Cerca de notícies

Enquesta

65è aniversari del debut de Victoria de los Ángeles al Met

18/3/2016 |

 

Tal dia com avui, el 17 de març de 1951, Victoria de los Ángeles va actuar per primer cop al Metropolitan Opera de Nova York, l’any següent de fer-ho a La Scala de Milà i el Covent Garden de Londres. Va debutar cantant Faust, acompanyada per Eugene Conley com a Faust i Jerome Hines com a Mephistophélès.

Després d’aquesta funció, el crític Virgil Thomson es va desfer en elogis cap a la Marguerite de la soprano, destacant la seva joventut (tenia només vint-i-sis anys):

Va projectar el text tan clarament com ho va fer amb la línia musical, i va actuar amb una delicada intensitat absolutament inusual en aquest escenari. El seu cant bell i segur va estar caracteritzat per una concentració similar en la excel·lència i l’absència d’efectismes. [...] Penso que té tots els trets d’una gran estrella: tècnica, musicalitat, sinceritat i una personalitat forta i càlida en escena. [...] Ahir a la nit va fer que tots els artistes a l’escenari semblessin poc més que aficionats, tant musicalment com dramàticament.

Pocs dies després va cantar Madama Butterfly també amb Eugene Conley com a Pinkerton i dues funcions de La Bohème amb Giuseppe di Stefano en el paper de Rodolfo. Aquella mateixa primavera va anar de gira amb la companyia (que incloïa també Richard Tucker i Cesare Siepi), que va oferir nou funcions d’aquestes tres òperes a ciutats com Baltimore, Houston o Boston.

Aquella va ser la primera de deu temporades d’èxits al Met. La temporada 51/52 hi va tornar amb Cio-Cio-San i Mimì, i va debutar com a Comtessa d’Almaviva, cantant quatre de les deu funcions de Les noces de Fígaro que s’hi van fer. Segons es dedueix de la seva crítica pel New York Times, Noel Strauss no va gaudir gaire de la primera funció, en la qual debutaven al teatre la major part dels papers principals; tot i així, va destacar l’actuació de Victoria de los Ángeles:

Més recomanable, en general, va ser la Comtessa de la senyoreta De los Ángeles, el cant de la qual va ser sovint de primera qualitat, excepte als extrems superior i inferior de la tessitura, on les notes van perdre qualitat.

Aquell any Victoria de los Ángeles va debutar en dos papers més: Micaela a Carmen i la Manon de Massenet, una estrena coberta per a Musical America per Cecil Smith:

La seva interpretació en el duet de Sant Sulpice [amb Giuseppe di Stefano com a Des Grieux] va donar a aquest fragment una alçada musical i teatral com no hem vist per aquí en els darrers anys.

A partir d’aquí es van succeir les estrenes, que s’afegien als títols que s’anaven repetint. La temporada 52/53 va debutar com a Eva a Els mestres cantaires de Nuremberg i la temporada següent com a Mélisande i com a Rosina a El barber de Sevilla, entusiasmant John Briggs, el crític del New York Times:

La senyoreta De los Ángeles es la millor Rosina vista i sentida al Metropolitan en molts, molts anys. Aquesta exquisida, intel·ligent i sincera artista ha fet molt bones interpretacions en d’altres papers però la seva Rosina és especial. Aquesta part podria haver estat escrita expressament per a ella.

Les dues temporades següents, Victoria de los Ángeles va tornar a Nova York per a cantar els títols que l’havien consagrat: Faust, Madama Butterfly, Pelléas et Mélisande, Le nozze di Figaro, La Bohème, i Die Meistersinger von Nürnberg, i la 57/58 va estrenar dos títols més: La Traviata i Otello. Joy S. Harrison, crític del Herald Tribune, després de dir del debut com a Violetta que no havia estat la millor nit de la soprano al teatre, afegia:

Tot i així, els mèrits de la senyoreta De los Ángeles són tants que el seu “no tan bé” es infinitament preferible al “molt bé” de centenars de sopranos; per la seva manera de fer amb una melodia, la seva elegància en el fraseig i la delicadesa del seu color, és una de las glòries de l’òpera contemporània.

De l’Otello, Ronald Eyer destacava que el trio protagonista, és a dir, Mario del Monaco, Victoria de los Ángeles i Leonard Warren, havien fregat la perfecció, i afegia:

A la seva Desdemona, Victoria de los Ángeles emfatitza les qualitats de dolçor, bondat malinterpretada i pietat religiosa, que van arribar naturalment al seu punt màxim a la cançó del salze i l’Ave Maria del darrer acte, oferint el cant més bell de la nit.

Aquella temporada 57/58 va ser també el seu comiat en el paper de Marguerite, completant vint-i-vuit funcions des del seu debut. Les dues temporades següents va tornar a papers que ja havia cantat prèviament i la següent, la 60/61, va cantar dos nous títols: Tannhäuser i Martha. Del primer deia Robert Sabin a Musical America:

Aquells de nosaltres que vam escoltar la radiant interpretació que Victoria de los Ángeles va fer d’Eva als Mestres cantaires fa alguns anys al Metropolitan teníem grans expectatives de la seva primera Elisabeth a Tannhäuser i no vam quedar decebuts. Vocalment, la seva aproximació al paper va ser en tot moment lírica, fins i tot en el Dich, teure Halle i el seu captivador so durant tot el vespre va ser un tribut a l’escriptura vocal de Wagner i a la seva pròpia figura.

Victoria de los Ángeles només va cantar una funció de Tannhäuser i va compartir debut com a Elisabeth amb una altra gran soprano, Birgit Nilsson. Moltes més funcions va cantar de l’altre debut, Martha: set a Nova York i onze en gira. Aquesta serà la darrera crítica que esmentarem, també de Robert Sabin:

Entre els cantants, la senyoreta De los Ángeles va ser, per descomptat, la més exquisida. En un estat vocal superb, més enllà d’algunes notes agudes tenses, va treure el màxim partit a la música tant en els seus solos com en els conjunts. El seu “Last Rose of Summer” va ser com per entendrir el cor de tothom, excepte el de Lionel.

Aquella temporada va ser la darrera de Victoria de los Ángeles al Met. La seva darrera funció a Nova York va ser el 13 d’abril de 1961, i la darrera amb la companyia el 29 de maig a l’O’Keefe Center de Toronto; havia cantat tretze papers en gairebé cent seixanta actuacions. A partir de llavors, va preferir no passar tant de temps tan lluny de casa i la família i va actuar sobretot a Europa.

Va ser una cantant molt estimada al Met, no només pels crítics, com podem veure a les cites que hem destriat, sinó també pel públic i els seus col·legues. La soprano Lizia Albanese va promoure un homenatge a Victoria fa uns anys però la cantant no es va trobar bé per viatjar en aquella ocasió i els actes es van aplaçar. Per desgràcia ja no va ser possible fer-li en vida però aquest any, coincidint amb el 65è aniversari del debut de Victoria de los Ángeles al Met, el teatre li farà el merescut homenatge. Li dedicarà la funció del 17 de març, la data del seu debut, que coincideix amb la representació de Madama Butterfly, un títol que va interpretar vint-i-tres cops al teatre. L’homenatge tindrà també difusió a les xarxes socials i es completarà amb l’emissió, a l’emissora de ràdio del Met, de la funció de La Bohème de l’11 de març de 1961 [programa de mà] i de la projecció del documental Brava, Victòria!, dirigit per Maria Gorgues, a diversos conservatoris als Estats Units.

Fonts: Fundación Victoria de los Ángeles, www.metoperafamily.org

Sílvia Pujalte
Núvol