Una associació creada l'any 2010 intenta recuperar de l'oblit Joan Manén (1883-1971), violinista i compositor barceloní amb una obra que engloba música de cambra, simfònica, coral, òperes i ballets i un reconeixement professat en auditoris mundials de gran prestigi. Els esforços de l'associació, integrada per 280 socis, articulen ara el documental Joan Manén. Variacions sense tema, que, després d'una primera projecció, abans-d'ahir, es podrà veure dijous a les 17.00 h als cinemes Aribau de Barcelona, dins del Festival In-Edit. “Parlar tant de Manén com de l'associació era la intenció des d'un bon principi”, explica Jaime Balladas, director –juntament amb Daniel Torres– del film. “Per a nosaltres, els protagonistes són els de l'associació, més que Manén. Són músics joves, fans, fins i tot amb un punt groupie, i tenen una passió increïble per seguir-li el rastre. Mai no vam voler fer un film biogràfic de Manén, sinó descobrir coses d'ell al mateix temps que ho feien els membres de l'associació.”
Destapar capses amb partitures que es creien perdudes i posar en mans d'un luthier un violí recentment localitzat del músic són algunes de les accions de l'associació relatades en el film, que se sobreposa amb astúcia a l'absència d'imatges d'arxiu. “N'hi havia poques, a Televisió Espanyola, però va ser impossible utilitzar-les perquè per a una producció tan modesta com la nostra [el finançament de la qual ha estat via micromecenatge] eren impagables. Manén, en tot cas, no es deixava gravar gaire. Sempre deia que no tenia res a veure com sonava en els concerts amb com sonava en discos de vinil i suposo que, amb les imatges, devia passar el mateix”, s'aventura a dir Balladas.
L'absència d'imatges en viu del violinista, no obstant això, es veu compensada amb testimonis com el de la neboda de Manén, que deixa entreveure algunes de les claus per les quals el seu oncle va caure en desgràcia. “És impossible trobar-hi un sol perquè”, afirma el director. “És el caldo de cultiu que hi havia en aquell país, la seva personalitat difícil i arrogant, el moment històric i musical... són moltíssimes coses i hem volgut ser humils a l'hora d'extreure'n conclusions. El seu caràcter, en tot cas, no li ho va posar gens fàcil. I, segurament, hi va haver certes enveges que no li van anar gens bé. No tant de coetanis seus com Pau Casals i Eduald Toldrà, amb qui sempre va tenir-hi una bona relació, sinó de l'aparell directiu del Palau o el Liceu, en què no participava gaire i ho va acabar pagant. Que era el millor, però, era una cosa que era clara...”.
Joan Manén. Variacions sense tema té entre els seus protagonistes el director d'orquestra Josep Pons, els compositors Joan Guinjoan i Albert Guinovart i la soprano Marta Mathéu, i després del seu pas per Barcelona viatjarà per altres festivals d'arreu del món. Actualment es negocia l'emissió per la televisió.
L'ascens d'Oasis a l'Olimp del pop
Un dels documentals més esperats de la 14ª edició de l' In-Edit és Supersonic, una aproximació als efímers però intensos anys de glòria d'Oasis, en projecció diària fins aquest dijous. El film pren com a punt de partida els dos concerts de la banda al Knebworth Park (per als quals un de cada nou britànics va intentar comprar una entrada) i se submergeix en els orígens familiars dels germans Noel i Liam Gallagher en un suburbi de Manchester, així com les seves batusses monumentals i el seu caràcter arrogant. Tot i que la producció no ha fet que els dos germans enterressin la destral (els testimonis de l'un i l'altre, molts dels quals francament humorístics, es van gravar separadament), els rumors sobre una reunificació del grup han agafat velocitat. Els seus grans rivals en l'era brit-pop, Blur, ni tan sols surten esmentats, però aquests, en un altre film de l'In-Edit (New World Towers, al voltant del seu disc i encara recent tour de reunió), apareixen parodiant Whatever, d'Oasis, en un estudi de gravació.