Cerca de notícies

Enquesta

Eduardo López Banzo. Director d'orquestra i clavecinista: "La música antiga ha airejat les idees"

25/4/2004 |

 

El director i clavecinista Eduardo López Banzo estrena avui al CaixaForum quatre cantates espanyoles de José de Torres i de José de Nebra que va trobar a l'arxiu de la catedral de Guatemala.

"La revolució de la música antiga també va ser obra del públic més progressista"

"M'agrada prendre riscos, que en cada instant la música soni fresca, nova"

Els dos últims enregistraments de López Banzo (Harmonia Mundi) són la sarsuela Júpiter y Semele del mallorquí Antoni de Lliteres amb el grup Al Ayre Español, i Colpa, Pentimento e Grazia, un oratori d'Alessandro Scarlatti que s'enregistra per primer cop, amb l'Orquesta Barroca de Sevilla. Ara, però, ofereix un concert dins del Festival de Música Antiga de Barcelona per presentar obres del repertori espanyol.
M.P. Ve a Barcelona a descobrir-nos José de Torres i José de Nebra. Què ens en pot dir?
E.L.B. Probablement, amb Lliteres i Durón són els quatre grans compositors barrocs espanyols. De Torres i Nebra són dos autors molt desconeguts. Jo m'he passat moltes hores en arxius i m'he dedicat a transcriure aquestes músiques, però segueixen inèdites. Torres ocupa un lloc molt important en la música espanyola perquè crea un nou gènere, la cantata espanyola, basada en el model italià però amb moviments particulars de la música espanyola, amb uns finals bellíssims i unes seguidillas vocals elegantíssimes. Quant a Juan José de Nebra, és el successor natural de Lliteres. Nebra escriu música més galant, més pròxima al que seria un Händel tardà o un Pergolesi, beu dels autors napolitans i escriu una música d'un lirisme meravellós, amb uns recitatius contagiosos. Són cantates per a oboè, dos violins i continu. A Barcelona en farem dues que vam trobar a l'arxiu de la catedral de Guatemala.
M.P. ¿La música que anava a Amèrica era la que a Espanya ja havia envellit?
E.L.B. Sí. A Espanya es feien molts encàrrecs com a símbol d'opulència i aviat passaven de moda i acabaven a les corts d'Amèrica. Allà hi ha moltes obres de la Capella Reial, obres de Lliteres, de Torres, de Nebra, de tots els compositors espanyols importants de l'època. I hi ha un gran corpus de cantates, la majoria per a soprano. Les que nosaltres oferim a Barcelona són per a contralt, un fet curiós perquè fins al moment no hi havia hagut música per a contralt a Espanya.
M.P. Si tots els que fan música antiga toquen amb criteris historicistes, per què la música sona diferent segons qui la dirigeix?
E.L.B. Hi ha dues maneres de fer música antiga: intentar aplicar radicalment les tècniques històriques i jutjar en cada moment com ha de sonar una obra sense haver de decidir en cada semicorxera què vols dir. De mi diuen que no dirigeixo dos concerts iguals. I és que no m'interessa. M'agrada que en cada instant la música soni fresca, nova. Encara que siguem transmissors del passat, no deixem de ser intèrprets. I quan faig Händel, m'imagino que estic davant d'un senyor que era famós per les seves improvisacions, la seva frescor, el seu vitalisme i la seva imaginació. Com puc fer una cosa encotillada? No hem de ser teòrics ni científics, hem de ser músics i creadors.
M.P. Com es pot ser fresc interpretant moltes vegades la mateixa obra?
E.L.B. Prenent riscos. És molt fàcil sortir a dirigir i anar sobre segur, no equivocar-te en cap nota. Jo prefereixo patir un parell d'accidents ben portats però que em permetin fer una cosa molt bonica a continuació.
M.P. ¿La música antiga ha acabat influint en les orquestres simfòniques?
E.L.B. La recuperació històrica de la música té un gran valor. No té res a veure el que escoltem ara amb el que escoltàvem fa 30 anys. D'allò a escoltar una interpretació amb criteris historicistes hi ha un abisme. I això ha influït en les orquestres modernes simfòniques, ja no toquen com abans. Hi ha hagut un airejament d'idees. Abans a cada nota se li volia donar un èmfasi terrible i quedava tot ampul·lós. El que cal fer és treure l'èmfasi d'algunes notes perquè altres brillin més. Aquest és el concepte de la música històrica, redistribuir els pesos. És com la teoria del clarobscur en pintura.
M.P. Fa poc va dirigir una 'Passió segons sant Joan'. Encara es poden dir coses noves d'aquesta obra?
E.L.B. I tant, i molt més convincents! Si no fas això, què estàs oferint? Imitacions. A més, el públic també canvia. La revolució de la música antiga no va ser una cosa només dels músics, va ser també perquè el públic demanava interpretacions diferents i obres noves. Parlo del públic més progressista, perquè segueix existint un públic molt conservador. Cal tenir una mica més de curiositat per conèixer obres i interpretacions noves.
M.P. Després de 16 anys, el seu grup Al Ayre Español ha evolucionat d'una manera espectacular.
E.L.B. Ha estat una evolució plena de troballes, d'encontres amb molts bons músics i de molta gent que ha conegut la música espanyola a través nostre. I me'n sento molt orgullós. Ara ha arribat un moment d'una nova etapa per a mi. Seguiré amb la música espanyola, però vull alternar-ho amb novetats internacionals i noves versions d'obres molt conegudes, com la Passió de Bach. També acabem de crear una orquestra barroca amb el suport de la Diputació General d'Aragó i amb seu a l'Auditori de Saragossa. Pel que fa als concerts, dirigiré al novembre la Simfònica de Tenerife amb la 95 de Haydn i la Linz de Mozart, i també la Simfònica de Castilla y León altre cop amb la 95 de Haydn i la 39 de Mozart i la Simfònica de Galícia amb la Resurrecció de Händel. Per a mi és un repte que una orquestra simfònica soni diferent per un dia. I amb el temps m'agradaria dirigir l'òpera Genoveva, de Schumann. M'agrada molt el repertori vocal romàntic.
M.P. La música antiga ha canviat molt en aquests vint anys.
E.L.B. Fa vint anys era embrionària. Ara ha adquirit un rang professional alt i les orquestres barroques ja poden competir amb les simfòniques. Però això també vol dir que estem en un moment perillós, de poder perdre aquesta frescor per la qual hem lluitat tant.

Marta Porter
Avui