Cerca de notícies

Enquesta

Anys daurats a Munic

18/9/2016 |

 

La Bayerische Staatsoper, és a dir, l’Òpera de Munic, és probablement el teatre que més expectatives desperta en aquesta temporada 2016-17. I és així per la varietat i amplitud de la seva programació, per la gran qualitat de la seva orquestra i cor i, sobretot, perquè entre els habituals de la casa reuneix tres dels noms clau del panorama operístic actual: el gran tenor del moment, Jonas Kaufmann, i la seva partenaire ideal, Anja Harteros. Ambdós acudiran fidels a les seves cites muniqueses com en els darrers anys. Però, sobretot, l’expectació se centra en el director musical, Kirill Petrenko, que després del seu sonat nomenament com a titular de la Filharmònica de Berlín sembla que tot el que toca ho converteix en or.

Petrenko és director titular de la casa des del 2013 i ho serà, en principi, fins al 2020, any en què s’haurà incorporat definitivament com a director titular a Berlín substituint Sir Simon Rattle. Un nomenament que va despertar l’estupor del món musical però que la trajectòria de Petrenko està confirmant com a gran encert.

A la Bayerische Staatsoper, Petrenko ha pres el testimoni d’una tradició de directors gloriosa, que passa per Hans Von Bülow –el primer gran director professional de la història, a qui el seu estimat Wagner va pispar l’esposa–, Herman Levi, director jueu a qui Wagner va encarregar l’estrena de Parsifal a Bayreuth, o el mateix Richard Strauss, qui va estrenar a Munic dos títols propis, com ho van fer també Wagner o Mozart al seu moment. Més recentment, a l’Òpera de Baviera han gaudit de la batuta del mític i impertèrrit Hans Knappertsbusch, el sovint poc valorat Rudolf Kempe, l’explosiu Georg Solti, l’eficient Wolfgang Sawalisch, potser el darrer gran Kappellmeister, l’hiperactiu Zubin Mehta o el modernista Kent Nagano. D’això se’n diu “gran tradició musical” i la resta, com deia aquell, és silenci.

Petrenko, que serà el primer director rus i jueu de la Filharmònica de Berlín, té unes característiques poc habituals entre els directors d’avui dia: es troba igual de còmode en el repertori operístic i el simfònic. I encara més, en el repertori operístic es mou igual de bé amb Lucia o Tosca que amb l’Anell del Nibelung o El cavaller de la rosa. Un fet rar. Però és que de la seva batuta es desprèn sempre una energia i una sensació de novetat, de descoberta permanent, que en alguns aspectes remet a l’enyorat Carlos Kleiber. Home discret i tímid, honest i treballador, desconegut del gran públic, es troba, als seus 45 anys, al cim de la direcció orquestral però amb tot per fer. Una paradoxa fascinant.

Aquesta temporada Petrenko dirigirà, en un tour de force admirable, fins a set produccions, tant a la temporada regular com a l’intens festival de juliol, trenta dies de festí musical que reuneixen alguns dels plats forts de la temporada i algunes novetats. I quines produccions! Reprendrà els seus triomfants Mestres Cantaires de Nuremberg amb un equip impecable (Wofgang Koch com a protagonista amb Zeppenfeld i Emma Bell) i la cirereta del Walther Von Stolzing immillorable de Jonas Kaufmann.

No serà l’únic títol wagnerià que assumirà Petrenko, ja que també dirigirà Tannhäuser amb un altre cast que desperta importants expectatives: l’altre gran tenor wagnerià de l’actualitat –amb el permís d’un descobriment recent, Andreas Schager–, Klaus Florian Vogt, serà el protagonista acompanyat de la diva de la casa, Anja Harteros, Elena Pankratova, la nova Kundry de Bayreuth, com a Venus, i un consumat liederista com a Wolfram ideal, Christian Gerhaher. Si en el cas dels Meistersinger torna la controvertida producció de David Bösch, Tannhäuser no serà menys polèmic, ja que el fascinant Romeo Castellucci assumirà la mis-en-scène. Més enllà de gustos pel que fa al vessant teatral, aquests dos títols són caviar del bo pels wagnerians. Dos títols wagnerians… i dos de Richard Strauss dirigirà Petrenko en la ciutat fetitxe del compositor. La immensa Dona sense ombra, sempre un repte majúscul, amb Botha, Pieczonka, Schuster, Kock, Pankratova i direcció escènica de Warlikowski, així com la reposició de la vella producció de Jürgen Rose i Otto Schenk d’El cavaller de la rosa (ni més ni menys que Anne Schwanewilms, Günter Groissböck, Angela Brower, Markus Eiche i Hanna-Elisabeth Müller).

Tot i haver-se format a Viena, Petrenko no oblida els seus orígens russos i la música d’aquest país. Aquest any en deixarà constància de la seva afinitat amb el repertori rus amb l’òpera de Xostakòvitx Lady Macbeth de Mtsensk amb la seva esposa, la soprano Anja Kampe, com a protagonista. El director culminarà aquesta intensa temporada dirigint l’opereta de Johan Strauss Die Fledermaus per cap d’any –una tradició dels teatres de l’ària alemanya per aquestes dates, com ho és també la programació de Hansel i Gretel i La flauta màgica, presents en la temporada nadalenca de Munic enguany– i la reposició de la recentment estrenada South Pole de Miroslav Srnka, mostrant el seu interès per la música d’avui, amb el mateix equip de l’estrena que inclou a Rolando Villazón, per força a la recerca de nous repertoris, i Thomas Hampson, acompanyats de la mezzo Tara Erraguht, molt present aquesta temporada, i Mojca Erdmann.

Però Petrenko no serà l’únic gran director que passarà per l’Òpera bavaresa. També trepitjaran el podi Mikhail Jurowsky amb el poc habitual Àngel de foc de Prokòfiev amb regència de Barry Kosky (responsable de la celebrada Flauta màgica del Liceu); un altre dels grans, Andris Nelsons, serà present dirigint a Kristine Opolais com a Ruskala i Ingo Metzmacher assumirà la fascinant òpera de Schreker Die Gezeichneten en producció de nou de Warlikowski.

Un altre esdeveniment, malauradament excepcional, es produirà al fossat, i és que dues directores assumiran quatre produccions importants del cartellone de la Staatsoper. A l’habitual Simone Young, que dirigirà Fidelio en la proposta de Calixto Bieito (Vogt, Kampe, Lundgren, Groissböck) i Tristan (Gould, Pape, Libor, Paterson) s’afegeix l’emergent Oksana Lyniv amb Ariadne auf Naxos (Karita Mattila) i Lucia di Lammermoor, una de les joies del belcanto, amb Damrau, Castronovo, Piazzola assumint la part vocal.

Precisament el bel canto estarà prou ben servit aquesta temporada a la Bayerische Staatsoper. A part de Lucia, de Donizetti es donarà La Favourite en la versió original francesa i un cast més que interessant encapçalat per la gran Elina Garanca ben acompanyada per Mathew Polenzani i Marius Kwiecen com a Alphonse i també es podrà assistir a l’homenatge anual a Edita Gruberova, que oferirà el seu recordat Roberto Devereux rodejada de companys de nivell: Charles Castronovo, Simone Piazzola i la cada vegada més internacional Clementine Margaine. I pels sibarites del belcanto, concretament del Rossini seriós, hi ha una cita ineludible amb la fantàstica Semiramide, rol que debutarà ni més ni menys que Joyce Di Donato en un pas més cap a territoris desconeguts. La seva mezzo serà la no menys estupenda Daniela Barcellona i els rols masculins aniran a càrrec del gran Lawrence Brownlee, baixa lamentada en el recent i sensacional Otello de Rossini al Liceu, i el baix Alex Esposito en l’exigent paper d’Assur. Dirigirà Michele Mariotti, director musical del Rossini Festival de Pesaro.

I no podia faltar una bona dosi de Verdi. I Verdi ben servit, cosa gens fàcil en general. A les proves ens remetem: Netrebko serà Lady Macbeth (Vassallo serà el seu torturat marit), Maestri (qui si no?) serà Falstaff i Kaufmann i Harteros protagonitzaran La forza del destino i Andrea Chenier de Giordano ja en el festival de Juliol. Qui en dóna més?

Doncs sí, encara n’hi ha més. Els amants de l’òpera francesa tenen el seu cap de setmana a Munic, on podran veure Els contes d’Hofmann protagonitzats per un dels cantants interessants del moment, el tenor Michael Spyres, acompanyat per Damrau en els quatre rols femenins, així com per Abdrazakov en els quatre malvats i la reposició de l’exitosa La juive de l’any passat amb Roberto Alagna i la triomfadora d’aquelles funcions, la seva esposa Aleksandra Kurzak. Avís per a operistes sensibles: la producció és d’un tal Calixto Bieito.

I ja per acabar, unes quantes perles que trobem rebuscant pels racons d’una temporada envejable: la intensa Jenufa de Janacek tindrà com a protagonistes alternatives a Sally Mathews i Eva Maria Westbroek, acompanyades per tres interessants tenors (Skelton, Breslik i Cernoch) i les grans Hanna Schwarz i Karita Mattila fent de contrapunt. Interessant per poc habitual l’Oberon de Weber amb la parella Dasch i Prégardien (fill) dirigits per Ivor Bolton i, pel que fa a noms, destacar la Violetta Valery de Sonya Yoncheva amb el Germont de Nucci; Camarena, Regazzo i Tharaugt a La cenerentola; Nina Stemme interpretant Elektra i Turandot i, per acabar, una nova producció de The consul, de Menotti, un compositor que, a poc a poc, comença a treure de nou el caparró en els grans escenaris internacionals tot i haver estat permanentment menystingut per la intel·liguèntsia musical. Estarà arribant el seu moment?

Antoni Colomer
Núvol