Cerca de notícies

Enquesta

No hi ha cel per a Lucia

7/12/2015 |

 

Al teatre sempre hi ha molts amors i moltes penes, tants o més que a la vida real. L’escena concentra els fets, els sintetitza perquè en dues hores puguem viure allò que en temps real es viuria en anys; emocions que realment experimentem en comptagotes, a l’escena transcorren en uns minuts, s’alteren, es capgiren, es transmuten, i aquest és precisament l’art d’un autor: que l’emoció no decaigui. Per això les peripècies dels personatges ens arrosseguen amb tanta força que per una estona oblidem els nostres propis plaers i dolors. I quan tot això s’expressa en el doble llenguatge de l’òpera, en el que la música parla encara més directament a la sensibilitat del que ho fan les paraules, les emocions poden ser tan fortes que arribem a sentir com a pròpies les que ens mostren els actors.

D’entre les moltes llàgrimes vessades damunt l’escena, n’hi ha unes, les que flueixen en l’amarg plor de Lucia, que ens impressionen potser més que d’altres. Res a veure amb la dolça «Una furtiva lacrima», en la qual l’enamorat plora de felicitat i ens diu que es pot morir d’amor. En aquell moment, Donizetti canta a la joia de viure, encara que ens parli de mort. No, Lucia no plora mai d’amor, sinó de dolor, d’un dolor d’una intensitat inusitada que l’ha dut a la follia, en una faula exaltada típicament romàntica, emmarcada en aquests foscos castells nòrdics tan propis de les novel·les de Walter Scott.

Per què, quan la nostra estètica i la nostra manera de viure es troben ja tan lluny del romanticisme, ens segueix interessant avui la història de Lucia di Lammermoor? Per què, com en els dies de la seva estrena, segueix convocant els públics més diversos, segueix fent-nos patir, ens commou encara? Tres raons em semblen bàsiques per explicar aquest triomf secular: la primera, Donizetti, la seva música espectacular, que amb Lucia arriba a uns tons lírics d’alta volada; la segona, la brutalitat del conflicte que ens revela que, de la primera escena a l’última, manté una tensió dramàtica poc freqüent, gairebé sense donar-nos treva, sense deixar-nos relaxar; i la tercera, perquè ens explica una història emblemàtica: la d’una dona sacrificada als interessos aliens, a les lluites entre homes, utilitzada per ells com a moneda de canvi per reforçar les seves posicions, les seves rivalitats, les seves ambicions. I no solament manipulada per un germà frívol i insensible, sinó sobretot dividida interiorment entre el deure familiar, assumit amb horror, i un amor que l’arrossega i al que ha promès lliurar-se per sempre.

Allò que explica Lucia no és una història d’amor. No és, ni tan sols, un altra versió de Romeo i Julieta, els amants separats pels enfrontaments familiars. És la història d’un conflicte íntim entre dues imposicions morals tan contradictòries que no tenen altra solució que la pròpia destrucció. Lucia no és capaç de triar: fa allò que ha de fer, però és incapaç d’acomplir-ho. La dualitat i contraposició dels seus deures no té altra sortida que la follia, i més enllà d’ella, la mort.

Aquesta dualitat queda plantejada des de la primera escena; l’òpera s’inicia portant-nos directament al moll de l’os de la qüestió: les lluites, odis i rancors entre homes, motor principal d’aquesta història com de la Història amb majúscula, passió davant la qual tot altre interès és posposat sense discussió. La lluita entre Enrico i Edgardo, d’una banda; la feblesa de la posició d’Enrico, que no troba res millor per remuntar-la que casar la seva germana amb qui li convingui a ell; i la revelació, al cap de poc, que Lucia està enamorada d’un altre, precisament d’aquest rival maleït. El desastre s’anuncia, i només ens cal posar-nos còmodes per veure com es descabdella la tragèdia i com Donizetti l’aprofita per expressar-la amb la seva música.

La protagonista, inquieta des de la primera frase, sap que l’espera el sofriment, però alhora no pot renunciar a un sentiment que li ha fet oblidar totes les penes: «Parmi che a lui d’accanto si schiuda il ciel per me!». És, potser, l’únic moment de felicitat amorosa que veurem en tota l’obra perquè, de seguida, el diàleg entre Lucia i Edgardo està ja molt lluny d’expressar la plenitud de l’amor: és un intercanvi de notícies amargues, l’amant que marxa, que dubta entre la fidelitat promesa i la venjança jurada; el jurament de Lucia, en un intent angoixat de no perdre l’esperança d’aquell cel intuït. «Rammentati, ne stringe il ciel». Un feble lligam per enfrontar tantes dificultats. Serà cert que l’amor ho pot vèncer tot? Intrigues, mentides d’Enrico i els seus còmplices, què importa el voler d’una dona? Pressions de l’entorn: «M’has de salvar», «Si em traeixes em moro i perdo l’honor», «Em tallaran el cap»… «T’has de casar!»; no solament el germà, també l’amic: «Pensa en ta mare», «T’has de sotmetre, o ta mare et maleirà des de la tomba!». La «núvia de Lammermoor» no té encara els recursos per afirmar-se enfront dels deures filials; caldrà esperar gairebé mig segle, fins a les heroïnes de Flaubert, de Tolstoi o d’Ibsen, perquè una dona tingui el coratge d’abandonar els deures per l’amor o per ser ella mateixa, de considerar-ho com el deure més alt. Lucia no pot decidir. Cedeix, accepta el casament, però aquesta violència interna la destrueix. I arribem així a l’única solució possible, la follia, expressada sobretot musicalment, moment crucial de l’obra. Moment del triomf de la mort, únic camí possible al terme d’un conflicte sense solució, que arrossega alhora als personatges que han contribuït a l’horror.

Sortim del teatre esgotats d’emocions, però feliços, com en tota catarsi. En els temps passats les passions eren violentes, l’amor no triomfava gairebé mai i les conseqüències eren terribles; entre nosaltres, la vida no és tan tràgica, l’amor és sovint una joguina passatgera i la llei patriarcal només ens obliga a mitges. I, quan volem experimentar emocions fortes, sempre ens quedarà l’òpera i aquesta gran Lucia di Lammermoor per viure, en dues hores, dilemes tan potents que poden fer embogir.

(Fragment extret del Llibre de temporada 2015-2016, editat per Amics del Liceu amb coproducció amb el Liceu).

Marina Subirats
Núvol