Cerca de notícies

Enquesta

Tres pianistes i un barber

24/4/2004 |

 

En una temporada especialment fructífera pel que fa a la visita a casa nostra de pianistes de primer ordre (Pollini, Sokolov, Argerich, Volodos, Zacharias), la darrera setmana ha viscut tres concerts que permeten reflexionar més enllà de les actuacions en concret i dels seus resultats, i recuperar el sempitern debat sobre on és el límit, la difusa -però ben real- frontera entre llibertat recreadora i caprici, entre fantasia i extravagància, entre el paper de l'intèrpret i el respecte al compositor. En el fons, es tracta d'un simple problema òptic.
Per poder veure una obra musical, l'espectador necessita unes ulleres en forma d'intèrpret que li garanteixin una visió apropiada. Hi ha lents que serveixen com una lupa que augmenta milions de vegades les virtuts, l'impacte i la força de l'obra i el seu autor, aquests són els veritables genis de la interpretació, una minoria selecta que pot ser abrusadora en la seva intensitat. La majoria dels grans intèrprets pertanyen a la categoria de les lents de gran nitidesa que, sense perdre una imprescindible visió pròpia acolorida per la personalitat intransferible de cadascú, esdevenen els transmissors més fiables de les intencions dels compositors. En aquest capítol s'inclou un subgrup més aficionat a aquestes ulleres de disseny de vidres reduïts que permeten una visió igualment clara, que, tanmateix, esdevé una mica borrosa només que moguis els ulls una mica per dalt o per baix. Finalment, hi ha els vidres distorsionadors que volen demostrar abans que res la perícia o la suposada originalitat de l'intèrpret, deixant en segon terme l'obra. De tot una mica hi ha hagut aquests dies, a més, amb Beethoven com a nexe comú per poder fer millor les tan odioses com necessàries comparacions.

DEBUT AFORTUNAT
Avalat per una excel·lent reputació, Paul Lewis va protagonitzar el dia 21 al Palau de la Música, dins de la II Temporada de Cambra d'Ibercàmera, un dels millors debuts a casa nostra de la temporada. D'entrada, algú que programa Ferruccio Busoni ja mereix que se'l prenguin molt seriosament. La primera part va ser un exemple de planificació intel·ligent de les obres: la sublimació del cant dels gondolers de l'ondulant Barcarola de Chopin va introduir l'Elegia núm. 2 'All'Italia' de Busoni, mentre que l'Elegia núm. 1 'Nach der Wendung' del més germanitzat dels compositors italians, amb els seus ecos del Liszt de la darrera etapa -traduïts pel pianista britànic amb concentrada poesia-, va ser el pòrtic perfecte dels Cinc preludis op. 74 de Scriabin. Lewis va recrear l'angulositat, els perfils desllorigats d'unes peces que pertanyen ja a l'època del total desvari místic del compositor rus. Una lectura més enfollida, més turmentada d'aquesta música malaltissa és perfectament possible, però Lewis va fer més que bé en preservar la seva salut mental. La lleugeresa fantasmagòrica d'una nova elegia de Busoni, la cinquena, Die Nachtlichen. Vals va ser una bona porta de sortida del reclòs univers de Scriabin, mentre que les emocions contrastades de la Balada núm. 4 de Chopin -amb quina encisadora simplicitat va frasejar Lewis la introducció, com va acumular, amb un perfecte sentit arquitectònic, la tensió al final de la peça- tancaven una primera meitat de la vetllada que ja va deixar ben establertes les armes més que considerables del pianista britànic.
La segona part encara va ser millor, ja que l'equilibri que mostra Lewis entre una musicalitat elegant i controlada i els esclats de temperament allà on fan falta, sense excessos ni efectes gratuïts, són ideals en Beethoven. El primer temps de la Sonata núm. 27, amb la seva dialèctica impecable, va donar pas a un Rondó durant el qual cada reaparició del tema central era cada cop més entendridorament exposada. En la Sonata núm. 32 la comparació és obligada amb la versió oferta aquesta mateixa temporada per Grigori Sokolov. El rus és un geni que ens va transportar a regions inabastables, però el britànic és un gran músic que ens va exposar de forma diàfana la magnitud de l'obra beethoveniana, amb la tensa argumentació d'un primer temps en el qual fins i tot també hi va haver la fisicitat d'una tècnica posada al límit (que no superada) de les seves possibilitats, amb la sàvia gradació de les variacions de la sublim Arietta, amb Lewis conduint l'espectador per cada estadi amb una fluïdesa irreprotxable. Els impagables segons de silenci (massa curts, no hi ha cap pressa per aplaudir) que van seguir al darrer acord de la sonata van ser el millor premi a aquesta estimulant vetllada.

DEBUT MENYS AFORTUNAT
Beethoven i Chopin també van estar presents en el recital amb el qual Valeri Afanassiev es presentava a l'Estat, el dia 20, dins del cicle Euroconcert, de nou al Palau de la Música, un recital als antípodes del de Lewis en què l'intèrpret semblava voler-se anteposar al compositor. Esclar que tot és subjectiu, i la seva lectura del Largo introductori de la sonata La tempesta pot ser vista com una extravagància inacceptable, o com un gest retòric que, amb la seva premeditada morositat i amb aquests sons flotants, ens volia transportar a una altra dimensió. En tot cas, tant en aquesta sonata com en la Pastoral, el Beethoven d'Afanassiev es va caracteritzar per una gairebé perversa atenció al detall, una visió microscòpica que no deixava cap nota sense posar en relleu (la qual cosa en si mateixa no és pas dolenta), però que perdia el bosc de vista, propiciant a vegades un flux discontinu del discurs i transicions abruptes. El seu pas per cinc poloneses de Chopin també va despertar sensacions enfrontades. Unes eixordadores tercera i sisena, amb un ventall dinàmic que amb prou feines baixava del forte i un so saturat i no gaire agradable van ser el punt més baix, mentre que, per contra, la segona va esdevenir un veritable poema simfònic.

BEETHOVEN EMPETITIT
La Fundació La Caixa sembla apostar per la jivarització de la seva oferta musical. Després d'una Passió segons sant Mateu minimalista (en efectius, no en qualitat), un Festival de Música Antiga presidit per actuacions de format reduït va quedar inaugurat el dia 17 per una versió empetitida dels dos darrers concerts per a piano de Beethoven. A l'església de Sant Felip Neri es van aplegar els grups Cristofori i Nachtmusique, amb una formació de vent habitual, però amb només set cordes per acompanyar el pianoforte d'Arthur Schoonderwoerd. Hi va haver guanys -el diàleg amb un vent esplèndid va ser d'una intimitat emocionant- però també pèrdues -el so de la corda va ser massa escanyolit, la qual cosa va aigualir i molt la contraposició amb el solista al temps lent del Quart concert, a més la coordinació no sempre va ser impecable. Tanmateix, l'esperit beethovenià, el tremp, l'energia del compositor de Bonn, sí que hi eren ben presents, un esperit que hauria estat més evident si el mecanisme eficient de Schoonderwoerd hagués estat acompanyat per més fantasia en un fraseig que va volar a ras de terra de forma ben ensopida. Com a ras de terra continuen els programes de mà del festival, com cada any innecessàriament pobres.
D'ensopiment no n'hi va haver gens ni mica en el concert familiar del festival, el dia 18 a CaixaForum. Carles Riera i Oriol Broggi han condensat en només una hora i de forma eficaç les dues grans òperes basades en el barber més famós de la història, Il barbiere di Siviglia i Le nozze di Figaro, en un espectacle, Fígaro! Fígaro!, fresc, amè (impagables moltes de les línies de la traducció de Miquel Desclot), divertit (enginyosa la forma d'explicar el canvi de tessitura del comte d'Almaviva entre les òperes de Rossini i Mozart) i ben servit tant a nivell escènic com musical. Un remarcable octet de vent més contrabaix van acompanyar un quartet vocal en el qual Joan Martín-Royo, una de les perles de les noves fornades de cantants, va lluir calidesa vocal i simpatia actoral com al manefla Fígaro. Esplèndids també el baix Marc Canturri i el tenor Mikel Atxalantabaso, mentre que la soprano María Escobar es va trobar més còmoda amb Rossini que amb Mozart.

Xavier Cester
Avui