Les persones amb el cartell Suche Karte (Busco entrada) hi tornaven a ser, nombroses, com en les grans ocasions del Festival de Bayreuth. I la d’ahir ho era. S’inaugurava aquesta edició amb l’estrena d’una nova producció de Parsifal, de Richard Wagner. No obstant, el verd turó ja no era el lloc obert de sempre. Els recents atemptats a Alemanya i una posada en escena amb elements relacionats amb l’islam van imposar tals mesures de seguretat que el festival més aviat semblava una Fortalesa Bayreuth.

  La representació es va saldar amb un gran èxit personal de Klaus Florian Vogt com a protagonista, posseïdor d’una veu blanca que està adquirint molt més color; d’Elena Pankatrova com a Kundry, que debutava a Bayreuth, i de Georg Zeppenfeld com a Gurnemanz. Èxit també del cor i l’orquestra dirigida per Hartmut Haenchen, que substituïa Andris Nelsons, a qui cabria retreure un tempo massa lent.

La posada en escena va merèixer escasses esbroncades, malgrat que el treball d’Uwe Eric Laufenberg aporta molt poc al desenvolupament de la història que explica Wagner. Parsifal, basada en els poemes èpics medievals de la saga artúrica, explica la història d’un jove que va a la recerca del Grial, custodiat pels cavallers d’una comunitat en què la màxima autoritat, Amfortas, està malalt per haver pecat. Parsifal, pur i innocent, redimirà la comunitat –i de passada, tot el món– de la decadència.

Laufenberg ha centrat la seva versió en les tensions religioses actuals. Situa l’obra en una església cristiana malmesa en algun lloc del Pròxim Orient, on els monjos acullen refugiats de totes les religions. Compassió i servei, unes característiques que Wagner reflecteix a l’obra. No obstant, la posada en escena adopta camins excessivament simplistes, amb soldats armats fins a les dents que arriben i se’n van –un d’ells és el mateix Parsifal–, i amb un abús de la iconografia cristiana feta de crucifixos.

La simbologia musulmana es fa present en el segon acte, al castell màgic de Klingsor, l’expulsat de la comunitat per no haver sabut controlar el seu desig sexual i haver-se castrat. Aquí Laufenberg converteix el castell en una espècie d’harem o hamman en què les noies-flor originals van cobertes amb el nicab per treure-se’l i seduir Parsifal. D’aquest castell màgic, el soldat Parsifal en surt convertit en milicià gihadista vestit de negre.

Sorpresa final

En el tercer acte, l’església que apareix al principi està més destruïda. El gran moment en què Parsifal, després de ser reconegut com el redemptor, assumeix aquesta funció i es produeix l’encantament del Divendres Sant és pla i ridícul. La vegetació que ha inundat el temple en la seva decadència adquireix esplendor i apareix una cascada en la qual unes noies es banyen despullades mentre el temple s’omple de gent de les tres religions del Llibre.

Laufenberg havia definit la seva posada en escena de Parsifal com a panreligiosa, però depara una sorpresa final. El protagonista trenca la creu feta amb la llança sagrada i la tira al taüt de Titurel, pare d’Amfortas. El mateix fan els refugiats amb els seus símbols religiosos. La utopia que Wagner deixava oberta és, segons Laufenberg, la d’un món sense religió.