les nou simfonies del músic alemany.

Per tancar aquest retrat de Carlo Maria Giulini res millor que tornar a les seves pròpies parauales: "La música és una forma d'expressió humana que està morta en la pàgina. Viu quan la primera nota sona i mor quan l'última nota s'extingeix. Després ve l'aplaudiment, bonic però perillós. Sempre dic que no hem d'endur-nos els aplaudiments a casa, els hem de deixar allà. Si signifiquen alguna cosa, no és pas «bravo!», sinó «gràcies»". Justa, gràcies per tot, mestre.

Xavier Cester
Avui