Cerca de notícies

Enquesta

Massimo Zanetti: “Simon Boccanegra mostra la solitud del poder”

10/4/2016 |

 

Aquest dimarts, 12 d’abril, a les vuit del vespre, el gran Teatre del Liceu estrena la nova producció de la temporada. Simon Boccanegra arriba de la mà del director musical Massimo Zanetti amb direcció escència de José Luis Gómez i les veus de Leo Nucci, Barbara Frittoli, Vitalij Kowaljow o Fabio Sartori. El dia 23, Plácido Domingo serà Simon en una de les grans cites de la temporada. Hem parlat amb alguns dels seus protagonistes.

La història del corsari esdevingut duc de Gènova planteja potser un pas enrere argumental en la producció verdiana, però la música (en la revisió de l’obra estrenada el 1881, en plena maduresa artística i amb la col·laboració d’Arrigo Boito) i les implicacions conceptuals la converteixen en un títol incomparable del seu autor. La presència d’Amelia, la filla perduda de Simon, i el seu viatge cap al seu veritable pare amb l’enamorament cap a Gabriele (primer, enemic del dux), té unes connotacions polítiques que posen sobre la taula temes tan universals com la contradicció entre la voluntat particular i les necessitats col·lectives, la família i la llei, o les actituds necessàries per a una concòrdia, a primera vista impossible, en l’eterna disputa entre l’aristocràcia i la plebs.

A propòsit d’aquestes implicacions, hem publicat a Núvol un extens anàlisi d’aquesta nova producció del Liceu (amb la col·laboració del Grand Théâtre de Genève), que podeu llegir aquí.

Aquesta universalitat temàtica és precisament el que per damunt de tot ha volgut reflectir José Luis Gómez en la seva abstracta posada en escena: un republicanisme dialogant que, naturalment, pren pel seu temple civil la Sala del Consell. La història de Simon és la de la tan necessària com fràgil concòrdia política que, en realitat, parla més de la construcció de l’estat italià durant el Risorgimento (i en la qual Verdi s’implicà tant) que no pas de la llunyana Gènova medieval i el seu dux que poc té a veure amb el Simon històric. En aquest sentit, Susana Gómez ens explica que “no veurem un Simon històric” sinó que s’ha volgut apropar el relat a una neutralitat que el faci universal i per tant contemporani i accessible per a nosaltres. Diu que més enllà del context, “Simon representa el poder popular. Algú que, sense ser noble, arriba al poder” i els conflictes, conspiracions i recels inherents a aquest traspàs de la sobirania és precisament el magma d’aquesta història que es reitera a través de les èpoques. Per tant, diu que “el que interessa mostrar a Gómez és la concòrdia”.

La manera de representar-ho a escena serà una gran caixa de vidre, símbol del poder reclòs a la minoria que habita el seu interior. Aquesta caixa, de cop, s’obre; dues grans portes comuniquen l’interior amb l’exterior, fan accessible, per tant, el poder al poble.

En aquest sentit, el director musical Massimo Zanetti ha insistit en com Simon capitaneja aquesta obertura del poder però es converteix en un eix conciliador que, per força, resulta una posició que demana sacrifici. La seva actitud dialogant i conciliadora que el du a perdonar els seus enemics és el que permet la pau (com també l’actitud d’Amèlia) però ell en resulta el preu. Zanetti ens diu que “Simon mostra la solitud del poder. L’element primordial de l’òpera és com és d’inconciliable aquest poder i l’element humà”.

Aquesta contradicció es fa palesa, per exemple, en el contrast entre la sorprenent relació entre el governant i la seva filla (d’una tendresa i diàleg mancada de domini) i l’obscuritat inherent a la textura de moltes parts de l’òpera, ja sigui en l’escriptura musical del pròleg o el protagonisme quasi absolut de les veus greus; “És un món masculí, on es troben barítons i baixos”, diu Zanetti. Però al costat de la figura de Simon i el seu pas de corsari a “estadista” cal no oblidar també la figura del poble. I és que, diu, “Simon és una òpera de ruptura amb el passat en molts sentits, també respecte la producció de Verdi. A Nabucco, el cor era important, però el poble no tenia les connotacions polítiques que té aquí. És el primer cop que el poble surt representat d’aquesta manera”.

Per altra banda, Barbara Frittoli, la soprano que encarnarà Amèlia, la filla perduda del dux, ressalta l’excepcionalitat del seu personatge. Com comentàvem a la prèvia publicada fa uns dies, el viatge d’Amèlia marca no només la fortuna dels seus “pares”, sinó el veritable l’esdevenir polític de la nació. Es tracta d’un personatge conscient de la seva situació i que, sense voler renunciar a les seves necessitats, això és l’amor de Gabriele, sap que té un deure envers la família i la llei, i que la clau de volta de la possible pau entre patricis i plebeus passa, de segur, per les seves mans i la capacitat de conduir les decisions polítiques de Simon. Frittoli diu: “Amelia no és només una noia enamorada; ni és la típica heroïna verdiana ni és una noieta. És una dona madura, i és forta en el sentit que el seu conflicte és polític”. La soprano comenta la dificultat de plasmar a escena aquesta complexitat psicològica, estem parlant d’un personatge que emergeix enemiga del seu veritable pare, al qual el seu amant quasi mata! Frittoli diu que treballarà molt escènicament amb miralls, com a reforç d’aquesta confusió constant; Amelia “mai no sap qui és”.

Per altra banda, ha destacat la importància de la neutralitat escènica que veurem, una abstracció necessària en el sentit que, segons opina, és un greu error adaptar aquestes històries al món contemporani alterant en molts casos, fins i tot, el llibret. Diu que “fa uns anys pensava que seria impossible transportar Simon a l’època moderna, ja que parla d’un període històric molt concret d’Itàlia, el de la Itàlia potència marítima”. Tanmateix, s’ha mostrat entusiasmada amb la caixa de vidre proposada per Gómez, “la caixa bloqueja els desitjos dels personatges dominats per les circumstàncies”. La soprano comenta que fins i tot féu canviar el seu vestit inicialment previst, precisament, per a reforçar aquesta neutralitat “i que el públic pugui fer la seva lectura”.

Després de l’estrena, la gran cita serà el dia de Sant Jordi, quan el corsari genovès prendrà les faccions de Plácido Domingo en el seu retorn al Liceu. Zanetti diu: “treballar amb Plácido és tocar un tros de la història de la música”. Una cita, doncs, ineludible.

Martí Marimon
Núvol