[...] Tots, d’una manera més o menys intensa, sabem que el nom d’Enric Morera és un dels més significatius i representatius de la música catalana, i, cosa importantíssima, això, ho sabem no tan sols els qui sentim una constant preocupació pels fenòmens musicals, sinó que ho sap perfectament tot el poble català. [...] Les obres més conegudes de la seva abundosíssima producció es troben perfectament assimilades dins cadascun de nosaltres, i seria difícil de trobar, en el panorama musical de casa nostra, gaires composicions tan íntimament incorporades pel poble, el qual, fins i tot, sovint ha arribat gairebé a oblidar el nom de l’autor i se les ha apropiades com un de tants fruits de la seva ànima col·lectiva. [...] Morera visqué, como pocs, el modern renaixement de la música catalana i la febrada wagneriana. Però la seva inestabilitat, els seus famosos cops de geni i el seu caràcter difícil van fer que se li tanquessin portes que haurien ajudat a centrar la seva personalitat i haurien contribuït, d’una manera absolutament decisiva, a incorporar-lo als nuclis entorn dels quals va girar, a redós del Palau, una gran part de la vida musical de Catalunya. El 1911, però, va semblar que l’admiració popular envers Morera, que mai no li va faltar, es canalitzava oficialment: gran homenatge i incorporació a les tasques pedagògiques de l’Escola Municipal de Música, on, sota el seu mestratge, van formar-se tants noms cabdals de la nostra música. [...] L’actual vivència sonora de la música d’Enric Morera (llevat unes quantes sardanes i cançons per a solista o per a cor, i, molt esporàdicament, alguna altra partitura) està en evident inferioritat respecte a la importància que tots pensem que té, i la té, el músic barceloní. [...] El record d’Enric Morera es conserva vivíssim i constant entre els seus compatriotes, i algunes de les seves obres -amb tota la frescor de quan van ésser creades i amb extraordinària força vital- s’han incorporat plenament al poble com a expressió musical pròpia, íntimament lligada a la seva intrínseca manera d’ésser. ¿No és, aquest, un dels més grans elogis que podem fer d’un músic?