Agenda
Notícies
Després de debutar, el desembre passat al Liceu, en el paper d'Edgardo a Lucia di Lammermoor i de triomfar, poques setmanes després, al Palau de la Música amb un recital amb àries i cançons populars napolitanes, Juan Diego Flórez (Lima, 1973) torna avui a Barcelona per cantar, en aquesta ocasió, al Festival de Pedralbes (22.00 h; entrades disponibles). Flórez, reconegut com un dels grans tenors actuals, actuarà acompanyat de la Barcelona ARTS Symphony Ensemble, dirigida per Guillermo García Calvo.
Se li fa estrany fer recitals, com el d'avui, a l'aire lliure?
És diferent, naturalment. En un teatre escoltes la teva veu d'una manera més pura, però n'he fet molts, de concerts a l'aire lliure, ja que també forma part del meu ofici. El que és important és que l'amplificació no sigui excessiva...
Què ha determinat l'elecció del programa i de la soprano que l'acompanya?
Sé que cantar amb una soprano pot ser tot un reclam, en concerts d'aquesta mena, així que vaig convidar Joyce El-Khoury, una cantant canadenca-libanesa amb qui només he actuat un cop al Líban i que em va deixar fascinat. La primera part està dedicada a l'òpera francesa, amb dues àries i un duo de Romeu i Julieta, i a Verdi. I, en la segona, canto àries conegudes [Una furtiva lacrima, de L'elisir d'amore de Donizetti, i La donna è mobile, del Rigoletto de Verdi]. També hi haurà propines, però no es poden avançar.
Fa temps que és al cim. Quins reptes es tenen, quan s'està tan amunt?
Estic expandint el meu repertori, i ho faig amb molt de gust, però trobar temps per aprendre totes les òperes noves que estic fent és tot un repte. Estic estudiant ara mateix Les huguenots [una òpera del 1836 amb música de Giacomo Meyerbeer i llibret d'Eugène Scribe i Émile Deschamps], que faré el novembre vinent a la Deutsche Opera de Berlín, així com Il templario d'Otto Nicolai, programada a Salzburg. Tinc la sort de poder fer bastant allò que vull fer i m'il·lusiona molt que sigui així. Però hi ha altres reptes: m'agradaria fer créixer Sinfonía por el Perú [una fundació que Flórez va crear en benefici dels infants més desfavorits del seu país] o compaginar la meva carrera professional amb els meus dos nens, la família, que és un repte diferent però igualment important.
Quin és, ara, el seu paper operístic més cobejat?
Vaig debutar en el paper protagonista de Werther [tragèdia romàntica de Massenet] fa dos mesos a París i m'hi vaig sentir molt bé. Crec que és un paper que faré molt en el futur. M'il·lusiona molt, també, el paper de Raúl a Les huguenots, però aquest, en canvi, és un paper difícil que no crec que repeteixi gaire sovint, ja que es tracta d'una òpera amb cinc actes i de cinc hores. Són òperes, però, que, un cop les aprens, et fan sentir especialment feliç.
Fins a quin punt ha constatat, amb la seva fundació, que la música pot ser un element integrador?
Un estudi concloïa que els nens que passaven per Sinfonía por el Perú eren millors a l'escola i tenien una relació millor amb la família. Els creix l'autoestima, i això s'encomana. Van a l'orquestra, canten, aprenen valors i els transmeten.
Què significa per vostè “cantar bé”?
Depèn de la idea que es tingui de “cantar bé”, és clar. La meva, en tot cas, té a veure amb un cant lliure i natural. Que soni bonic, lligat i que transmeti una certa sensació de facilitat. Si no ho percebo quan escolto una gravació d'un recital meu, no m'agrado.
