–¿Què el va fer connectar tant amb la música de Saariaho?
–És un verdader misteri, perquè venim de mons molt diferents. Després del meu primer concert a Finlàndia, em van oferir la possibilitat de dirigir un monogràfic seu amb l’Ensemble Avanti. Al principi, com que jo havia fet moltes obres de Magnus Lindberg, que fa una música molt enèrgica i dinàmica, la de Saariaho em va xocar molt perquè era just l’oposat.

–Però el va seduir…
–No em vaig poder resistir al seu encant. La seva música és sensual, refinada, intimista i molt femenina, tot i que no sé si queda gaire bé dir això. Em vaig sentir molt a gust amb ella i des d’aleshores no he deixat de dirigir totes les seves obres.

–L’última va ser l’òpera Émilie, que va preestrenar al Quebec. ¿Com és?
–Una meravella, perquè la posada en escena de Robert Lepage, que és un geni, és màgica. Utilitza leds per crear imatges i atmosferes, i juga amb la participació d’acròbates, cosa que li dóna un punt circense però d’una bellesa impressionant.
–¿La veurem aquí?
–No ho sé. Però jo no perdo l’esperança. Per la meva part, el pròxim dia 25 oferiré amb el conjunt Barcelona 216 Émilie suite, que és la versió reduïda i en concert de la tercera òpera de Saariaho.

–¿Enyora Barcelona?
–Enyoro la meva família, a qui vinc a veure quan puc. Aquesta ciutat sempre formarà part de mi, però sóc molt feliç a París, on hi ha un gran ambient musical. Tornar seria fer marxa enrere i vull seguir creixent. Les meves possibilitats són millors a fora. Aquí em fa mal veure la falta de recursos, només cal veure la precària situació de la Barcelona 216.

–¿Quins projectes l’esperen?
–Em fa molta il·lusió dirigir per primer cop El martell sense amo, de Pierre Boulez, una obra difícil que arriba en el moment just per a mi. La faré amb l’Orquestra de Cadaqués al març a Madrid, Valladolid i Bilbao. A Catalunya no va interessar, una llàstima. Aquesta obra la vaig treballar amb Boulez. La partitura té les seves anotacions. ¿Quin millor homenatge li puc fer després de la seva mort?

–Vostè va ser assistent de Boulez.
–Vaig decidir inclinar-me per aquesta professió per ell. Era un personatge, perquè més que un compositor era un pensador. Va ser el meu model. Tenia tots els seus discos i treballar amb ell com a assistent va significar una empenta tremenda.

–¿Altres projectes?
–Em fa il·lusió l’estrena mundial del Concert per a arpa de Saariaho a Tòquio, amb la Simfònica de Tòquio a l’estiu. Esa-Pekka Salonen sol encarregar-se de les estrenes i jo m’encarrego de les interpretacions següents. Aquest cop jo tindré l’honor. I el 2017 estrenaré una òpera de Martin Matalon que impulsen nou teatres d’òpera municipals de França, cosa que permetrà fer unes 27 funcions. El llibret és de Copi. Estem començant i el procés serà llarg. És una astracanada molt boja i perfectament operística. Sovint sembla que l’òpera contemporània és molt intel·lectual i poc dramàtica. Aquesta és el contrari.