9/12/2015 |
El proper divendres 18 de desembre a les 20.30h, torna a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori el cicle Sampler Sèries amb un concert dedicat a obres d’Hèctor Parra, titulat “Caressant l’horizon”. Hi actuaran l’ensemble Barcelona 216, el flauta solista David Albet i Clemens Power a la direcció.
Hèctor Parra és el nom del moment en el món de la clàssica. Compositor resident a l’Auditori i convidat al Palau, a més de ser l’encarregat de portar el pes del “Concurs Internacional de Composició Institut français-Barcelona Modern Project”, que dirigeix Demián Luna, Parra ha de visitar força vegades la nostra ciutat. El compositor va marxar a París fa 13 anys, on ara és professor de composició de l’IRCAM i, per ell, aquest reconeixement institucional és molt positiu, “especialment perquè puc treballar gran part del meu repertori amb músics d’aquí”.
Amb cinc minuts de conversa amb ell, t’adones que és un pou de sorpreses. És un compositor molt inquiet que es formula molts interrogants entorn al problema del coneixement. Per això és un amant de la ciència, perquè “intenta donar respostes a preguntes ontològiques i existencials”, en especial de la biologia evolutiva i la física de Lisa Randall, autora de Warped Passages, on parla d’una cinquena dimensió. Les teories que s’hi desenvolupen serviran d’inspiració per una de les seves obres claus: Hipermusic Prologue, de 2009.
Una altra obra on la ciència és molt present és, justament, Caressant l’horizon (2011), en què Parra va inspirar-se en la física relativista, i sobretot en el contrast entre el món que Einstein descriu, fortament corbat per energies inimaginablement grans i, la natura i l’evolució de la vida sobre la Terra, de la nostra pròpia existència en aquest oasis d’espaitemps pla on el desenvolupament de la vida és possible.
Aquesta mena de poema simfònic de 30 minuts esdevé, així, un viatge musical d’un caràcter gairebé oníric que ens porta al límit de les forces físiques conegudes, allí on la matèria està absolutament concentrada en una singularitat, la corbatura de l’espaitemps esdevé infinita i el propi univers s’estripa. “Així, tot intentant ‘acaronar’, palpar acústicament els forats negres i el seu horitzó d’esdeveniments, Caressant l’horizon pren la forma d’una ‘experiència del pensament’ que es cristal·litza, en tant que arquitectura musical, en experiència d’escolta”, ens diu l’autor. I afegeix: “Però ja que nosaltres sóm ‘presoners’ del temps -com tot el que passa dins de l’univers- aquest viatge és una experiència per viure-la sensualment, no pas per pensar-la de manera abstracta”.
En aquesta línia ja va treballar la plasmació de les seves preocupacions científiques a Chamber Symphony-Quasikristall, per a orquestra de cambra. Sorgeix d’una imponent reflexió sobre la fragilitat humana a través de representacions sonores diverses. Va ser un encàrrec que l’IRCAM li va fer el 2005, i va ser estrenada per l’Ensemble Intercontemporain.
Però a Hèctor Parra també li interessa molt la literatura i la poesia. Parlem de Paul Celan, Marina Tsvetàieva o Vladimir Khlebnikov. Moins qu’un souffle, per flauta –en aquest cas David Albet- i conjunt instrumental, està inspirada en la novel·la Trois femmes puissantes, de Marie NDiaye. La relació entre Parra i NDiaye es va fer molt intensa des del primer moment: “quan vaig descobrir l’autora, vaig quedar immediatament seduït per la profunditat de la seva escriptura i per les relacions emocionals que teixeix”. De fet, a Parra li interessa “el que podríem anomenar neurosi narcisista, la neurosi entesa com a procés de desenvolupament psicològic caracteritzat per la manca de maduració personal”.
Nosaltres ja hem incorporat la lletjor dins dels nostres paràmetres estètics, perquè el segle XX ens hi ha forçat. Però Hèctor Parra no oblida la bellesa, per exemple en les seves melodies amples, ja que: “L’art és, potser, la bellesa de la natura filtrada per la consciència humana”. Amb música d’altíssim nivell i qualitat interpretativa, tenim tots els ingredients per tal que sigui un concert extraordinari.
Aina Vega Rofes
Núvol