Cerca de notícies

Enquesta

Mor Pierre Boulez als 90 anys

7/1/2016 |

 

Ahir, la família de Pierre Boulez va comunicar la seva mort esdevinguda dimarts 5 de gener al vespre. El món de la música està commogut per aquesta pèrdua que suposa, en certa manera, el tancament d’una era, la de la música del segle XX.

Dos mesos abans de fer els 91 anys, Pierre Boulez mor a la seva casa de Baden-Baden, on es va establir als anys seixanta, fugint de la política musical francesa del moment. Convertit en un dels mites musicals del segle XX –en certa manera, el més gran de tots per la seva incessant activitat com a compositor i director-, va ser contemporani de Bruno Maderna, Luigi Nono, Luciano Berio, Karlheinz Stockhausen, György Ligeti o Henri Pousseur. La seva família l’ha definit com un músic “amb energia creativa, exigència artística i gran generositat”. “La seva presència restarà viva i intensa”, afegeixen.

Nascut a una petita vila de la Provença, Montbrison, el 1925, des de 1944 és deixeble d’Olivier Messiaen. Els seus inicis compositius els hem de situar en els darrers vestigis del dodecafonisme (mètode de composició creat per Arnold Schönberg i desenvolupat fonamentalment per la Segona Escola de Viena, formada pel mateix Schönberg, Anton Webern i Alban Berg): “Tot músic que renegui d’un llenguatge dodecafònic és inútil”, diu un any després de la mort de Schönberg, l’any 1952. Boulez du a les darreres conseqüències aquesta manera de composar basada en la reorganització de les sèries dels graus de l’escala cromàtica fins arribar al serialisme integral, que impregna tots els paràmetres musicals: l’altura, la durada, el timbre i la intensitat. També treballa amb les Ones Martenot i entra en el camp de la música per a escena. Destaca la seva obra per a contralt i sis instruments Marteau Sans Maître, de 1955, que acompanya els poemes surrealistes de René Char. Boulez se situa en l’avantguarda musical eixamplant els límits del llenguatge establert, arriscant, escrivint una musica radical i nova.

En el camp de la direcció, comença a despuntar als anys seixanta, quan es posa al capdavant de formacions com la Concertgebow d’Amsterdam (que el 31 de gener els visita al Palau), la Berlin Philharmonia o la Clevelant Orchestra. Als anys setanta es consolida succeint Bernstein com a director de la New York Philharmonic. Destaca un Ring a Bayreuth entre 1976 i 1980, amb escenografia de Patrice Chéreau, amb qui munta una brillant Lulu a París, l’any 1979. Boulez es caracteritza per tenir una oïda fina i incisiva i una claredat rítmica cristal·lina, a banda de ser un director precís i elegant. A més, no dirigí mai amb batuta, marcant amb la mà esquerra el fraseig o, en música contemporània, els esquemes rítmics.

Però també va ser un gran mestre que, tot i el seu exili alemany, als anys 70 va entomar la direcció de l’IRCAM -a petició del mateix govern francès-, així com de l’Ensemble InterContemporain. Les seves idees avantguardistes ja començaven a entrar en el circuit institucional i de seguida exercí una forta influència en les programacions de música contemporània, la seva zona de confort.

Pierre Boulez ens ha deixat profundes reflexions sobre la música. Penser la musique d’aujourd’hui és un document essencial per a entendre l’estètica del segle XX, i les seves reflexions sobre Schönberg, Berg, Wagner, Debussy, Webern, Bach, Beethoven, Berlioz, Mahler, Satie o Messiaen queden recollides a la seva obra magna, Points de Repère. El músic, que tingué molt interès en la percepció sonora, és el pensador que ens permet entendre millor la revolució musical schönberguiana, quan parla de sons chargés d’histoires, aquelles sonoritats que arrosseguen la càrrega dels segles i que amb Schönberg s’alliberen de la seva ideologia. Són els “malentesos acumulats –conscientment o inconscientment- pels historiadors de la música”. El seu lema és la “disciplina i la llibertat”, per damunt de tot.

A banda de la tasca realitzada a l’IRCAM, la seva mort s’esdevé un any després de la creació de la Philharmonie de París, que ell mateix va impulsar ja malalt. També se li ha d’atribuir un cert mèrit en l’impuls de la Cité de la Musique de la mateixa ciutat. Incansable fins al final, va ser un músic de vegades incomprès o, com a mínim, controvertit. Però el seu carisma vencia qualsevol dubte sobre la seva persona, que tanca una època. Els compositors d’ara tenen la missió de comprendre’l, assumir-lo i superar-lo, perquè, com deia Schönberg, “tota música és nova música”.

Aina Vega Rofes
Núvol