És molt freudià tot plegat. Avui arriba al Gran Teatre del Liceu una producció de L'holandès errant dirigida pel director d'escena i cineasta Philipp Stölzl, que té la particularitat de presentar la història amb una gran càrrega cinematogràfica i des del punt de vista del personatge femení de Senta. De manera que el que es reprodueix a l'escenari és el que ella té dins el cap. “Hem volgut oferir una interpretació contemporània d'aquesta història de bogeria d'una dona que desenvolupa una neurosi a causa de la repressió social, ja que li ha tocat viure en una època molt restrictiva per a les dones, el segle XIX, que només es podien dedicar a cosir”, explicava fa uns dies Mara Kurotschka, codirectora del muntatge.

La història s'ha traslladat a la biblioteca de la mansió del mariner Daland, cap a on Senta, la seva filla, es dirigeix un vespre per llegir un llibre prohibit: la història de l'holandès errant. A partir d'aquí, realitat i ficció s'entrellacen a mesura que la noia va perdent el seny. “Hem ideat dos nivells diferenciats: en un hi ha la noia llegint, i en un altre, emergint d'un quadre, es desenvolupa la història que imagina mentre llegeix.”

La mateixa Senta es desdobla en aquest altre nivell en una noia d'uns quinze anys, que s'enamora de l'holandès. “Vam fer aquest desdoblament perquè Senta és una noia que es nega a créixer i veu l'holandès com el príncep blau que la salvarà.”

Aquesta visió, però, no acaba de convèncer Albert Domen, que cantarà en el paper de l'holandès juntament amb Egils Silinš: “Encara tinc problemes amb aquesta producció perquè no hi trobo el desllorigador, no sé com cantar de manera sincera el meu amor per Senta, quan més que l'estimada sembla la seva filla fràgil”. A més, Dolmen es queixa que durant dues terceres parts de l'obra ha de cantar a una distància de quinze metres: “Però la veu arriba”, assegurava fa uns dies durant la roda de premsa de presentació.

Dolmen ha cantat en diverses ocasions al Liceu i també en una de molt especial; en la darrera producció que es va fer just quan el teatre es va incendiar el 1994, Matías el pintor. “Sento una emoció molt forta cada vegada que canto aquí i per això sempre és un plaer tornar-hi; trobo un públic molt més apassionat que no pas el de la Scala, per exemple; per això m'agrada tornar malgrat les dificultats econòmiques que pateix el teatre i cantem per un caixet reduït”.

En el paper de Senta, debuta en el primer cast la soprano russa Elena Popovskaya, una cantant que va començar com a musicòloga i compositora i finalment va passar a la lírica. Popovskaya assenyala l'actualitat d'aquesta obra wagneriana i de la interpretació que ha fet Stölz. “Mostrar com es va tornant boja és molt pertinent en una època en què molta gent viu en un món virtual, sense tocar de peus a terra, i el seu final és el suïcidi, no pot ser d'una altra manera.”

La soprano va celebrar també el fet de treballar per primer cop amb la directora d'orquestra Oksana Lyniv: “Té un do de Déu, és molt bona dirigint, una persona energètica que fa volar l'orquestra.” “Amb Oksana serà la primera vegada que una dona dirigeix Wagner a l'Estat espanyol, i aquest era un buit que s'havia d'omplir”, hi va afegir Christina Scheppelmann, directora artística del Liceu. Oksana serà la directora musical de l'Oper Graz a partir de la temporada vinent i té previst debutar amb La Traviata.

Aquesta producció de L'holandès errant és de l'Staatsoper Unten den Linden de Berlín i Theater Basel, on es va estrenar el 2009, i posteriorment a Berlín el 2013, que és la que ens arriba a Barcelona. “L'holandès errant és un bon títol per introduir-se en el món wagnerià perquè és de les més fàcils”, opina Kurotschka. Segons Scheppelmann, el tema de la bogeria hi és fonamental: “Wagner no podria haver creat les seves obres si no hagués tingut un punt de bogeria, també.”

L'òpera s'estrena aquest vespre i se'n faran vuit representacions, fins al 28 de maig.