L’òpera Simon Boccanegra de Verdi arriba aquest dimarts al Liceu en una reposició del muntatge de José Luis Gómez que ja es va veure al teatre de la Rambla la temporada 2008-2009. És a dir, amb una lectura contemporània en què l’acció es desenvolupa en una gran caixa de vidre “reservada al món del palau, i amb unes portes grans que s’obren per deixar passar el poble”, tal com explica Susana Gómez, repositora de la posada en escena. És en aquest espai, i sota la batuta de Massimo Zanetti, on cantaran els barítons dels tres repartiments: Leo Nucci els dies 12 i 17 d’abril, Giovanni Meoni el 22, el 25 i el 28, i el tenor, ara baríton, Plácido Domingo el dies 23, 26 i 29 d’abril.

“Leo Nucci i Plácido Domingo són uns artistes increïbles que porten més de quaranta anys als escenaris”, recorda Zanetti, que ja va dirigir Domingo al Liceu al maig del 2015 en la versió en concert d’ I due Foscari, també de Verdi. “L’avantatge de treballar amb Plácido Domingo i Leo Nucci és poder tocar un tros de la història de la música. És molt fàcil treballar amb ells perquè tenen una seriositat professional molt gran. Més enllà de l’experiència artística, el més important és la relació humana amb ells”, diu Zanetti.

Coincidint amb la seva participació a Simon Boccanegra, Domingo celebrarà el 50è aniversari del seu debut al Liceu i serà el convidat especial al sopar que aquest organitza el 24 d’abril per recaptar fons per a la restauració de la façana.

Una història política

La política és l’eix conceptual del muntatge de José Luis Gómez de l’òpera de Verdi. De fet, ja ho era quan el compositor italià va decidir construir Simon Boccanegra a partir de l’obra del dramaturg espanyol Antonio García Gutiérrez sobre un antic pirata que esdevé dux a la Gènova del segle XIV. Tot i que en el conflicte dramàtic hi intervé la relació de Boccanegra amb la seva filla perduda Amelia i la d’aquesta amb un noble enemic del duc, tant el llibret definitiu de l’òpera del 1881 com la música ja reflectien el republicanisme de Verdi. José Luis Gómez estira aquest fil per abordar “la figura del poder popular”. “Simon Boccanegra és un home que, sense ser patrici, arriba al poder i que renuncia a la seva vida privada pel bé de la comunitat”, explica Susana Gómez. I enmig de tot plegat ha de fer front a una conspiració dels nobles que volen acabar amb ell. “La solitud del poder és un dels aspectes que investiga Verdi i que es tradueix en aquesta posada escena, que permet concentrar-se molt en la psicologia dels personatges”, diu Zanetti. Així, la caixa esdevé un espai metafòric, alhora camp de debat, de lluita i d’aïllament.

“Tot s’articula al voltant de l’escena del senat i de la lluita entre els nobles i el poble. La feina dels cantants intenta acostar-se a una idea més contemporània de la història i per tant és menys operística i amb més economia gestual en el cantants”, explica Susana Gómez. Efectivament, tot és contemporani en la posada en escena, inclòs el vestuari d’un repartiment en què hi ha les sopranos Barbara Frittoli i Davinia Rodríguez, que interpreten el rol d’Amelia Grimaldi, “una dona política amb voluntat política”, segons Frittoli.

“ Simon Boccanegra parla d’un període històric italià molt concret, i no hauria pensat mai que seria possible traslladar-la a l’època moderna. Però la caixa de l’escenari ho fa possible. I estic contenta que m’hagin canviat dos vestits que considerava massa moderns. Ara són més senzills i neutralitzen la modernitat”, diu Frittoli, que també agraeix que no s’hagi canviat “les espases per pistoles”: “Canviar les paraules que remeten a altres segles és horrible perquè suposa un atemptat contra la història”, exclama