Cerca de notícies

Enquesta

La Royal Concertgebouw porta el romanticisme al Palau

5/2/2016 |

 

La llegendària Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam ens ha tornat a visitar, aquest cop en el marc de la temporada Palau 100, amb un programa format per dues peces colossals que obren i tanquen un segle, el xix, i un estil, el Romanticisme: el concert per a piano “Emperador”, de Beethoven i el poema simfònic Una vida d’heroi, de Richard Strauss. El concert va comptar amb el pianista francès Jean-Yves Thibaudet com a solista i Semyon Bychkov va dur la batuta. L’orquestra neerlandesa va fer una actuació brillant, però va estar un xic per sota de la seva excel·lència habitual.

El darrer concert per a piano de Beethoven és una peça majestuosa, tal com el seu sobrenom indica, en què el solista té un paper absolutament estel·lar, però sempre integrat amb l’orquestra. En el cas de Thibaudet només vam percebre la part d’estrella, ja que semblava que el pianista anava a la seva, a una velocitat supersònica que sovint provocava equivocacions de notes, especialment en les escales. No hi havia diàleg entre solo i tutti, més aviat semblava que l’orquestra acompanyava com podia la interpretació capriciosa de Thibaudet. Però si ens cenyim exclusivament a l’execució que el pianista va fer de la part solista del concert, tampoc no va ser meravellosa, ja que es va caracteritzar per una falta absoluta de legato i una manera de tocar rígida i encarcarada, amb una percussió molt dura de les tecles. A causa de la rapidesa amb què tocava no era capaç d’assaborir el so i li va faltar delicadesa interpretativa.

L’orquestra, potser influïda pel pianista, va capejar el concert amb molta dignitat, però en general va sonar massa fort i amb pocs matisos d’intensitat. Evidentment, va demostrar un cop més que té un so vellutat i meravellós, però la secció de vent fusta va fer algunes entrades confuses i el que es va percebre al llarg de tota l’obra va ser una manca d’integració entre el solista i el conjunt orquestral.

Afortunadament, a la segona part tot va canviar. L’orquestra, molt més nodrida, ocupant fins al límit l’escenari del Palau, va executar un Strauss de somni. Des de la primera nota d’Una vida d’heroi vam sentir la Royal Concertgebouw a ple rendiment, amb una corda de so brillant que no quedava eclipsada en cap moment per metall ni percussió, un vent fusta incisiu i delicat, i un vent metall imponent. En una partitura complexa, com ho són les de Strauss, totes les seccions tocaven perfectament integrades i sincronitzades en un ventall tímbric deliciós que va permetre assaborir el caràcter i la personalitat de cadascun dels moviments que formen el poema simfònic. Cal destacar la fantàstica interpretació de la part solista de violí, a càrrec del concertino de l’orquestra, Vesko Eschkenazy, que va tocar de manera impecable i plena de delicadesa, amb una afinació perfecta i un so a la corda.

La Royal Concertgebouw Orchestra, considerada una de les primeres del món, ha tingut directors titulars de la categoria de Bernard Haitink o Mariss Jansons. Actualment no té titular, a l’espera que la temporada propvinent l’agafi Daniele Gatti. Semyon Bychkov, un director habitual de la formació neerlandesa, té el costum de fer sonar massa fort les orquestres amb les quals treballa. Potser per això va brodar Strauss i en canvi no va excel·lir en Beethoven. En qualsevol cas, desitgem que ben aviat ens torni a visitar la Royal Concertgebouw per poder gaudir de les seves interpretacions úniques i màgiques.

Elsa Álvarez Forges
Núvol