Cerca de notícies

Enquesta

El concurs Francesc Viñas uneix passat i futur

20/1/2003 |

 

El concert de clausura del certamen compta amb una de les seves més il·lustres guanyadores, Elena Obraztsova.

La veu de Francesc Viñas va tornar a sonar al Gran Teatre del Liceu en el transcurs del concert final del concurs que du el seu nom, un certamen que ha arribat a la 40a edició.

P er descomptat que no es tractava de cap fantasma de l'òpera, sinó d'un enregistrament discogràfic que va servir per tancar la protocol·lària entrega de premis. La veu de Viñas va ser una benvinguda mirada al passat, a una època en què es cantava força diferent de com es fa avui (el sentit del fraseig, del legato, dels portaments, és a anys llum), i a com es farà en un futur, representat pels joves guanyadors del certamen.
Deixant de banda la presència en el jurat de cantants il·lustres com Joan Sutherland, Rita Orlandi Malaspina i Bonaldo Giaiotti, hi va haver una altra mirada enrere amb l'aparició sorpresa (no del tot, dintre de poc actuarà al Liceu a La dama de piques, de Txaikovski) d'Elena Obraztsova, calorosament rebuda per tots els que encara tenen memòria operística. Amb un lògic afebliment vocal, la guanyadora del Viñas del 1970 encara pot demostrar el que molt sovint falta en molts cantants d'avui en dia: personalitat, temperament i entrega. Tanmanetix, donada la brillant nòmina de premiats de què pot fer gala el Viñas després de 40 anys d'història, potser una sola sorpresa va semblar poca cosa.


Més dones que homes
En tot cas, la presència d'Obraztsova va confirmar una de les tendències evidents en la trajectòria del certamen: el capítol femení ha estat sempre més generós que el masculí. I la 40a edició no ha estat una excepció, ja que els dos primers premis masculins han estat declarats deserts. Un fenomen digne de reflexió.
La guanyadora, en aquestes circumstàncies absolutíssima, va ser, per tant, Caterina-Cellia Costea, i amb tota justícia, pel que es va poder sentir. La soprano romanesa compta amb un instrument consistent, una tècnica adequada i, sobretot, una notable capacitat per transmetre emocions, tant a l'ària de Rusalka com a la d'Il trovatore. De la nombrosa armada coreana, només Se-Jin Lee va tenir recompensa oficial, un segon premi per a una soprano tan previsible com correcta, que va piular dolçament el Caro nome. Per veu impactant, calia anar a Elena Manistina, el tercer premi, un pel ruda en el seu cant, però amb aquells greus tan sucosos que fan insubstituïbles les mezzos russes.
Els dos tercers premis masculins no podien ser més diferents: un tenor demostratiu i d'estil un pèl tens, el nord-americà Gioacchino Livigni, i un baríton català, Joan Martín Royo, de timbre preciós, impecable saber estar a l'escenari i bon sentit de l'estil mozartià, a qui, tanmateix, se li pot demanar una projecció més generosa, sobretot en l'agut. Esclar que un concurs és per premiar tant realitats com promeses sòlides, i Martín Royo, que aviat serà el Jesús de la Passió segons sant Mateu que oferirà l'Orfeó Català, sembla estar en aquest darrer capítol.

Xavier Cester
Avui