La flauta màgica de Mozart torna al Liceu demà amb una aclamada producció de la Komische Oper de Berlín inspirada en el cine mut. La imaginativa, sorprenent i animada creació acomiadarà aquesta temporada i obrirà la pròxima al setembre. La companyia britànica 1927 va fer el seu debut a l’òpera amb aquest muntatge el 2012 i ha tingut tant èxit que no para de rebre ofertes per crear-ne més.

«Quan vam aceptar la proposta de Barry Kosky, director artístic de la Komische Oper, no sabíem on ens ficàvem. Mai havíem escoltat La flauta màgica. Va ser una temeritat acceptar el repte. Per sort, nosaltres, com Tamino, el protagonista, vam superar totes les proves», explica la directora d’escena, Suzanne Andrade, fundadora de 1927 juntament amb l’il·lustrador Paul Barritt. Tots dos van estar assessorats per Kosky, que també firma com a director d’escena i els ha encarregat un nou projecte per al 2018: un programa doble amb L’enfant des sortilèges, de Ravel, i Petruixka, de Stravinsky.

«Només havíem vist una òpera a la nostra vida. Mai em vaig imaginar que entraria en aquest món. La immersió amb La flauta màgica ha sigut el nostre baptisme de foc», diu Andrade. Tant ella com Paul Barritt, responsable de les il·lustracions i la videocreació, recorden com un malson l’elaboració del muntatge. «Com que no sabíem llegir partitures, havíem d’escoltar una vegada i una altra els passatges fins a aconseguir sincronitzar música i imatges». Ara riuen, però van estar a punt de col·lapsar-se.

PLENA DE ‘HITS’ / La flauta màgica està plena de hits de la lírica que fins i tot qui no hagi escoltat mai l’obra de Mozart coneixerà. El llibret que Emmanuel Schikaneder va realitzar basant-se en un llibre de Jacob Lebeskind mostra un duel filosòfic entre el bé i el mal, la llum i la foscor. Està plena de simbolismes i de referències a la maçoneria.

Però la versió de la companyia 1927 se centra principalment en la història d’amor entre el príncep Tamino i Pamina, filla de la Reina de la Nit. La seva mare li demana a Tamino que la rescati de mans de Sarastro, que l’ha segrestat. Ell, enamorat de la noia només de veure el seu retrat, hi accedeix. A canvi podrà casar-se amb ella. Tamino anirà a buscar-la ajudat per Papageno, però per aconseguir el seu objectiu haurà de superar una sèrie de proves plantejades pel gran sacerdot Sarastro.

ICONES D’UNA ALTRA ÈPOCA / En aquest muntatge, Papageno llueix americana i barret de palla; és gairebé un clònic de Buster Keaton a El maquinista de la general. Per la seva part, Pamina recorda l’estrella del cine mut Louise Brooks a Lulú. La Reina de la Nit és una immensa reina aranya, i el sacerdot Sarastro i els seus seguidors estan caracteritzats com l’Abraham Lincoln d’El naixement d’una nació de D. W. Griffith. Monostato es transforma en el Nosferatu de F. W. Murnau.

Les referències al setè art són constants. Les projeccions, amb traç artesà –1927 fuig dels dibuixos digitals–, alternen les referències al cine d’una altra època amb conceptes de l’actual. Els dissenys juguen amb l’expressionisme del cine mut, les ombres xineses, els dibuixos en blanc i negre i els dissenys de colorista estètica pop. Fins i tot hi ha referències als dibuixos de Walt Disney dels anys 20.

Convertir la peça en una obra de cine mut ha obligat a canviar coses. Per exemple, eliminar els passatges parlats del singspiel, comèdia musical amb diàlegs i música. En el seu lloc només es projecten certes frases, com en el cine mut. «Aquests passatges es lliguen amb la música d’un fortepiano amplificat, que completa la banda sonora original amb les fantasies en re menor i do menor de Mozart. D’aquesta manera s’ha alleugerit bastant l’òpera, que dura una mitja hora menys», explica Henrik Nánási, el director musical i responsable de l’estrena mundial el 2012.

«Evidentment, es perden algunes coses amb aquesta versió, on tot ha d’encaixar. Però el resultat és magnífic i el públic surt encantat. El ritme és àgil i dinàmic». Paul Barritt, autor de les imaginatives il·lustracions, opina el mateix. «Molta gent a qui no li agradava l’òpera ha canviat d’opinió. És ideal per introduir neòfits, com ho érem nosaltres, en el gènere».