Cerca de notícies

Enquesta

La pedrera de les orquestres

21/6/2016 |

 

La setmana passada vam assistir al cicle Grans Conjunts, en el qual els alumnes de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) van acomiadar el curs amb diferents concerts finals que us estem explicant aquí a Núvol. El dimecres fou el torn de l’Orquestra Simfònica, amb un exigent programa dedicat a Brahms i Debussy que dirigí Salvador Mas a la Sala Pau Casals de l’Auditori; un concert que van repetir el divendres al Teatre l’Atlàntida de Vic.

Salvador Mas ja ens ho havia advertit, s’enfrontaven al Gran repertori. El programa presentat endevinava un concert de molt interès musical, malgrat tractar-se d’obres molt recurrents i escoltades: precisament, si ho són és per alguna cosa (a vegades també pequem de cert esnobisme en el gust, altrament justificat, que trobem per les joies desconegudes). Però sobretot, i aquest era l’esperit i raó de ser del concert, era un repertori de gran exigència pels joves músics que ara acaben el curs d’enguany. Alguns d’ells, segurament, també finalitzaran aviat els seus estudis superiors i s’enfrontaran a la realitat del món musical professional, no sempre benèvol amb l’indiscutible talent en brut que any rere any es gradua als nostres conservatoris. Abans, però, van tenir l’oportunitat de provar-se a sí mateixos en el gran format i en una sala com a de l’Auditori.

El concert arrencà amb la Simfonia núm. 3 en Fa major op. 90 de Johannes Brahms. Els estudiants de l’ESMUC van desenvolupar la sòlida estructura simfònica del compositor alemany amb la solvència i aplom de qui domina prou l’ofici com per considerar-se’n professional amb totes les lletres. L’orquestra del conservatori demostrà la seguretat d’uns intèrprets joves només en cos, madurs en esperit i musicalitat, per bé que en determinats passatges sí s’evidencià una manca de perspicàcia i ofici (quelcom que només donen els anys) a l’hora d’expressar les subtileses d’una obra del Brahms ja consagrat, que planteja interessants desviacions del cànon beethovenià que ell mateix havia evolucionat i consagrat com al gran simfonista romàntic que fou. Això es veié, per exemple tant en la falta de tensió dels pianos com en uns crescendos del primer moviment, que mossegaven poc en relació a les possibilitats de l’escriptura. En aquest sentit, potser aflorà un dels pocs, i per altra banda comprensibles i lògics, aspectes més fluixos de la vetllada: un excés de concentració i pulcritud acadèmica en detriment de l’agosarament i la provocació.

Tanmateix, tot s’ha de dir, la delicadesa fràgil de l’”Andante” fou resolta amb brillantor. Les subtils entrades dels vents eren d’alt risc, així com els unísons entre fustes i metalls o el quasi xiuxiueig dels violins (aprofitem aquí per destacar unes cordes empastadíssimes i de color rodó durant tot el concert!). Fins i tot el pic d’intensitat del moviment es conduí magníficament, amb la contenció i emotivitat, revelada en la justa mesura, que abans havíem trobat a faltar.

El tercer moviment, el més cèlebre, destacà sobretot per les diferents intervencions solistes, totes d’altíssim nivell, i revelant altra vegada la sòlida formació musical que reben els nostres estudiants. Despullant-se de la protecció del tutti o la secció corresponent, els joves solistes no van errar ni en notes ni en fraseig i musicalitat, fins i tot la sempre patidora trompa, mentre els seus companys teixien un suau i entenimentat acompanyament que acaronava els diferents temes que anaven passant d’una mà a l’altra sense trencar un fil imaginari de dolçor. El final de l’obra, en canvi, fou el que acumulà més imprecisions, també per part de les cordes, desbordades rítmicament per la velocitat. Això no enterbolí, però, un passatge final brillant i vibrant on els defectes, més que culpa de l’orquestra, els atribuiria a una direcció incapaç d’equilibrar les seccions per tal de lidiar amb l’acústica impossible de l’Auditori: tal com li passa a la pròpia OBC, els metalls desapareixen si intenten apianar (i amb el conseqüent perill d’errors en l’emissió) però saturen completament el so en tocar fort, fent que les esforçades cordes quedin ensordides i anul·lades. Aquí sí que hauria calgut més caràcter i taules per resoldre-ho.

Aquesta situació és feu molt més evident en les dues altres obres del concert, el Prélude à L’après-midi d’un faune i el sublim tríptic de La Mer, peces construïdes molt més a partir de la recerca del color i la textura, més sensitives i menys abstractes que la simfonia de Brahms. Les obres de Debussy van patir un constant domini excessiu del vent, cosa que no treu mèrits a una interpretació molt solvent d’una peça de considerable dificultat tècnica, i també expressiva.

Haver fet tanta fortuna potser és quelcom que juga en contra aquestes magnífiques pintures sonores amb les que el compositor francès trenca els esquemes romàntics i inaugura una nova paleta musical que omplirà de nous traços la modernitat que inaugurarà el nou segle. Tant a prop de Brahms en el temps i alhora tant lluny. L’esbós vaporós i evocador de Debussy perfila una aquarel·la d’ensomni que s’apoderà de l’orquestra i el públic. Com he dit abans, si han agradat tant és perquè realment són peces extraordinàries. Les esmentades imprecisions esdevenien merament anecdòtiques. L’orquestra de l’ESMUC anà de menys a més després d’un inici molt dubitatiu que sembrava dubtes per l’entrada de la delicada flauta del faune, però la magnífica intervenció solista, vellutada i delicada, irradià el caràcter necessari als seus companys. Cada solista fou excel·lent, i el clímax de La Mer una veritable i inhòspita onada marina que ens arrossegà.

L’únic que podria criticar a nivell estilístic fou la pròpia direcció de Mas. Estàtic i cerimoniós, el seu gest encaixava perfectament amb la solemnitat de Brahms, però penso que no corresponia a un Debussy que, sense tampoc haver de caure en histrionismes intranscendents, demanava un gest més plàstic i sinuós com les pròpies ones del mar, una empatia gràcil i una proximitat emotiva que els joves intèrprets, segurament encara necessitats d’un mestre que els guiï més a prop, haurien agraït.

No puc acabar aquesta crítica, però, sense fer esment a un fet que lluny de ser anecdòtic em sembla importantíssim. En acabar el concert, una estudiant va llegir un breu manifest explicant el descontentament dels alumnes en quedar fora de les negociacions entre l’ESMUC i l’Auditori per replantejar la participació del conservatori a la programació de la sala. Sense voler entrar en disputes institucionals del propi centre, només diré que clama el cel que a un conservatori superior com l’ESMUC li manqui quelcom tan elemental com una sala d’audicions com cal per a que els seus estudiants puguin mostrar al públic els seus progressos. El músic es fa tocant en públic, i el concert hauria de ser part innegociable de tot pla curricular, tal com passa a altres centres. Compartint edifici, encara és més notori que cap sala de l’Auditori compleixi aquesta funció en exclusiva. L’experiència d’aquest concert demostra que el talent que tenim a casa mereix la difusió, atenció i promoció tant o més que molts intèrprets convidats que acaparen massa sovint l’atenció de les sales, i fent mea culpa, també dels mitjans.

Martí Marimon
Núvol