El compositor francès Pierre Boulez, conegut com un dels pares de la música d'avantguarda del segle XX i també per haver dirigit algunes de les orquestres més prestigioses del món, va morir als 90 anys aquest dimarts a la seva residència de Baden Baden, a Alemanya, on vivia, ha informat aquest dimecres la seva família.

La notícia de la mort de Boulez va generar una cadena de reaccions en el món de la música a França, però també de les autoritats, i així el president, François Hollande, li va rendir homenatge al destacar que havia "fet brillar la música francesa en el món" i "va donar un prestigi considerable a la cultura francesa".

"Com a compositor i director d'orquestra, sempre va voler reflexionar sobre la seva època", va assenyalar Hollande en un comunicat de l'Elisi, que va fer notar que la Filharmònica de París, inaugurada fa ara un any, "li deu molt".

Pierre Boulez havia nascut el 26 de març de 1925 a Montbrison, al centre de França, en el si d'una família burgesa però sense relació particular amb la música, en la qual va ser precoç: va començar a tocar el piano als sis anys i tres després era capaç d'interpretar algunes peces de Frédéric Chopin.

Va estudiar primer matemàtiques a Saint Etienne i després a Lió, però el 1943 (amb 18 anys) va decidir instal·lar-se a París on no va tenir èxit per ingressar al Conservatori Nacional. Així, va començar a rebre classes d'harmonia de la mà d'Olivier Messiaen, que va observar les seves capacitats i li va obrir nous horitzons.

Però Boulez es va anar distanciant de Messiaen, amb el qual va expressar diferències en la concepció musical, i el 1946 va compondre la seva primera sonata per a piano, una obra radical, mentre es guanyava la vida tocant peces lleugeres al Folies Bergère. Aquell mateix any va entrar en la companyia de teatre Renaud-Barrault, amb la qual va col·laborar durant una desena d'anys.

DELS ESTATS UNITS A FRANÇA

El 1957 va estar per primera vegada al capdavant d'una orquestra simfònica quan va fer una substitució de Hermann Scherchen, per després arribar a ser director de l'orquestra de Cleveland (1967-1972), de la Simfònica de la BBC (1971-1975) i de la Filharmònica de Nova York (1971-1977), on va succeir Leonard Bernstein.

Va tornar a França per fundar el Conjunt Intercontemporani, el primer grup permanent al país de música contemporània, i un any després es va posar al capdavant de l'Institut d'Investigació i de Coordinació Acústica de Música (Ircam). Allà va treballar en el desenvolupament d'instruments de transformació del so en temps real, recolzant-se en investigacions científiques.

Va tornar a finals dels anys 1970 a l'Òpera de París i es va convertir en una personalitat ineludible per al disseny de la política musical francesa: va ser consultor en la construcció de la nova òpera de la plaça de la Bastilla i després a la Ciutat de la Música, també a París.