Cerca de notícies

Enquesta

Roger Guasch: “La gestió de la cultura no pot ser deficitària”

18/12/2015 |

 

Jordi Cabré ha demanat a personalitats del món de la cultura, “noves cares, noves generacions”, que alcin la mirada per obligar-nos a pensar sense cotilles. Es tracta d’artistes, gestors, polítics, creadors, productors, periodistes, que es veuen abocats a sobreviure com a bèsties de càrrega en una descomunal crisi econòmica. És en aquest context que comentem el text de Roger Guasch.

A l’hora d’enfrontar-se al concepte de cultura, Roger Guasch la defineix com “allò que fa evolucionar les societats, encara que, alhora, les societats determinen les evolucions futures de la cultura i dels seus moviments”. Però abans de començar la seva dissertació, el director General del Gran Teatre del Liceu s’autoanomena un “just arribat” al denominat “món cultural”. Tanmateix, es mostra segur de si mateix i dels seus coneixements: “És ben cert, que crec que puc aportar uns mètodes i procediments diferents dels actuals, amb l’única voluntat que puguin servir per millorar el que es denomina “gestió cultural””. Perquè ser un nouvingut al món de la cultura no el converteix en un gestor novell, ja que ha arribat amb la voluntat d’aplicar tot allò que ha après en la gestió d’altres sectors al nostre.

Ocupant el càrrec que ocupa, i en les condicions en què ho fa, la preocupació fonamental de Guasch gira entorn als conceptes de cultura deficitària i gestió deficitària. La cultura pot generar pèrdues, diu, però allò que no es pot permetre és gestionar malament la cultura: “Al meu entendre, estem doncs, al final de la partida del concepte de la visió de la gestió deficitària. ‘Game Over’, també en el sector cultural”.

Un tema inevitable d’abordar és el de les subvencions. Guasch les defensa argumentant que aquestes es transformen també en llocs de treball, impostos que retornen a les administracions i així mateix, al foment de l‘activitat econòmica paral·lela a l’activitat on es donen les subvencions. Però és crític amb les administracions, perquè “ens indiquen que les subvencions ordinàries són per cobrir el dèficit i, si tens beneficis, et redueixen la subvenció. Aquest concepte castiga els emprenedors”.

Aplicat a l’exemple concret del Liceu, diu que, desgraciadament, de tots és conegut que les administracions van anar reduint les seves subvencions en els darrers anys, tot i tenir moltes de les temporades ja contractades, i això va posar en risc la gestió artística del teatre, però també la seva “salut econòmica”. La solució és la següent: “Davant d’una situació d’aquestes, una “empresa” posa en marxa un pla de xoc per evitar o minimitzar el problema”. Guasch té clar que no pot seguir fent les coses de la mateixa manera davant d’una davallada d’ingressos. El problema del Liceu, concretament, ha estat que la gestió econòmica, davant d’una significativa reducció de les seves subvencions, unida a la pujada de l’iva i la seva afectació al públic, en el context de la crisi econòmica “no va saber reaccionar a temps”. La conseqüència va ser que, a finals del 2013, es va assenyalar un dèficit de tresoreria d’aproximadament 16 M€ i un endeutament bancari total de 15 M€, dels quals 12 M€ van ser només en l’any 2013.

Així doncs, la reducció de les subvencions públiques, l’estancament del mecenatge i de l’esponsorització, així com la pujada de l’iva i dels interessos culturals del potencial públic, obliga al món cultural (tant públic com privat), ara més que mai, a canviar de mentalitat i visió diferent de la gestió de la cultura en el nostre país.

La seva màxima és la següent: “La generació de cultura pot ser deficitària… però la gestió de la cultura no pot ser deficitària”. La “gestió cultural” necessita d’una visió econòmica molt sòlida. Per això ell es postula com a bon candidat per a dirigir el Liceu, perquè en les circumstàncies actuals, “la pregunta que cal fer és: què en sap de gestió econòmica?”. I no només respecte la gestió cultural. Perquè una cosa porta a l’altra: “sense aquesta formació sòlida en gestió no hi haurà bons gestors, tampoc bons gestors culturals”.

Guasch també parla de les associacions o fundacions sense ànim de lucre que, segons ell, estan basades també en la generació de beneficis. Però la diferència és que aquests es reinverteixen en el negoci per què els seus associats gaudeixin a títol col·lectiu de les inversions “i no reparteix ni un euro en “dividends” als seus associats”. Els beneficis hi han de ser, perquè “com sinó, es podran després fer inversions, nous projectes, etc…?”

Guasch té molt clar que res eines de la gestió cultural”gui un text sobre laigir el Liceu, perqula innovació i el manteniment dels productes només es pot fer des d’un punt de vista de qualitat, si es vol mantenir el prestigi de la marca: “producte excel·lent”. Però hi ha una cosa fonamental: el director d’I+D ha de seguir la línia estratègica de l’empresa i ha de treballar en equip amb els altres departaments: “El treball en equip passa a ser una de les altres eines de la gestió cultural”.

El director general del Gran Teatre del Liceu vol deixar clara una premisa: “sostenible no significa baix cost, baixa qualitat, sinó tot el contrari; la recerca de l’excel·lència ena porta a ser sostenibles, i el fet de ser sostenibles ens permet ser innovadors”. Però allò cabdal és l’eficiència: “Crec que primer s’ha de fer un exercici de la recerca de l’eficiència, l’eficàcia en totes les nostres organitzacions, de forma que es gestionin millor els recursos existents”. Segons Guasch, cal alliberar els recursos que en l’actualitat es gasten en la mateixa ineficiència del sistema. Perquè els nous temps demanen nous models. El vigent fins fa poc en el nostre país, aquell que es basa en que el pes econòmic recaigui sobre l’Estat, s’ha esquerdat totalment: “No tenim una màquina de fer diners, desgraciadament, però sí que en podem generar si ens posem a gestionar eficaçment”. La tesi és clara: “Game over a la gestió deficitària”.

Aina Vega Rofes
Núvol